El baixista i compositor banyolí Vic Moliner presentarà dissabte l’ Auditori de l’Ateneu de Banyoles (20 h, 10 euros), el seu quart disc, Foc i endreces, editat pel Segell Microscopi, que el descobreix també com a cantant de les seves pròpies cançons. “M’hi va empènyer la pandèmia. Amb en Pau [Brugada; junts gestionen l’Olivera Estudi de Banyoles] ens gravàvem l’un a l’altre, i al final vaig decidir que cantar era un pas natural”. Moliner ja havia publicat dos discos amb el seu projecte Verd i Blau i el 2016 va publicar amb el seu nom un disc titulat Ara, però en tots tres treballs va delegar la part vocal en altres solistes.

“La proposta artística de Vic Moliner es mou amb total fluïdesa entre la poesia i l’activisme, entre la visceralitat i l’exquisidesa”, s’indica en el full promocional de Foc i endreces, un disc amb vuit cançons i dos poemes recitats amb acompanyament musical. “Jo tinc una veu íntima i petita; la meva carta és l’honestedat i la naturalitat”, hi afegeix Moliner, que també explica que ha buscat un so “molt cru” en què destaca com sempre la investigació que des de fa anys està duent a terme per descobrir totes les possibilitats del baix, que defineix com “l’essència” de la seva proposta.

En aquesta aventura, en què ell ha gravat també el baix, la guitarra acústica, el piano i els sintetitzadors, l’han acompanyat Pau Brugada (guitarres elèctrica i acústica, electrònica i veus) i Andreu Moreno (bateria), que en directe serà reemplaçat per Ramon Prats. Hi ha també dues col·laboracions especials, de dues artistes amb les quals té forts vincles personals i creatius: Paula Grande i Clara Peya, de qui ha produït els últims sis discos i amb la qual ha girat per tot Europa des de fa més d’una dècada. Amb Paula Grande ha gravat Fugim i Corrim, la primera cantant junts una lletra d’ell, la segona amb ella recitant un poema seu, que té un títol en escalenc, reivindicant els seus orígens. Amb Peya ha compartit Precipici –ella hi posa veu i piano– i Suite, en què en Vic recita sobre el piano de la seva amiga Clara, plantejant-se “qui està lliure de pecat”. “Sempre començo les cançons escrivint-ne la lletra. Com que escric sempre, veig que hi ha alguns textos que poden encaixar millor en l’estructura d’una cançó, però en realitat els poemes i les cançons sorgeixen de la mateixa manera: de relacionar-me amb el ritme i les paraules. Són dos llenguatges que comencen allà mateix i després es bifurquen. Això sí, tinc clar que sempre escric sobre allò que encara no entenc, ja sigui mirant cap a fora (el sol) o cap a dins (les endreces)”, explica Moliner , que a final de primavera també publicarà el seu primer poemari, amb Edicions Tremendes .