Tots els indicis apunten que Tot a la vegada a tot arreu (Everything everywhere all at once) serà la guanyadora de la 95 edició dels Oscar. No tant pel fet que la pel·lícula dels Daniels (Daniel Scheinert i Daniel Kwan, iniciats en l’audiovisual amb la realització de videoclips, pràcticament eren uns desconeguts en el món cinematogràfic abans d’aquest seu segon llargmetratge) és la més nominada, amb onze possibilitats de ser premiada, sinó perquè, pocs dies abans dels Oscar, ha estat distingida pels sindicats d’actors, directors, guionistes i productors, és a dir per bona part dels membres de l’Acadèmia de Hollywood. De fet, si no guanyés, seria encara més sorprenent l’èxit de la pel·lícula (en principi, sobretot als Estats Units, on va captivar un públic jove) i el fet mateix que hagi arribat a ser la favorita als Oscar amb una construcció narrativa aliena a les formes clàssiques en principi acordades als gustos tradicionals dels acadèmics.

Tanmateix, aquest èxit potser no és tan sorprenent. Tot a la vegada a tot arreu ha estat catapultada per A24, una distribuïdora independent cada cop més poderosa. L’Acadèmia de Hollywood, a més, vol mostrar un afany de renovació (incorporació de més joves, més dones i més no-estatunidencs entre els seus membres) i de suposada modernització dels seus criteris. El cas és que el film dels Daniels passa per molt original fent que una dona d’origen xinès (Evelyn Wang/Michelle Yeoh) que regenta una bugaderia i que té problemes amb Hisenda, a més de tenir-ne amb la família, tingui la revelació que només ella pot salvar els mons paral·lels del multivers de la destrucció, cosa que la converteix en una heroïna enfrontant-se a una força maligna amb la pràctica d’arts marcials, ús d’explosius i tota mena d’astúcies. Passant d’un món a l’altre de manera vertiginosa, pot resultar fascinant, com fan suposar els seus múltiples fans, però també marejar amb tantes accions acumulades. Personalment, després de sentir el cap com una centrifugadora, no recordo cap imatge digna de memòria.

És tan original? No hi ha realitats paral·leles en Matrix i derivats? Això a banda que Tot a la vegada a tot arreu ho faci en clau de comèdia esbojarrada i sense metafísica. És atrevida? Al final es posa sentimental i aposta per la reconciliació/unitat familiar, cosa que ni fa Steven Spielberg a The Fabelmans, on evoca amb complexitat la trencadissa de la pròpia família mentre també s’inspira en la seva iniciació en el cinema amb alguns moments sublims. Tanmateix, el Hollywood actual no sembla gaire predisposat a les declaracions d’amor al cinema i a la seva història. Com ho demostra que, encara que tingui tres nominacions, Babylon, de Damien Chazelle, no figuri en la llista de les deu nominades a la millor pel·lícula. Tampoc no sembla que tingui gaires possibilitats Elvis, amb què, per contra, Baz Luhrmann tracta com el rei del rock-and-roll va ser domesticat a través de Hollywood. En tot cas, amb el film dels Daniels els acadèmics apostarien pel reciclatge postmodern (cosa tampoc gaire original) de referències cinèfiles (del cinema d’arts marcials de Hong-Kong a Wong Kar-wai) barrejades amb imatges publicitàries, de videoclips i inspirades en el còmic.

És tanta la força guanyadora que ha adquirit Tot a la vegada a tot arreu que fins sembla clar que Michelle Yeoh guanyarà l’Oscar a la millor actriu, un premi que semblava destinat a la magistral Cate Blanchett de Tár, que, dirigida per Todd Field, potser és la pel·lícula més pertorbadora i escàpola entre les nominades. Per això mateix, és una de les més susceptibles a descartar-se, com també és el cas d’Elles parlen, l’única dirigida per una dona (Sarah Polley) de la llista. Pel que fa als films més comercials, Top Gun: Maverick i Avatar 2, les seves possibilitats recauen en els apartats tècnics.

Podria ser Triangle of sadness la nova Paràsits? Sembla difícil que la grolleria de Ruben Östlund, suposat fustigador dels rics, s’imposi al deliri còsmic dels Daniels. Resten les dues altres pel·lícules amb més nominacions, cadascuna amb nou: la trista i negra balada irlandesa The banshees of Inisherin i Res de nou a l’Oest, una nova adaptació de la novel·la antibel·licista d’Eric M. Remarque. La primera va guanyar als desprestigiats Globus d’Or. La segona, que té a la contra ser una producció de Netflix, als Bafta. Però totes dues semblen haver perdut alenada en la cursa dels Oscar.