El 18 de juliol del 1987, Raúl Alfonsín i José Sarney dinaven amb 170 persones a l’hotel Austral de Viedma, a la Patagònia. El primer encadenava gairebé quatre anys com a president de l’Argentina i acabava de llançar el pla austral, un ambiciós model d’estabilització que prometia rebaixar la inflació i reactivar l’economia. El segon havia assumit dos anys abans la presidència del Brasil i el seu pla cruzado ja mostrava indicis evidents de fracàs. Alfonsín i Sarney eren els presidents del retorn a la democràcia i les expectatives ciutadanes eren altíssimes. Va ser en aquest marc que van anunciar, per primera vegada, la creació d’una moneda comuna. En van dir gaucho i no es va concretar mai. Trenta-sis anys després, les dues economies més grans de la regió hi tornen. Aquest cop n’han dit sur i el seu futur no sembla gaire gloriós.

La idea d’una moneda comuna que agilitzi el comerç bilateral entre l’Argentina i el Brasil sense dependència del dòlar és recurrent. El 1987 faltaven dos anys per a la fundació del Mercosur, l’aliança econòmica que també integren l’Uruguai i el Paraguai, i el projecte ja hi era. Va tornar el 1999, amb Fernando de la Rúa i Fernando Henrique Cardoso com a presidents. I un cop més el 2019, tot i que no va passar de ser un debat informal entre els ministeris d’Economia dels dos països. Aquesta nova proposta és part de l’esperit integrador que hi ha als dos països des de l’arribada a Brasília de Luiz Inácio Lula da Silva, promotor, durant els seus dos anteriors governs, de la integració regional. Lula i el seu homòleg argentí, el peronista Alberto Fernández, van signar un text en què anunciaven que avançaran en la creació d’una moneda comuna per utilitzar-se amb finalitats financeres i comercials.

Van ploure les crítiques. Paul Krugman, Nobel d’Economia, va dir que era una “idea terrible”. Olivier Blanchard, execonomista en cap de l’FMI, va opinar que era una “bogeria”. Però no tots van ser tan categòrics. Elon Musk va considerar que la moneda sur “probablement seria una bona idea”. Pier Paolo Barbieri, propietari de Ualá, va reconèixer que no era “realista” immediatament, però va advertir que no és un mal projecte si el Mercosur avança en algun moment cap a un mercat integrat i menys proteccionista. Els problemes són evidents i els mateixos de sempre. Krugman va advertir que una moneda comuna només seria possible si cadascun dels dos països fossin el principal soci comercial de l’altre i la seva matriu econòmica, semblant. Res d’això succeeix. Les asimetries entre l’Argentina i el Brasil són enormes, així com el volum de problemes que tenen.

L’Argentina té en el Brasil el seu principal soci comercial, però és només el tercer del Brasil, darrere de la Xina i els Estats Units. I encara hi ha més coses. El Brasil té una inflació anual per sota del 10%, respecte a una gairebé del 100% del seu veí. Les reserves internacionals brasileres assoleixen els 300.000 milions de dòlars, mentre que les argentines són a prop de zero pels deu tipus de canvi diferents que hi ha i les dificultats per ingressar divises. “Només en un estadi superior d’integració econòmica, la regió podrà constituir una àrea monetària òptima”, va dir fa uns dies Beatriz Nofal, sotssecretària d’Integració Econòmica el 1987, quan es va pensar la moneda gaucho. “Per això, abans d’acordar una moneda comuna, el Mercosur necessita debatre, consensuar i resoldre les tasques de consolidació i aprofundiment, i de coordinació macroeconòmica. Les dues tasques són etapes prèvies per abordar amb realisme la proposta de moneda comuna”, va dir Nofal.

El projecte va generar una gran expectativa a l’Argentina, on l’escassetat de dòlars és una trava al comerç exterior. Els importadors tenen problemes greus perquè el Banc Central els alliberi les divises per cancel·lar els seus deutes, i els exportadors estan obligats a canviar els seus dòlars a un valor oficial que és la meitat del que regeix en el mercat negre. Per això veuen la moneda comuna no com una espècie d’“euro sud-americà” que elimini les denominacions locals, sinó com un instrument per resoldre els intercanvis amb el Brasil sense apel·lar als bitllets dels EUA. El ministre d’Economia, Sergio Massa, es va entusiasmar al gener, quan va sortir el tema. “No significa resignar la moneda de cadascun dels països, sinó trobar un instrument comercial comú que reflecteixi la potència del producte brut de la regió”, va dir Massa.

El seu homòleg brasiler, Fernando Haddad, no va ser tan emfàtic. El pla d’una moneda comuna era una de les banderes del seu predecessor, Paulo Guedes, espasa econòmica de l’ultradretà Jair Bolsonaro. I la possibilitat d’eliminar el real no figura en els seus plans. “La idea d’una moneda única és molt vella. Personalment, no hi estic a favor i vaig escriure per què no és possible a curt termini una solució com aquesta. No hi ha les condicions econòmiques per a una integració monetària com va fer Europa. Mai he pensat que sigui factible una moneda única”, va dir. Què proposa, llavors? “El comerç està molt malament i el problema és precisament la moneda estrangera, oi? Estem mirant de trobar una solució, alguna cosa en comú que pugui fer créixer el comerç”, va dir.

Els intercanvis en dòlars són ara com ara l’única via possible per al comerç bilateral. El Brasil no vol pesos argentins per als seus productes i l’Argentina no té dòlars per pagar-los. Lula ha anunciat un pla de suport a les compres des del seu principal soci comercial amb crèdits de bancs brasilers, sense concretar-ne dates. La qüestió de fons, però, és que la major part de les empreses exportadores argentines són multinacionals que no volen saber res d’experiments fora del dòlar, la moneda utilitzada en el 73% dels intercanvis comercials globals.

Un estudi de la consultora argentina Abecebé va enumerar els principals problemes de la integració entre l’Argentina i el Brasil. Reconeix que l’arribada de Lula al poder ha generat expectatives a Buenos Aires, però insta a la cautela. “Els obstacles per a la integració entre els veïns són la volatilitat i les polítiques macroeconòmiques incompatibles en els dos països, la baixa competitivitat sistèmica i l’escàs finançament per a projectes d’integració regional”, diu l’informe. Es refereix també a la falta de rumb del Mercosur i al volum més gran de les empreses brasileres. “Si bé la predisposició de Lula a avançar cap a una integració més gran es podria traduir en l’avenç d’alguns temes pendents, com l’ús de monedes locals per al comerç, no s’esperen canvis substancials”, diu.

Als problemes econòmics, s’hi afegeixen els polítics. L’Argentina i el Brasil han plantejat la moneda sur com un projecte del Mercosur, però sense tenir en compte si hi ha interès o no del Paraguai i l’Uruguai, economies molt més petites. Si la condició necessària per al naixement de sur és una integració més gran, el panorama no és el millor. Els dos socis més grans resisteixen la pressió de l’Uruguai per a una obertura més gran. Una de les clàusules fundacionals del Mercosur, signada el 1991, estableix que els membres no poden negociar tractats de lliure comerç bilaterals amb tercers països sense l’anuència de la resta dels socis. El president de l’Uruguai, Luis Lacalle Pou, va anunciar, a finals de l’any passat, que tenia molt avançat un tractat amb la Xina i convidava la resta a afegir-s’hi. El Brasil i l’Argentina li van recordar la prohibició, i Lacalle Pou va parlar del “llast” que és per a una economia com la uruguaiana la “cotilla” del Mercosur. Fernández, que aleshores tenia la presidència de torn del bloc, el va convidar a “baixar del vaixell”. Ningú en va baixar, però la relació no s’ha refet del tot.