Mediterrani
El drama migratori
L’etern retorn de les morts evitables
Un mes després del naufragi de Calàbria, les ONG culpen les autoritats italianes i malteses de desentendre’s de les alarmes al mar
Els experts assenyalen el govern per no haver activat els rescats i hi ha dues investigacions judicials en curs
La solidaritat de la població contrasta amb el tracte de l’executiu als morts i als supervivents
Avui fa un mes del naufragi de Crotone, a Calàbria, en què van morir almenys 89 persones, entre les quals 35 criatures. Encara hi ha desenes de desapareguts, i els cadàvers van apareixent de mica en mica. Els darrers, fa tres dies. Des del primer moment, els experts en rescats marítims que van socórrer els nàufrags van denunciar que es tractava de morts evitables. Van assenyalar directament les autoritats italianes per no haver dut a terme cap operació de rescat tot i que feia hores que tenien coneixement de la barcassa enmig de la mala mar. A mesura que han anat passant les setmanes han emergit més ombres sobre el naufragi, la mancança de socors i l’actuació nefasta del govern italià abans i després de la tragèdia.
Els supervivents –una vuitantena– i els familiars de les víctimes, entre ells molts afganesos i sirians, han posat en mans d’advocats la demanda de justícia i hi ha dues investigacions judicials en curs, una de la fiscalia de Crotone i l’altra de Roma, per intentar escatir “responsabilitats ministerials”.
La nit del 25 de febrer una barca amb més de dues-centes persones a bord surt d’Esmirna, a Turquia. Com que no hi ha corredors humanitaris legals, cap d’elles ha pogut trobar una manera més segura d’escapar de guerres, persecucions polítiques o situacions personals desesperades que pagar per anar a Europa arraulides al fons d’una barcassa, passant por i engolint combustible.
Enmig de la mar agitada
Una de les passatgeres és l’atleta de 27 anys Shahida Raza, capitana de la selecció pakistanesa d’hoquei sobre herba i jugadora de futbol professional. Raza té un fill de tres anys amb paràlisi cerebral greu que els metges li han dit que només podrà millorar si es tracta a l’estranger. Per això Shahida, dona forta i decidida, se n’havia anat tota sola a Turquia a treballar, per estalviar i poder embarcar-se cap a Europa en cerca d’ajuda per al petit Hassan, que s’ha quedat al Pakistan.
A dos quarts d’onze de la nit un avió de Frontex, l’agència de la Guàrdia de Costes Europea, detecta per primer cop la barca i envia un missatge al centre de coordinament internacional. No veuen armilles salvavides però avisen que hi ha senyals que indiquen que hi pot haver moltes persones sota la coberta –les finestres estaven obertes i es detectaven traces tèrmiques importants.
L’avió es queda sense carburant i ha de tornar a la base, no pot seguir la barcassa, que es mou d’aquí cap allà enmig d’una mar molt agitada. Malgrat l’avís de Frontex, no s’activa el dispositiu Sar de recerca i socors. Al cap d’una hora s’hi acosten, en canvi, dues patrulles de la Guàrdia de Finances, que eren a prop. Com que les onades eren altes, desisteixen d’arribar fins a la barcassa i giren cua. I això és tot. La nau continua navegant enmig de la mala mar fins que xoca i es trenca, a pocs metres de la costa. Cauen tots els passatgers a l’aigua. No duien armilles salvavides i, com en tots els naufragis, els primers d’ofegar-se seran les criatures, algunes de mesos.
No serà fins a dos quarts de cinc del matí, sis hores després de l’avís de Frontex, que des de terra ferma arriben les primeres trucades a la Guàrdia de Costes italiana. Són pescadors i habitants de Cutro que veuen horroritzats com les onades baten trossos de barca i cadàvers d’un costat a l’altre.
“Per què no van fer res?”
Aleshores la Guàrdia de Costes, que a diferència de la Guàrdia de Finances disposa dels mitjans per navegar i rescatar en mala mar, surt en direcció al naufragi, però evidentment ja és massa tard.
Seran els pescadors de Cutro els primers de recollir els cadàvers, com els de tres germans de 13, 9 i 5 anys i dos bessons de 6. També apareix el collaret del qual Shahida mai no se separava. El seu cos sense vida no apareixerà fins al cap d’uns dies.
Entre els primers de socórrer els supervivents hi ha el metge Orlando Amodeo, expert en rescats marítims. Entrevistat per la televisió La 7, Amodeo va dir que li semblava “una tragèdia volguda” i que aquelles morts eren “evitables”. “Si se sabia des d’ahir que hi havia una nau en dificultat, per què no es va fer res per salvar-la?”, va dir, indignat. Les autoritats italianes asseguren que no van activar el salvament pel mal temps. Per Amodeo, i per totes les ONG de drets humans, això no té ni cap ni peus. “Fa trenta anys que faig salvaments marítims i n’hem fet amb condicions del mar infinitament pitjors”, explica.
La solidaritat de la gent de Cutro i els pobles del voltant contrasta amb la manera com el govern ha tractat els morts i els supervivents, que han estat traslladats a un centre de detenció per a immigrants.
Allà, el govern els fa estar en condicions inhumanes. Només cinc dones i cinc criatures poden dormir en matalassos d’espuma per terra. No tenen ni llençols ni coixins. La resta han d’arranjar-se dormint per terra o fent torns a sobre d’estrets bancs de fusta.
Tenen tan sols un petit lavabo per a setanta persones, homes, dones i criatures, sense cap intimitat. Alguns familiars han viatjat des de molt lluny per estar a prop dels supervivents, però el govern els impedeix sortir del centre per veure’ls. “Estem pitjor que en una presó”, denuncien. La realitat quotidiana dels migrants que sobreviuen als naufragis: amb un trauma recent, sense suport psicològic i tractats com si fossin criminals.
El govern va anar a Cutro al cap d’onze dies del naufragi a fer-hi un consell de ministres, i els habitants van rebre’ls al crit de “sou uns assassins!” i llançant-los peluixos per recordar les criatures mortes. Van anar-se’n molt ràpid de Calàbria i no van poder rebre els familiars de les víctimes per donar-los el condol. Havien de viatjar a Milà, va dir la premier Giorgia Meloni.
Al cap d’unes hores es va descobrir el motiu: tot el govern, i també l’ex primer ministre Silvio Berlusconi, havia anat a Milà a celebrar una festa d’aniversari sorpresa per a Matteo Salvini.
Els italians se’n van assabentar perquè un periodista va penjar un vídeo a les xarxes en què Meloni i Salvini cantaven, somrients, abraçats i a ple pulmó, i acompanyats d’un pianista, La canzone di Marinella, de Fabrizio De Andrè. Les imatges van despertar indignació perquè, a més, la cançó de De Andrè parla de la mort d’una jove immigrant calabresa de 16 anys que va aparèixer ofegada.
Meloni va esperar 18 dies per trobar-se breument amb els supervivents. I ho va fer per culpabilitzar-los. “Que no coneixíeu els riscos d’aquesta travessia?”, els va dir. “Ens han abandonat en un país on és impossible viure-hi, fugir-ne és l’única esperança”, li va respondre una parella de supervivents afganesos.
El govern italià té una croada contra les ONG de rescat. El dia que hi va haver el naufragi de Cutro, les autoritats italianes tenien la nau Geo Barents de Metges Sense Fronteres retinguda al port sense permís per salpar.
Per les ONG, aquestes morts no són accidents sinó conseqüències de decisions polítiques. L’11 de març hi va haver l’enèsim naufragi que ho exemplifica. Trenta persones van morir ofegades en aigües internacionals després que les autoritats italianes i malteses van desentendre’s de l’alarma que havien llançat trenta hores abans des de la xarxa Alarm Phone.
Devolucions en calent
La xarxa d’emergències, coordinada per voluntaris, va advertir que hi havia una barca a la deriva que necessitava ajuda. Ni Malta ni Itàlia van activar cap rescat, esperant que la Guàrdia de Costes líbia (els mercenaris als quals Itàlia i la UE paguen per fer devolucions en calent) tornessin els nàufrags il·legalment cap a Líbia.
Un vaixell mercant va intervenir in extremis, però va poder salvar només disset persones. La llista de les morts al mar que s’haurien pogut evitar no para de créixer, i no hi ha cap voluntat política de posar-hi remei.