És un exercici terapèutic i polític. Vivim un moment en què estan sortint veus explicant la bogeria en primera persona, i he volgut contribuir a treure’n l’estigma i a explicar que la bogeria forma part de la vida quotidiana i a reivindicar que tingui un paper més central del que li donem, perquè vivim una mica d’esquena a tots els sentiments vinculats a la bogeria. Ho conjugo en primera persona i lligat al fet de ser dona i des del feminisme.

L’expressió “bogeria puerperal” la trobo en dones de l’època victoriana i estiro el fil. És precisament a l’època victoriana quan es delimiten les dues esferes, privada i pública, que continuen definint molt la nostra societat. I el fet que a mi m’esclatessin alhora em va fer veure que és una divisió molt artificial creada per unes raons que ens continuen pesant molt. En coincidir-me d’una manera tan bèstia aquesta divisió artificial, m’adono que les dues esferes estan molt lligades i que gran part de l’arrel d’aquesta bogeria potser és no veure com n’estan de lligades. Que ni la maternitat és una cosa tan íntima, domèstica i privada, ni la política és una cosa tan poc vinculada a les emocions i a allò íntim i a la irracionalitat.

El fet que jo estigui passant aquest episodi em permet veure o intuir aquesta impostura. I té unes conseqüències individuals per als que som diputats i diputades, però té unes conseqüències socials perquè la capacitat de representació real i simbòlica del Congrés és molt gran i que pretengui viure d’esquena al malestar psíquic i a les emocions té conseqüències que pateix la gent en el seu dia a dia. Hem de posar al centre les emocions, també les que ens provoquen malestars.

És així. És una sessió plena d’esperes i no podia deixar d’escrutar les faccions dels companys d’hemicicle a la recerca d’una cosa que delatés el seu dolor. És una reivindicació de la part humana que hi ha al darrere de la política i les històries que ens han construït als que estem en una esfera pública. I aquestes històries són humanes i són d’emocions. S’ha fet una divisió entre la història en minúscules, on entra la maternitat i la paternitat, i la història en majúscules i de grans fites, que és la que se suposa que tractem al Congrés. I la història en minúscules que tant s’ha menyspreat és la que defineix la història en majúscules.

Una cosa que moltes mares comentem és que moltes vegades els sentiments de la maternitat es viuen en soledat, perquè si tu expresses que estàs trista, que tens por, que hi ha moments en què sents aprensió quan mires els teus fills, aviat se’t pot considerar una mala mare. I tot i que s’estan trencant tabús i es comença a parlar d’això, en aquesta soledat, que jo també la vaig sentir, el que em va ajudar i em va acompanyar va ser estirar fils com el d’Emma Riches, ingressada al manicomi després de donar a llum el seu segon nadó i que havia tingut una primera filla que va morir dies després de néixer. I quan trobo una fotografia seva i a sota hi trobo escrit “bogeria puerperal”, allò m’ajuda. Perquè moltes vegades poder posar-hi un nom t’ajuda. El llenguatge t’ajuda. I la metàfora també t’ajuda. I jo trobo una companyia i una espècie de germanor en Emma Riches i en les metàfores amb què ella i les dones victorianes donen forma a la bogeria –boles de foc, aparicions del dimoni, culpa associada al pecat– i aquesta companyia m’ajuda a explicar-me el que m’està passant.

Una cosa maca és que se m’han acostat dones d’altres grups, i fa poc també un home diputat del PSOE, i s’han obert converses en què he confirmat que és una realitat transversal. I en el meu grup parlamentari moltes persones m’han dit: “Ostres, no em vaig adonar de res!” I això et fa pensar on ens enfoquem quan som al Congrés, les hores que passem junts i on posem el focus. Hauríem d’obrir el focus, i jo la primera.

De moment no he trobat això, hi he trobat una part molt humana. Hi ha necessitat de parlar d’aquestes coses i s’ha vist com diverses dones deixen la política. No em vull victimitzar i reconec la meva posició de privilegi, i he rebut missatges que m’han fet molta il·lusió perquè són de persones que viuen situacions precàries i em diuen: “Jo no ho puc dir a la meva feina i m’agrada sentir com altres dones que ho poden dir ho diuen.” I si així podem anar obrint portes... Hi ha una necessitat que és a tot arreu, i el poder representatiu i simbòlic que té aquest edifici del Congrés, que vostè coneix bé, pot ajudar a obrir altres portes.

És bonic perquè en aquest grup d’ajuda mútua hi havia dones molt diverses que en el meu dia a dia a Madrid segurament no les hauria conegut. Madrid és una ciutat on jo m’he sentit molt sola. És on he fet la meva feina més pública i on he tingut més mirades a sobre meu i, alhora, és el lloc on m’he sentit més sola. Així que per mi, a més de ser un lloc de consol i de crear vincles, també va ser un espai d’obrir-me a un Madrid que si no surts del Congrés no coneixes. I entre totes vam establir pactes de cures. Una de les companyes va ser ingressada en contra de la seva voluntat i entre totes la vam ajudar. I vaig descobrir un altre Madrid, amb activitats comunitàries i socials, que des de Barcelona jo desconeixia.

Amb això m’hi he trobat, sí. Crec que hi ha una espècie de dictadura del pensament positiu, del “Tu ho vals tot”, del “Si tu vols, pots” i del “Tot és possible”... I ja hi comença a haver una crítica des del món acadèmic, i jo ho critico des d’un vessant més literari. Hem creat una dictadura del pensament positiu i de l’autoestima que et diu que t’has de creure que ets el millor i que pots amb tot, i moltes vegades no hi ha autocrítica. I sorprenentment he trobat que qui fa autocrítica i qui té sentiments més vinculats a la tristesa és gent molt vàlida i que a mi em sorprèn. La Sara, la poeta d’El Bierzo, és un exemple per a mi: una noia que ha de fer front a un tema de salut mental que es podria considerar incapacitant i que tira endavant i crea unes obres que quedaran. I, és clar, veus el contrast amb alguns egos desmesurats... I aquí hi ha una qüestió complexa, que és la divisió entre masculí i femení i que no sempre el masculí és l’home ni el femení és la dona. I sí, és veritat que hi ha uns egos desmesurats amb unes formes molt masculines, i hi ha gent amb l’autoestima enfonsada que té unes formes molt femenines.

Vaig dubtar si incloure el capítol. De fet, una persona propera em va recomanar treure’l i ho vaig fer. I el vaig reescriure sense explicar la tricofàgia i relatant que només m’arrencava els cabells... I al final em vaig dir que no, que ho inclouria tot i amb totes les conseqüències. Em servia per explicar com la bogeria sempre s’ha vinculat a l’animalitat, a allò femení, a la irracionalitat. Volia desestigmatitzar determinats comportaments als quals ens condueix l’ansietat i que ens avergonyeixen molt. Em vaig atrevir a explicar aquesta situació extrema perquè investigant-ho he descobert que és extrema, sí, però que és comuna en persones portades a sentiments extrems. Quan vaig ser mare em vaig adonar que vivim d’esquena a la mort, i potser ho fem per sobreviure, i a vegades la mort t’esclata i no tens eines per fer-hi front. I també vivim d’esquena a la bogeria, i si hi caus t’estigmatitzes, t’aïlles... A mi em costava molt fer vida social, pensava que la gent reconeixeria els signes de bogeria, i la vida social segurament m’hauria ajudat.

D’una manera gens acadèmica sinó intuïtiva, descobreixo que Eurípides té una visió de la maternitat molt moderna. I a mi Medea em genera moltes contradiccions, perquè al final és una mare que mata els seus fills, Mèrmer i Feres, i el que reivindico és precisament la vida en uns moments en què sento tanta por a la pèrdua dels meus fills, però començo a llegir Medea amb uns altres ulls. I el mateix amb Les suplicants: quan ens han dit que la maternitat no és política, et trobes a l’obra d’Eurípides un cor de mares que han perdut els fills en la guerra contra Tebes i que marxen a Atenes per demanar al seu rei, Teseu, que les ajudi a recuperar els cadàvers dels fills. La reivindicació de la política de les cures que fa el feminisme actual és el que fa aquest cor de mares: és d’una actualitat... “Tanta tragèdia grega potser no et va bé”, em deia el Jaume, el meu psicòleg. I jo li deia: “Que no, que em va molt bé la tragèdia grega!” [Riu] Una de les meves preocupacions era que en el llibre tot fos molt greu. I hi ha qui em diu que hi troba humor... Em falta treballar l’humor, una eina terapèutica molt vàlida, treballo en combinar Eurípides i altres coses... [Riu]

Vaig tenir el petit moment de glòria i de ser trending topic, sí [riu]. El company d’escó amb qui em retraten, Raimundo Viejo, em deia: “Això no ens ho traurem mai de sobre.” I jo pensava: “El que no ens traurem mai de sobre és la mort!” [riu]. El fet d’estar jo enmig de temes tan greus em va permetre relativitzar tot d’una manera com crec que ho hauríem de fer sempre, i jo no ho aconsegueixo sempre, però en aquella ocasió sí, perquè estava intentant mantenir amb vida els meus fills i a mi mateixa! No em vull victimitzar perquè el meu cas va ser molt curt i qui està a primera línia ho pateix cada dia, però el tema dels linxaments en política em va fer veure com s’obliden els valors humans. Era un fotograma mal agafat en el qual no estem dormint. I la meva mare em creia, però... Un amic em va dir: “Si la gent sabés que estàs cuidant dos nens acabats de néixer, entendria que t’adormis a l’escó.” No estava dormint. I està malament adormir-se a l’escó. Però siguem més humans: passem a la història per un fotograma o per totes les proposicions de llei, proposicions no de llei i intervencions parlamentàries?

Són uns llocs de soledat extrema, sí. Una es cansa sempre de ser la que alça la veu des del feminisme en els xats, sobretot quan passen vuit anys i reprodueixo el mateix que vaig dir el primer dia que vaig entrar. Si tens una mica de pensament crític i recordes que en la legislatura amb més dones al Congrés hi ha debats en què només hi intervenen portaveus homes, els xats són espais d’una soledat brutal o bé d’acusació i d’ironies barroeres a cop d’emoticona i de +1 i +1.000. Feminitzar la política està bé quan s’explica, però encara queda molt per fer.

Igual que dic que la bogeria, la malenconia, la tristesa i el malestar psíquic s’han d’acceptar en la societat, jo els he d’acceptar en la meva vida. L’ansietat és una companya de vida i hi he de conviure i crec que hi hauré de conviure sempre. I el que he de tenir és instruments per conviure-hi de la millor manera. I també pensant en el meu entorn, perquè això té conseqüències per al teu entorn. Perquè aquesta societat sovint és la del jo i el jo, i al final tot té conseqüències a l’entorn. Les eines són la teràpia, i reivindico aquí la salut mental i la sanitat pública, i més coses. En el meu cas, els llibres... Sí, ja torno a Eurípides... [Riu] A mi els llibres m’ajuden, però també l’humor m’ajuda. I estic en un moment en què soc conscient de les meves febleses i dels meus vincles amb l’ansietat i la por, perquè al final l’ansietat és por, i intento conviure-hi. No estic en el procés agut que explico al llibre, però sé que la malenconia i l’ansietat per a mi són companyes de vida.