A l’Assemblea hi ha la transversalitat que sempre hi ha hagut, i en aquest moment aquest és l’únic lloc del món independentista on hi ha un debat intens, en un moment en què el Parlament no parla d’independència i només se’n pot parlar fora. I això trasllada tota la tensió al si de l’Assemblea. Si hi ha tensions, són aquí; si hi ha debat, és aquí... I és un debat dur perquè es tracta de definir com s’organitza la societat.

Jo m’ho he pres amb molta tranquil·litat perquè estem molt segurs que tot s’ha fet amb la màxima transparència i consens i, de fet, en l’últim ple, quan van sortir les queixes, es van proposar nous plantejaments per abordar les crítiques, i hi va haver grans consensos sobre la necessitat de parlar de la llista cívica, i es van aprovar totes les propostes de resolució plantejades per àmplies majories. I algunes d’aquestes propostes de reprovació no van tirar endavant. Hi ha un gran consens al si del secretariat.

El tema de la llista cívica està especificat al full de ruta. S’ha posat a debat després de nou mesos de mandat exactament en els termes que està previst al full de ruta. El debat se centra en els conceptes que surten al full de ruta. Hi ha persones crítiques, a les quals això no els agrada... Evidentment! Però aquest full de ruta ja estava aprovat quan el secretariat va ser escollit i s’ha d’anar complint. La Conferència Nacional que estem preparant ara és una altra de les accions previstes al full de ruta... Anem complint tots els compromisos, no només els que ens agraden. La llista cívica és important, no en si mateixa, sinó com a eina per assenyalar el moment de fer la independència.

Així és. Aquesta proposta va sortir d’una esmena al full de ruta amb un suport del 96% de les bases de l’assemblea.

El tema, a l’últim ple, va ser que ni tan sols no es volia parlar de la llista cívica, sinó que es plantejaven altres fórmules. El fet que la mobilització ens ha de portar al moment final ho compartim tots. El tema de debat és si abans de parlar de la llista cívica s’han de fer moltes altres coses o si ja es pot començar a parlar de la llista. Al final, es tracta d’endreçar el debat... I el que sap greu és que, a l’últim ple, vam intentar fer-ho i arribar a grans consensos, però la decisió d’aquest sector crític ja estava presa i no van voler continuar endavant... Ens trobarem en l’aprovació del full de ruta, en el món independentista... El debat sempre hi ha estat. Abans i ara, al marge de les diferents estratègies. A vegades, aquests crítics fan un recorregut i acaben al mateix punt. Ens hi hem trobat amb el col·lectiu Donec Perficiam, que ara ha convergit amb el projecte de la llista cívica amb molta connivència. Per tant, hem d’entendre que això va fent el seu recorregut.

Sí. Totalment!

Això és el que més preocupa. Els estatuts de l’Assemblea ens prohibeixen clarament constituir-nos com a partit polític. Per això optem per la fórmula d’una agrupació d’electors, amb un grup impulsor, amb el suport de l’1% del cens. Això ja ens situa en una cinquantena de milers de signatures que també donen força al projecte. El repte és que sigui un impuls i que la llista ha de tenir una vocació majoritària i, finalment, la finalitat de la llista cívica ha de ser fer efectiva la declaració unilateral d’independència. Aquests són els reptes i els perills de la llista.

El que diu el full de ruta és que l’Assemblea es plantejarà l’impuls d’una llista cívica en les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, que ha de ser votada pels socis de l’entitat... I, evidentment, això es planteja per trencar la inactivitat dels partits respecte al repte de fer la independència. A hores d’ara, els partits que s’anomenen independentistes no tenen assenyalat un horitzó ni una data per fer la independència. El repte és posar-hi un horitzó i això també té incidència en la mobilització. La gent ens pregunta per què han de sortir si no hi ha horitzó. El debat és obert, a les territorials, a les taules dels partits, perquè hi pot haver una alternativa que plantegi el projecte d’independència en les pròximes eleccions i que marqui la convocatòria. Això interpel·la tothom i genera tensions. Però, davant l’immobilisme, quina altra opció hi ha?

El repte és que no sigui així. L’Assemblea ho ha de saber impulsar i alhora n’ha de quedar suficientment al marge. És veritat que hi ha un risc, però no és nou, és un risc que l’Assemblea va decidir assumir quan va aprovar el full de ruta, i aquest full de ruta ja ve del mandat anterior perquè l’Assemblea planteja un altre risc, que és morir a causa de l’immobilisme. I en aquests moments cal plantejar algun horitzó. Ens estimem més anar fent manifestacions i potser algun dia aconseguim alguna cosa? Sabem que sense el Parlament no podem fer la independència. Ho sabem perquè som demòcrates i sabem que les institucions hi han de ser. Ens hem de conformar amb aquest Parlament amb un 52% de vot independentista que no fa res per tirar endavant? Ens hem de conformar que fa cinc anys que pressionem els partits per fer la independència i miren cap a una altra banda? Ens hem de conformar amb la gent que diu que ja no volen sortir més al carrer perquè no hi ha un projecte per fer la independència? Clar que aquest és un projecte arriscat per a aquells que s’hi posin davant i per a la pròpia Assemblea, però hem de pensar que si no hi ha prou suports, sense consens, el projecte tampoc no tirarà endavant.

A les territorials hi ha molta gent implicada... Algunes, fins i tot, ja han fet documents sobre la llista cívica. De fet, aquesta esmena per plantejar la llista cívica va sortir de les territorials. Però també n’hi ha que hi veuen riscos. No hi ha un comportament homogeni, però en totes les territorials hi ha gent que hi està a favor... La part positiva és que el projecte desperta il·lusió perquè els partits que hi ha ara no generen prou confiança.

Si és que es pot considerar independentista... Això és com el partit socialista, que es diu així però ja ningú no espera que generi un projecte socialista en el sentit clàssic de la paraula. Amb l’independentisme passa el mateix. Els partits es diuen independentistes però ningú no espera que facin la independència. Això és el que volem trencar. Hi ha una llei de la física que diu que quan tu observes un fenomen ja l’estàs canviant només pel fet d’observar-lo. Per tant, amb la llista cívica ja estem incidint en un escenari que existeix, i no podem oblidar que falten dos anys per a les eleccions. Amb l’acord de pressupostos tot fa pensar que fins a final del 2024 o el febrer del 2025 no tindrem convocatòria d’eleccions. Per tant, estem movent un escenari per a d’aquí a dos anys. Ja veurem què passarà. Això canviarà, i hem de recordar que la finalitat de l’Assemblea és somoure.

Evidentment, ells poden fer-ho, però el que ens agradaria és que ells participessin en el full de ruta que es posarà sobre la taula en la pròxima assemblea general ordinària, que participessin en el debat, i que presentessin esmenes des de les territorials a les quals pertanyen. Això és el que ens agradaria. A més, hem de tenir en compte que, a mig mandat, hi haurà eleccions parcials de secretaris nacionals als llocs on hi ha vacants. I, evidentment, ells estan en el dret de fer qualsevol altra acció que considerin necessària, però a l’Assemblea hi ha els mecanismes per influir i perquè puguin ser escollits sense necessitat de fer res més.

En aquest moment, l’Assemblea Nacional Catalana està forta. El secretariat està consensuat, tenim molts projectes, ara farem la Conferència Nacional pel Moviment Independentista, els debats sobre la llista cívica ja han començat al territori, el projecte Acusem no havia funcionat mai tan bé com ara i, per tant, l’Assemblea està en marxa...

Sap greu que hi hagi gent que no vehiculi les discrepàncies pels mitjans que tenim al si de l’Assemblea; sap greu, també, que siguin tan crítics i que no canalitzin, però en realitat esperem que es visualitzi que el debat existeix, que hi ha transversalitat i que els projectes van endavant amb fermesa i defensant el full de ruta.

Estem en un moment de remuntada de la mobilització. Hem sortit de la pandèmia i ja fa temps que veiem que aquesta tàctica de dir als partits què han de fer no funciona. Estem en un moment de canvi. És veritat que anima més sortir amb una sola veu, però la realitat és la que és: tenim la repressió de l’Estat espanyol, els partits s’oposen a la mobilització perquè no la veuen clara... Ja es va veure l’Onze de Setembre. Som en una cruïlla i la societat catalana i l’independentisme hem de decidir cap a on volem anar. Això es veu i la ciutadania que es mobilitza també ho ha d’entendre.

Fem la pregunta al revés. Algú creu que l’Estat espanyol deixarà de reprimir-nos? Algú creu que, algun dia, l’Estat ens reconeixerà com a nació i ens tractarà justament? Nosaltres, evidentment, continuarem sortint al carrer. Jo crec en la dignitat dels catalans. L’Estat cada dia ens en fa una de cada color. Tenim el cas Pegasus. Vindrà la comissió d’investigació del Parlament Europeu a Madrid i no vindrà a Barcelona quan, precisament, els investigats i damnificats són aquest grup objectivament identificable que és el món independentista a Catalunya. Això, com es menja? Venen el rei d’Espanya i el president del govern espanyol a penjar-se la medalla del Mobile World Congress, quan tenim un índex d’inversions que no compleix ni de lluny els compromisos dels pressupostos; tenim el Tribunal Constitucional que ens diu que no podem legislar sobre igualtat laboral. Passa tot això i més, i no sortirem al carrer?

Mala etapa? La bona serà la que ens donarà la independència. Aquesta història, no sé quan, però sé que acabarà bé. Catalunya és l’esperança de molts altres pobles. I això ens ha de donar força. No som una causa aïllada. La nostra és una causa vencedora.