L’escena de l’horror va ser un moment difícil per a les famílies. Sense previ avís, un operari armat amb una mànega va començar a ruixar aigua contra els grafits empaperats que lluïen al centre de Beirut. Cada pintada retratava el rostre de cada una de les víctimes que van perdre la vida durant la devastadora explosió al port de la ciutat. Veure les cares dels qui ja no hi són desdibuixar-se per les parets va esgarrifar els seus éssers estimats, que assisteixen frustrats als esforços de les autoritats libaneses perquè la detonació de l’estiu del 2020 quedi en l’oblit.

Aquell atemptat contra la memòria col·lectiva era només l’inici d’una muntanya russa que, tot i que té moments d’esperança, sempre acaba malament. Pocs dies després, Tarek Bitar, jutge libanès reconvertit en heroi nacional, decidia reprendre la investigació judicial del cas de l’explosió. Ho feia desafiant els pesos pesants de la classe política, que mantenien el cas bloquejat des de fa mesos. Són ministres i exministres del govern libanès que, en veure’s imputats per la investigació de Bitar, el van denunciar nombroses vegades. El bloqueig s’havia de mantenir fins que un tribunal mancat d’independència decidís pronunciar-se respecte al cas, però Bitar assegura que ha trobat fonaments legals per reprendre’l. La resposta del règim va trigar dos dies a arribar. El fiscal general de l’Estat, Ghassan Oueidat, va imputar Bitar per “rebel·lar-se contra el sistema judicial” i va ordenar la posada en llibertat de tots els detinguts en relació amb el cas, tot desfent bona part de la feina de Bitar. El mateix Oueidat és un dels imputats per la investigació del jutge. “No tinc res contra Oueidat, però hi ha algunes sospites [contra ell] i hauria de venir a defensar-se”, ha dit Bitar. El tancament de files dels poders de l’Estat revela l’excepcionalitat del judici més important en la història del país, l’única bala capaç d’obrir una escletxa en l’anomenat règim de la impunitat del Líban.

La prohibició de marxar del país que Oueidat ha llançat contra Bitar contrasta amb la llibertat sobtada dels acusats d’estar implicats en l’explosió. Ziad Auf, funcionari del port que estava detingut, va agafar un avió en direcció als Estats Units tan bon punt va trepitjar el carrer, aprofitant la seva doble nacionalitat. Mentrestant, el líder de l’exèrcit libanès, Joseph Aoun, ha suggerit públicament a Bitar “que es quedi a casa” i que no vagi a treballar per la possibilitat que sigui detingut. El govern francès li ha fet saber que té la porta oberta per exiliar-se a França, on tindria totes les despeses cobertes. Bitar, però, desatén advertències i refugis: “Continuaré amb la investigació encara que em costi la vida; la sang de les víctimes està per damunt de tota consideració.”

Dos anys i mig després que centenars de tones de nitrat d’amoni fessin volar pels aires el cor de Beirut, les famílies de les víctimes no troben descans. “Quan Bitar va reprendre el cas, sabíem que el règim actuaria de pressa”, lamenta Paul Naggear en declaracions a El Punt Avui. La seva filla Alexandra, de tres anys, va morir en l’explosió. “Això ha estat el darrer clau al taüt del que coneixem com el Líban [...]. Ja no hi ha estat de dret; no és que abans tot fos de color de rosa, però almenys hi havia un sistema amb el qual es podia treballar.” Ara, reitera, “la justícia està morta”.