Quan inicies una investigació nova, això t’obliga a fer una agenda nova. No tenia contactes catalans, no coneixia Oriol Junqueras ni la resta. I començo per la planta baixa: truco al personal de premsa i a partir d’aquí visito els presos a Lledoners i a Mas d’Enric. Converso amb ells, amb Carme Forcadell; amb Jordi Cuixart, el de “ho tornarem a fer”, que és el seu llegat. Ell no ho farà, però ho faran els seus fills engendrats a la presó: Amat i Camí. Parlo amb ell fins i tot de Déu. Jo serveixo a la veritat. A vegades la veritat pot no agradar-me, però l’explico com és i no me la inventaré ni em taparé els ulls com si no existís perquè no m’agradi. El procés és ara un volcà adormit. I el judici –el vaig seguir i l’he tornat a veure més vegades– no és que fos una pantomima, però em deixa amb una motxilla de mitges veritats i mitges mentides. Tothom hi anava amb la lliçó apresa. Els acusats mentien legítimament perquè tenen el dret a no dir la veritat en contra seu, els testimonis mentien tot i haver jurat o promès no cometre fals testimoni, i un d’ells, Mariano Rajoy, ho fa havent estat president del govern; entre els fiscals hi havia algun buldòzer com ara Javier Zaragoza, però també Consuelo Madrigal, que no és capaç de preguntar als consellers què és el que els Mossos van triturar, si eren actes falses o papers o espionatge perquè ja actuava Pegasus... En el judici hi havia moltíssim interès en les lesions dels policies i guàrdies civils... Però allò no era ni anar a la causa ni buscar el perquè. Com comença el procés? Per què? Ha acabat? El jutge Manuel Marchena em va dir: “Això és el crim impossible”. Per què? “En primer lloc perquè l’autor principal ha fugit”, em deia. “Però l’autor és la massa”, li dic jo. “Sí, però com cony fico jo la massa en una sala de justícia? Com hi fico dos milions de catalans, que no són tots els catalans però són els que van votar? En quina presó me’ls admeten?” Però és que a més la massa no funciona el dia del referèndum de l’1 d’octubre, perquè hi vota només el 43%, del cens i de fora del cens. “És un delicte tallat. És el crim impossible”, em repetia Marchena. Si és impossible, doncs haver-los deixat marxar! [riu]

Marchena sap des del principi que els acusats invocaran indefensió pel que fa als drets humans, perquè els està jutjant en l’última instància. El Tribunal Suprem és l’última planta. I després, què? A qui es pot recórrer? A Déu? En l’origen ja els falta un dret: el dret al recurs. Des del principi Marchena sap que els acusats i els seus advocats no estan mirant aquells set jutges del Suprem, no estan mirant aquelles set cariàtides de la sala: estan mirant a Europa i al Tribunal Europeu de Drets Humans. Quan Juan, professional de l’àrea audiovisual del Consell General del Poder Judicial, pregunta a Marchena on vol tenir instal·lat el botó del pànic, que és el botó amb el qual es talla el so i la imatge de la retransmissió televisiva si hi ha un incident i que s’ha utilitzat en judicis com els d’ETA o l’11-M, ell s’hi nega. “No, no posi aquest botó enlloc. La gent, de seguida... «Per què han tallat?», «ens estan donant el judici censurat». No, ni parlar-ne, seria contraproduent. Conec les suspicàcies. Així que si es produeix un incident, per desagradable que sigui, s’emet. El judici requereix una transparència informativa irreprotxable. I la tindrà. Ni mitja ombra de censura. És important que tot el món, dins i fora d’Espanya, pugui veure’l com està transcorrent sense maquillatges ni veladures”, resol Marchena en aquesta escena que relato al llibre. I també dicta que el tracte als presos ha de ser de respecte màxim, i això, com que durant tot el judici han de dinar al Suprem, inclou un càtering que “és el mateix que porten a Rodrigo Rato a San Fernando de Henares en la vista judicial a l’Audiència”, com li diu un de l’equip del tribunal. I els magistrats, per no ser escridassats o ovacionats en sortir al carrer, decideixen no sortir a dinar i dinen a la sala de govern del Suprem o Sala 61, amb un menú del dia de 12,50 euros portat del restaurant La Flor del Pan. Marchena és el més jove de tots ells i els comenta que li pot arribar a fer vergonya ser el president del tribunal de tots ells, i proposa que, ja que conviuran com en un Colegio Mayor durant quatre mesos, així es poden conèixer millor, desfer tensions i discutir off the record el desenllaç del judici.

No volia protagonisme més enllà de ser president. A diferència de Baltasar Garzón, que als professionals de la imatge els deia «aquest és el meu perfil bo» [l’autora de Garzón: el hombre que veía amanecer gira el cap i es passa la mà pel perfil dret de la cara], Marchena ordena als realitzadors de l’streaming que no l’enfoquin a ell i que apareguin tots els membres del tribunal i facin un travelling des del magistrat Andrés Palomo, a l’extrem de l’esquerra de l’espectador, fins a la magistrada Ana Ferrer, a l’altre extrem, o fins i tot arribant fins a la secretària judicial, María Antonia Cao, o a Paco, el responsable dels vídeos. I a mi Marchena m’explica que ho va passar malament quan va haver de recordar a l’expresident Rajoy que estava declarant sota jurament. Perquè a Rajoy se li va preguntar si hi havia un comitè i ell diu que no. I tant que existia! El que passa és que no es deia comitè. Es deien “els exploradors” i eren tres: José Enrique Serrano, nomenat per Alfredo Pérez Rubalcaba; Joan Rigol, nomenat pels catalans, i Pedro Arriola, nomenat pel govern de Rajoy. I tots tres es reunien contínuament. Rajoy va mentir.

L’explicació que fa el cap de Casa del Rei és que aquest discurs s’havia d’haver fet a La Moncloa i no a La Zarzuela. I que La Moncloa, que era Mariano Rajoy, no va voler fer-lo. El rei fa el discurs que havia d’haver fet Rajoy. El president del govern portava dos mesos dient que no hi hauria referèndum, que no i que no, i al final la gent va veure que es votava i que hi havia un referèndum. Ha de sortir algú en nom de l’Estat. I sí, el rei va renyir. No podia sortir a dir “són coses que passen...”. És cert que va ser un discurs dur, i ell ha dit que no li va agradar haver de fer-lo, però, és clar, si a qui li corresponia no ho fa! Li va tocar a ell. El 3 d’octubre ell sap que s’hi està jugant els catalans i sap que els catalans ja no l’estimaran. Per això Laura Borràs va a La Zarzuela el 2019 com a portaveu de Junts i li diu: “Els catalans no tenim rei.” I aquell dia hi ha el diàleg en què Borràs li diu de part de Carles Puigdemont que “li agradava més de príncep de Girona que de rei”, i Felip VI contesta a Borràs que a ell també li agradava més el Puigdemont alcalde de Girona que el Puigdemont president.

“President, vas citar una frase que vaig dir fa molts anys... I volia dir-te que prefereixo que em deixis al marge”, va dir Felip VI a Puigdemont el 23 de maig del 2017 en un acte d’entrega de beques de la Fundació La Caixa. El rei volia que tot es quedés en la baralla política.

L’últim rei Joan Carles ja no tenia autoritat. Aquest, el preparao, l’estrenava i se la jugava, l’autoritat, la tenia verge. I el preparao, que semblava un aprenent de batxiller de rei, va sortir en mode rei. Algú havia de sortir a dir que la sobirania no es trenca i és indivisible. Potser li ha faltat després l’empatia de ressintonitzar amb els catalans en viatges posteriors.

Al llibre relato les tres trucades de La Moncloa per pressionar el fiscal Maza. La primera és la del ministre de Justícia, Rafael Catalá. “Escolta’m, José Manuel, m’han demanat que et truqui per dir-te que aixequis el peu de l’accelerador; que això ens desborda, no és el moment, és molt fort”, li diu Catalá. “El que és molt fort, Rafa, és la ruptura de l’Estat. ¿I et diuen que em demanis que aixequi el peu de l’accelerador... Els que han deixat que les coses arribin a aquests extrems per no trepitjar ells el fre en el moment degut?”, li respon Maza. Poc després és Soraya Sáenz de Santamaría qui truca a Maza. “Mira, José Manuel, no has interpretat bé la trucada de Rafa Catalá. Ell no et demanava un favor personal, ell et trucava en nom meu. Ets conscient de la gravetat de l’assumpte? Ens estàs posant en una situació molt difícil (...) La teva querella els provocarà”, diu Sáenz de Santamaría a Maza. I dos dies després arriba la trucada de Rajoy. “Aquestes querelles teves ens creen a tots una situació gravíssima, i en un moment molt complicat. Estàs posant en risc l’estabilitat de l’Estat. Jo he confiat en tu, José Manuel, i no em pots fer això”, diu Rajoy. “Senyor president, no m’hagués nomenat...”, replica Maza. I Maza en aquest diàleg gira el seu telèfon mòbil perquè un company fiscal –de rang inferior però també fiscal– que és testimoni de l’escena pugui veure qui és l’interlocutor i pugui escoltar tota la conversa.

Miguel Durán és cec i m’ho descriu amb les sensacions de qui té més sensibilitat que els altres i que, pel fet de relacionar-se amb persones que no veu, es guia pel to de veu o per com li donen la mà. És així com ell detecta la fortalesa, el cansament... I a Maza el percebia fort, perquè a més li encaixava la mà amb moltíssima força. “I tant Maza, com Romero de Tejada com el jutge Ramírez Sunyer no és que pugui dir que estiguessin exultants per perseguir un cop d’estat, però sí que els vaig notar vibrants, dinàmics. Que pel que sembla Ramírez Sunyer tenia un tipus de càncer de llarga durada? D’acord, però exercia i estava desbordat de feina: va acumular tot el procés. Que Maza tenia el colesterol alt i Romero de Tejada tenia anèmia? Els metges ho deuen saber; ara bé, tots tres estaven en plena activitat, amb les idees molt clares del que havien de fer i amb empenta. Per això no em podia creure que caiguessin un rere l’altre...”, em diu Miguel Durán a partir del contacte amb ells. Jo, aquestes tres morts no me les explico. I menys encara m’explico que no hi hagi hagut una autòpsia en un cas d’enverinament d’un senyor que ha anat a l’Argentina com a ponent a un congrés. Són tres casualitats sospitoses o, com a mínim, tres estranyes coincidències. I aquí em pregunto: quid prodest? A qui beneficia la seva desaparició? A qui molestaven? Als agents del procés.