Un cúmul de situacions i fets ens estan portant cap a canvis en el model d’alimentació. Inevitables, necessaris o simple evolució, el temps ho dirà. La lluita contra el canvi climàtic, la sostenibilitat a llarg termini, el repte d’alimentar la població a escala planetària, l’evitable fet de matar animals per nodrir-se i ingerir de manera saludable són alguns dels arguments que s’esgrimeixen a l’hora de fonamentar la recerca, elaboració i/o comercialització al voltant de productes basats en proteïna vegetal i carn cultivada en laboratori. Les dietes amb una mínima proporció o lliures de proteïna animal no són cap novetat, tot i que sí que ho és la tendència cap a la rigidesa d’algunes. Vegetarians, flexitarians, vegans, crudivegans, fruitarians i un etcètera tan llarg com hom pugui imaginar conformen els grups dels qui opten per alimentar-se –argumenten– d’una manera més sana i respectuosa amb el regne animal i vegetal. El que és cert és que hem viscut els temps del fast food, de l’slow food, de la dieta mediterrània i de la basada en productes de proximitat, per esmentar-ne tan sols alguns, i ara sembla que prenen força els models híbrids d’alimentació, amb una tendència clara a hibridar-se cada cop més per les raons esmentades al principi.

Els avenços científics i tecnològics tenen un paper clau en la recerca i l’elaboració d’aquests nous aliments i, en conseqüència, en l’aparició de nous models dietètics. De moment, i tot i que hi ha empreses d’arreu del món occidental –també catalanes– que han fidelitzat consumidors pel que fa als productes basats en proteïna vegetal, aquest és un camp que està pendent de ser acceptat majoritàriament, segurament per raons més culturals que no pas nutricionals. Les noves hamburgueses, el pollastre arrebossat o les varetes de peix fets a base de proteïnes vegetals han de fer gust de carn, pollastre o peix perquè culturalment no concebem engolir una menja que se suposa que ho és però que no ho és. Aquí hi juguen un paper important els additius, que donen el sabor que pertoca a cada peça. De moment, i segurament perquè la pràctica científica encara no ho ha esbrinat, aquests productes són triturats. Estem infantilitzant les menges? Poden provocar a la llarga canvis en l’anatomia humana? Quin impacte nutricional tenen els nous productes? S’acceptarà la carn de laboratori, que ja ha rebut el permís per al seu consum en alguns països? Anem cap a una uniformitat en la dieta i cap a l’accés universal als aliments? El temps ho dirà. Per ara, el debat està encetat.