N’hi ha diversos. Els directes, més evidents i fàcils de reconèixer, són deguts a efectes climàtics que s’han accentuat i que són totalment atribuïbles al canvi climàtic. L’exemple més rellevant és l’augment de temperatura i les onades de calor, tot i que també n’hi ha per inundacions, sequeres, incendis o altres fenòmens meteorològics extrems. Sabem que la temperatura té molt impacte directe. El 2003 a Europa es van produir unes 70.000 morts més de les esperades per una onada de calor especialment llarga que va afectar molts països d’Europa.

Allò que era un fet històric i excepcional estem veient que cada cop és més freqüent. El darrer estiu, per exemple, hem tingut diverses onades de calor i s’estima que només a l’Estat espanyol hi va haver 12.000 morts més del previst, i segurament és una xifra a la baixa.

Aquestes onades cada cop seran més freqüents, intenses i duradores. I això afecta sobretot gent gran amb malalties cròniques cardíaques i respiratòries o amb malalties mentals, per exemple. Però cada cop hi ha més evidència que els nens en néixer en períodes de molta calor tenen un pes més baix, i això té més conseqüències en la salut. Segurament aquest augment de mortalitat que veiem, tot i ser molt important, és només la punta de l’iceberg.

La recerca sobre el canvi climàtic ens diu que, si no aconseguim que l’augment de la temperatura es quedi per sota d’1,5 graus, les prediccions són que els augments d’aquests fenòmens poden ser catastròfics i difícils de predir, perquè el clima és un sistema complex que es pot comportar de manera caòtica. La tendència és clara: aquests esdeveniments augmentaran i seran més intensos i llargs. Fa de mal dir, però és la realitat, ens agradi o no.

Com que aquest fenomen no l’evitarem, l’estratègia intel·ligent és fer plans d’adaptació. Els plans de les onades de calor necessiten més recursos, més intensitat, perquè no estan aturant els efectes. El model campi qui pugui i recórrer a l’aire condicionat fa que les persones amb menys recursos pateixin més els efectes i que els que tenim més recursos ens protegim més i, de passada, empitjorem més el problema del canvi climàtic. Cal que l’adaptació sigui també sostenible.

Exacte. Per tant, és urgent que tots els països, tots els governs, institucions i professionals assumim l’objectiu de reduir les emissions gairebé en un 45% el 2030 i assolir un balanç de zero el 2050 per evitar passar d’1,5 graus. És el que ens diu el Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides.

Són més difícils de conèixer, però un efecte important és que en països com Amèrica Llatina, Àfrica i alguns països d’Àsia estan augmentant les migracions climàtiques, perquè baixa la capacitat de producció i augmenta la pobresa. Aquestes migracions ja veiem el problema que suposen, sobretot per a les persones que han de marxar i que són rebudes en condicions infrahumanes pels països rics. Aquestes migracions i els conflictes violents són un dels fenòmens indirectes del canvi climàtic que preocupen més les agendes de salut global.

Són dues amenaces molt diferents. Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, tenim la possibilitat –si els governs volguessin plantar cara a les petrolieres– d’eliminar-la o controlar-la en molt bona mesura. I els efectes els veuríem de seguida. Per exemple als EUA, hi ha estudis que demostren com ha millorat la funció pulmonar dels nens de Los Angeles a mesura que ha anat baixant la contaminació. En canvi, l’augment de la temperatura és una amenaça per a l’existència de les generacions futures i de la humanitat. Aquest és el gran repte. Si continua augmentant la temperatura com fins ara i ens plantem en escenaris de 2, 3 o 4 graus més, les generacions pròximes no tenen futur.

És un raonament que no podem evitar fer, però que només té sentit en el món ric. Hi ha molta gent que no en té cap culpa, com ara els països més pobres o els joves; ells no se la mereixen perquè no són els causants d’aquest desastre.

En aquest sentit sí, és evident que l’evolució de la humanitat és molt decebedora, d’això no hi ha dubte. Personalment, crec que davant d’aquesta crisi hem de ser optimistes per responsabilitat.

La Unió Europea, amb el Pacte Verd, està fent passes en la direcció adequada, tot i que encara insuficients. El més preocupant és que no hi hagi una reacció política potent i decidida per part dels països més rics, perquè són els que han causat el problema i perquè són els que tenen els recursos per fer-hi front. Però molts d’ells tenen lligams massa forts amb la indústria del petroli. Al marge, hi ha economies molt potents com la xinesa que no volen hipotecar el seu tren del desenvolupament industrial que ja ha tingut el moviment capitalista i, per tant, volen un creixement econòmic encara molt basat en combustibles fòssils. I els governs dels països en desenvolupament no tenen els recursos per fer-ho, encara que puguin ser més sensibles, i en pateixen més les conseqüències.

Sabem que a l’àrea metropolitana es produeixen més de 3.000 morts anuals evitables degudes a la contaminació atmosfèrica i, tot i això, les polítiques per frenar-ho són insuficients i van amb molt retard. Per això seguim tenint amonestacions i processos oberts amb la UE. Calen intervencions molt més ambicioses que les que hem tingut fins ara. I més ràpides. Aquest problema fa 30 anys que el tenim i no l’hem resolt. Per tant, tots els polítics que han tingut responsabilitats durant aquest temps són culpables de no haver fet front a aquest problema. Eliminar el consum de petroli, que és imprescindible per aturar l’escalfament global, reduiria moltíssim la contaminació atmosfèrica. Milions de morts evitables cada any a nivell global. Hi ha responsables polítics que encara no entenen el vincle directe entre crisi del clima i contaminació atmosfèrica.

Doncs és el primer projecte ambiciós, transformador i intens per fer els patrons de mobilitat a Barcelona més sostenibles, i rebaixar la contaminació atmosfèrica, juntament amb la zona de baixes emissions. Si algú creu que no és la via, que en proposi una altra igualment efectiva i a curt termini. Jo no n’he sentit cap.

Si eliminéssim del tot el consum de combustibles fòssils, la millora de la qualitat seria impressionant. Seria un canvi en salut pública com no s’ha vist en moltes dècades. Tenim recursos i mitjans per fer-ho i reduiria la contaminació atmosfèrica en una magnitud i un termini impensables de cap altra manera. I, a més, també millorarien les dietes, faríem més activitat física... Això vol dir milers de vides estalviades i també d’anys de malaltia, consum de medicaments, ingressos hospitalaris... El canvi climàtic, a banda d’una amenaça per a la humanitat, és, si sabem respondre, una gran oportunitat per a la salut pública.

Aquesta és la gran qüestió. Però malauradament ja sabem la resposta. Com ens recorda un informe recent de les Nacions Unides, caminem cap a un planeta no habitable per als humans. El coneixement científic en aquest punt és inequívoc. Fins i tot en un escenari optimista sobre els compromisos declarats dels governs per l’Acord de París estem en el camí de superar els 3 graus d’augment global a finals de segle; és a dir, el triple que ara. Però els efectes probablement es multiplicaran més que per 3, pels efectes dels punts d’inflexió en cascada. Els científics del clima i socials estan començant a estudiar el que anomenen escenaris catastròfics.

La pandèmia de la covid es pot entendre com una malaltia de l’antropocè. L’abril del 2020, amb la Cristina O’Callaghan vam publicar un article en què desenvolupàvem aquesta idea. Després hi ha hagut molts treballs basats en la relació ben coneguda pels científics entre els fenòmens com la desforestació, els mercats il·legals d’espècies salvatges i l’aparició d’epidèmies com l’Ebola o la mateixa sida. La covid, tot i que l’origen no està provat, en pot ser un exemple més. L’altra possibilitat, que sigui deguda a un escapament del virus des d’un laboratori, també ens mostra les conseqüències d’un model de desenvolupament que menysprea la conservació de la natura en totes les seves formes.

L’enfocament de one health es basa en aquesta concepció, que cal cuidar les interrelacions íntimes entre la salut humana, la salut dels animals i la salut del planeta. Aquest concepte és plenament vigent per a totes les malalties, no sols les infeccioses, i és el fonament del que anomenem salut planetària. En el futur no hi haurà salut per als humans si no restaurem i preservem la salut del planeta.

Vetllant per la salut de tots els éssers vius i dels sistemes naturals de la Terra: el clima, els oceans, els boscos tropicals... Tot hauria de quedar al marge de la pertorbació humana, però tenim una capacitat malèfica de fer-ho. A la pràctica, les agendes de govern haurien de prioritzar allò que sigui bo per a la salut humana i bo per a la del planeta. S’hauria d’apostar a fons per tenir sistemes d’alimentació sostenible, ciutats saludables, disminuir les emissions. I s’hauria de ser més contundent contra allò que les perjudica totes dues, com el tabac i el seu cultiu. En canvi, el dilema arriba amb coses bones per a nosaltres però dolentes per al planeta, com els sistemes sanitaris, que produeixen emissions i contribueixen al canvi climàtic. Per això molts governs es plantegen ja polítiques per descarbonitzar-lo.

Els últims 40 anys s’ha estès per tot el món i s’ha convertit en una endèmia. No tenim programes de prevenció eficaços perquè no sabem com es produeix, malgrat que hi ha hagut molta recerca. Crec que això és degut al fet que, a diferència d’altres malalties, amb l’asma ens trobem amb un model de complexitat que té a veure amb el medi ambient, la immunitat, l’alimentació, el microbioma, etc. i els models de recerca que hem fet servir fins ara no són adequats, són massa deterministes.