Meriem i Jordi
Educador social i jove en un pis
“Vull estalviar i anar a viure amb la mare”
La Meriem comparteix amb la seva germana i tres joves més un dels pisos assistits que l’entitat CFP (Centre de Formació i Prevenció) gestiona a Mataró. Aquest és un dels recursos que la Direcció General de la Infància i l’Adolescència, la Dgaia, va impulsar per donar una resposta immediata a l’onada massiva de joves migrats que van arribar a Catalunya el 2018.
El cas de la Meriem, però, és singular, perquè no va arribar tota sola. “Vam deixar el pare a Tànger i vam venir la mare i els germans”, explica amb un català fluid après al centre d’acollida per a noies migrades on va anar, a Sant Esteve de Palautordera, i a les aules d’acollida dels instituts de Mataró on encara està estudiant. “La mare no tenia papers, i sense feina no ens podia mantenir”, explica sobre una situació que manté la família disgregada, amb la mare i el germà major d’edat per un costat, les dues germanes que viuen juntes al pis per l’altre, i el germà petit en un centre de menors de la Dgaia.
La Meriem té 19 anys i està acabant un cicle formatiu de grau mitjà d’administració que combina amb les hores de pràctiques, amb l’objectiu de trobar feina ben aviat. “Vull treballar i estalviar per anar a viure amb la mare, però, si no, ho provaré sola”, diu la jove, pendent de la situació administrativa irregular amb què es troben la mare i el germà.
La Meriem té una educadora que cada dia visita el pis per garantir que compleix amb el pla de treball i que es revisa cada sis mesos. En el seu cas, conviuen nois i noies junts i n’hi ha que provenen del centre de menors que l’entitat CFP té a Mataró, d’on han de marxar quan compleixen els 16 anys. “La convivència amb joves del territori i nois i noies de diferents cultures és positiva i dona l’oportunitat de conèixer altres realitats”, explica Jordi Quer, que és l’educador que dirigeix els pisos de l’entitat per a joves extutelats, amb l’objectiu de contribuir al seu creixement personal i a la seva autonomia.
“Mentre compleixi els objectius que s’ha fixat, es pot estar al pis”, explica Quer, que admet que el gran pas arriba quan molts es plantegen abandonar aquest recurs de l’administració per accedir a un mercat d’habitatge “escàs i que els posa entrebancs” per aconseguir un contracte de lloguer, amb l’excusa que els joves tenen salaris precaris i nòmines recents. “Quan hi truquen els educadors, el pis està disponible, però quan hi acompanyen el jove sempre es troben que l’acaben de llogar”, lamenta Quer, una discriminació que en el cas de les noies es dona menys per l’estereotip que són més “responsables, serioses i no causen problemes”.
La Meriem sap l’esforç que ha suposat marxar del Marroc i té clar que no s’imagina tornant-hi. “La meva vida és aquí, on he estudiat i on vull treballar”, diu conscient que al seu país d’origen, tot i la formació que té, li seria més complicat trobar feina. “La feina l’està fent ella, nosaltres només l’acompanyem”, diu Quer, satisfet del procés i de l’exemple d’aquesta jove, que, en plena adolescència, no vol deixar escapar l’oportunitat, sota la protecció de l’administració, d’acabar els estudis i tirar endavant.