En entorns urbans es van con­so­li­dant ini­ci­a­ti­ves de maso­ve­ria en les quals grups de per­so­nes, nor­mal­ment joves, es posen d’acord amb pro­pi­e­ta­ris d’habi­tat­ges deso­cu­pats (nor­mal­ment cases) per viure-hi a canvi d’arre­glar-los i tenir-ne cura. Men­tre passa això a les ciu­tats, als espais rurals són cada cop més les masies que cauen. Un patri­moni rural que des­a­pa­reix a mar­xes forçades perquè el tre­ball al camp té poc relleu gene­ra­ci­o­nal i les explo­ta­ci­ons agrícoles no tenen res a veure amb les de fa 100 anys. Si mal­grat la burocràcia la maso­ve­ria urbana arrela com a alter­na­tiva resi­den­cial, pot­ser també cal­dria impul­sar la cap­tació de nous maso­vers a la resta del ter­ri­tori, amb aju­des i fent més atrac­tiu viure a pagès.