Com més recula l’independentisme, més silenci i despreocupació hi ha a l’altra banda. És la primera llei de la termodinàmica postprocés. Curiosament, les reculades no es fan per ser ignorats, sinó pel contrari: per ampliar la base i generar un escenari de diàleg i negociació. Ves per on.

Durant els intensos dies de la tardor del 2017 va aparèixer un moviment ciutadà anomenat Hablemos-Parlem. Acompanyat sempre per líders del PSC i els comuns, aquests activistes volien que, en el moment de la seva màxima força i determinació, l’independentisme afluixés i tirés enrere per evitar l’enfrontament obert amb l’Estat. Aquell octubre, el grup va reunir 35.000 persones a Sant Jaume.

Però, ai caram, el grup va fer mutis quan l’independentisme va fer el que demanaven i va recular. Ja no van dir res quan era l’Estat el que, de manera unilateral, enviava independentistes a la presó, suspenia l’autogovern i deixava clar que mai no acceptaria pacíficament una secessió. Un cop l’Estat va agafar fort les regnes, ja no calia negociar ni dialogar res. De fet, l’independentisme oficial ha anat fent des d’aquell octubre allò que li deien les samarretes blanques de Parlem: suspendre la declaració d’independència, no implementar el resultat de l’1 d’octubre, renunciar a la unilateralitat, trencar la dinàmica de blocs. I el resultat ha estat, és, el silenci més absolut.

ERC prepara ara un acord de claredat amb unes condicions dures que ningú no ha reclamat per a un futur referèndum que ningú no vol concedir. I en un gest molt simbòlic ha fitxat la unionista Astrid Barrios per redactar-lo. L’espanyolisme ho ha rebut amb un silenci esplèndid. Ni una crítica a Barrios, ni un elogi, ni un retret. Res. Despreocupació total. La indiferència que generen a l’altre costat els gestos del govern són un símptoma de com de lluny d’una negociació ens ha situat l’actual estratègia independentista.