És un pla que es va aprovar el curs passat i ara l’estem implementant. El pla inclou 63 mesures que afecten les dotze universitats catalanes i tots els centres i organitzacions relacionats amb la recerca. Les mesures que considerem prioritàries són les que fan referència a l’increment del percentatge de docència en català. El pla preveu aconseguir un 80% d’assignatures disponibles en català.

L’horitzó del 80% és per als graus, però l’objectiu és incrementar la docència especialment en graus i màsters habilitadors, i també els orientats a la recerca. Aquests, però, tenen més estudiants d’arreu del món i s’ha de fomentar l’acollida lingüística d’investigadors i estudiants. Estem començant a treballar en aquests plans perquè ens interessa que les dotze universitats incrementin el percentatge d’ús del català en la docència des del seu punt de partida.

Les universitats reben diners públics, però són institucions independents. Dins del paradigma de globalització i neoliberalisme que ens afecta a tots, cada universitat adopta les seves estratègies. Per exemple, la UPF ha apostat molt pels màsters internacionals, i hem acordat amb el seu comissionat de política lingüística impulsar l’acollida lingüística. El departament ofereix ajuts perquè les universitats impulsin els plans d’acollida lingüística, i els serveis lingüístics universitaris fan una feina ingent per organitzar cursos i activitats i que els estudiants i investigadors estrangers vegin el català com una oportunitat i no com un impediment. Però tot plegat no serveix de gran cosa si els companys no els parlen en català.

Per raons històriques, tenim la inèrcia de parlar en castellà a tothom que suposem que no pot parlar català. No ho fem amb mala intenció, però no deixa de ser un ús discriminatori de la llengua i de vegades en el fons hi ha motivacions racistes i classistes. Hem de poder parlar desacomplexadament de llengua i de drets lingüístics dels catalanoparlants. El pla d’enfortiment del català es fa per molts motius, i garantir els drets lingüístics d’alumnes i docents catalanoparlants n’és un.

És també un dels eixos del pla d’enfortiment: garantir la transparència i la seguretat lingüística. Que cada assignatura s’anunciï a la guia docent en la llengua en què s’impartirà, i que aquesta llengua no es canviï encara que algun alumne ho demani. M’agradaria posar èmfasi en la importància de queixar-se a les universitats per la via oficial, perquè això permetrà fer-ne un seguiment i acabar restituint la llengua de docència. L’any passat ens constaven 83 queixes verificades per les universitats. La restitució a la llengua original no arriba ni a la meitat. Un dels grans reptes és aconseguir que no hi hagi tantes queixes i que, si n’hi ha, que s’acabi restituint la llengua inicial. Per això és molt important que el professorat sigui capaç de fer la classe en català. Una de les grans iniciatives del pla, i que s’està implantant, és demanar el nivell C1 de català al professorat que aspira a una plaça al sistema universitari, excepte els honorífics i els visitants que hi estan menys de dos anys.

Sí. Hi ha programes de preacollida lingüística. S’està fent un pla pilot amb l’Institut Ramon Llull i s’organitzaran cursos de preacollida a diverses universitats d’Itàlia, França, Sèrbia, Portugal, l’Estat espanyol i Xile, i pot ser que s’ampliï la llista. S’organitzen cursos perquè l’estudiant tingui nocions de català abans de venir. Després hi ha molts recursos en línia, com els registrats a Intercat. I si tot va bé, en el futur tindrem l’OLS, que és una eina de les institucions europees pensada per a estudiants d’Erasmus per tal que aprenguin la llengua del país on van. El català ara no hi és, com tampoc hi són el gallec ni el basc. S’està negociant amb el ministeri i amb les institucions europees per poder-hi incloure el català.

A través d’Intelingua, financem una part significativa, normalment el 80%, de l’acollida que fan les universitats a través dels serveis lingüístics per tal que puguin muntar cursos de català, exàmens, material didàctic…

El total del pressupost orientat a la llengua catalana són nou milions d’euros. Això inclou ajuts que es donen a l’Institut d’Estudis Catalans, per exemple. Interlingua ha superat per primer cop el milió d’euros, un increment del 35%. Estem fent un gran esforç per donar aquests recursos a les universitats per poder ajudar els que venen a aprendre català o a millorar el nivell. El que no podem controlar tant és el que passa als campus, als bars i a les aules.

També estan inclosos en el pla d’enfortiment del català. Ara començarem a treballar en plans d’acollida lingüística per a investigadors i en protocols d’usos lingüístics als centres de recerca. Aquí la internacionalització és més gran que a les universitats i volem potenciar l’acollida lingüística. Una altra de les línies en què ens volem posar és la publicació de recerca en català. El català té una certa tradició acadèmica en el món de la recerca i es publica força recerca en català. El que passa és que és una recerca normalment amb impacte en la societat catalana. El que hem d’aconseguir és que aquesta recerca publicada en català sigui valorada de manera justa, ni millor ni pitjor que la feta en anglès, per part de les agències de qualificació, com l’AQU, que ara aplica criteris internacionals. Una altra cosa que hem d’aconseguir crear són converses acadèmiques als territoris de llengua catalana.

Exactament, i està fent una feina l’Institut d’Estudis Catalans, que vol obrir línies de publicació d’articles científics en català i de traducció d’articles publicats originàriament en anglès. I fer divulgació d’alt nivell en català. Jo crec que la col·laboració de l’IEC pot ser molt interessant i productiva. Parlem molt del dret a rebre docència en català, però també hem de parlar del dret a fer recerca en català, que tampoc està garantit.

Ja fa deu o quinze anys que s’estan jubilant tots els docents que van començar a exercir com a professors de català a principis dels anys vuitanta, que havien fet un esforç ingent per posar-se al dia perquè amb el franquisme no hi havia estudis de filologia catalana. Quan jo vaig estudiar filologia catalana, entre el 2000 i el 2004, el mite que corria era que no trobaríem feina i que no valia la pena estudiar-la. Va passar que les condicions demogràfiques van canviar i poc després que jo acabés els estudis va començar a arribar molta població immigrada i tothom que conec pràcticament va trobar feina. Crec també que falta una mica de màrqueting de la filologia catalana i fer veure que obre molts camps: literatura, temes lingüístics, acollida lingüística… Jo m’he decantat per la banda més social i antropològica, la filologia no és només estudiar les normes ortogràfiques. Cal buscar testimonis de gent que ha estudiat filologia i ha treballat en els camps més diversos.

En vista de la discriminació envers la filologia catalana que suposen aquests dos projectes de reial decret del govern espanyol, des del Departament de Recerca i Universitats hem presentat al·legacions, perquè és inacceptable no recollir l’especificitat i la singularitat de la llengua catalana. I com a govern compromès amb la defensa del català, ens oposem a qualsevol iniciativa per invisibilitzar la nostra llengua. Aquests projectes normatius, que entren en contradicció amb la nova llei d’universitats espanyola, no han estat consensuats. Esperem que, arran dels arguments que hem exposat i de l’oposició generalitzada als projectes, es produeixin els canvis necessaris abans d’arribar a la comissió delegada de política universitària on som presents.

La filologia catalana sí que equival al C2, però la resta de carreres, no. El que hem de fer és potenciar la formació lingüística en els estudis d’educació, i hem iniciat unes primeres converses entre el Departament d’Universitats, la secretaria de Política Lingüística i el Departament d’Educació per veure com es podrien introduir els continguts lingüístics i sociolingüístics en els ensenyaments d’educació. Però és una qüestió d’autonomia universitària, per això qualsevol cosa que fem ha de ser consensuada amb les facultats d’educació. És evident que hi ha una falta de formació. Ja no només lingüística en el sentit de tenir un domini alt oral i escrit de la llengua. Hi ha una part del professorat que desconeix, perquè ningú li ho ha explicat mai, el què i el perquè de la immersió lingüística, del model de conjunció, i a qui a més li falten eines per poder-lo dur a la pràctica. Tot això s’ha de solucionar i és responsabilitat de les institucions i de les facultats d’educació. No és pas culpa dels docents. Ens falta també molta més recerca des de les universitat sobre aquests instruments per implantar la immersió i el model de conjunció català. No és igual la classe que podies tenir l’any 86 que les aules actuals, més diverses i amb alumnes que s’incorporen a mig curs. Són reptes que no tenim ara resolts com a societat. Fem tard, i el nostre compromís és pensar com ens hi podem posar i fer-ho de manera consensuada.

I tant, i això provoca un cercle que és que una part dels alumnes que parlen en castellà a casa tenen una falta de coneixement del català real, sobretot en els registres col·loquials i orals. Li demanem molt a l’escola, però és important que l’escola, que és el principal instrument que tenim, potenciï els usos orals i col·loquials, perquè pot passar que una part dels alumnes tinguin un coneixement molt feble de català i no s’acabin identificant mai amb la llengua. I llavors hi ha prejudicis a l’hora de consumir continguts audiovisuals o música en català.

En aquest sentit, tinc molta confiança dipositada en el nou canal infantil i juvenil de TV3. Espero que faci una estratègia molt potent a les xarxes. Entre els joves ens trobem amb una crisi d’ús, però també de prestigi. Pot ser que hi hagi una part dels joves que consideri que no és prou guai parlar català. El català és guai si és guai el que pots fer en català. I actualment ens trobem que no hi ha prou coses guais per fer en català. Hem de crear-ne, i a banda de reforçar els usos col·loquials i orals és imprescindible reforçar la creació de referents de prestigi per als joves a tots els nivells, dins i fora de les xarxes. Com a referents de prestigi, em refereixo a monitors d’activitats extraescolars i de menjadors...

Exactament. L’actuació sempre ha de ser a tots els nivells i amb els diferents agents de manera simultània. Coses que fan gent com la Juliana Canet i el canal Malaia és importantíssim. El que ens falta són grans estructures dotades de pressupost amb una estratègia molt clara al darrere per poder avançar els canvis. Als anys vuitanta, si volies veure Bola de drac, ho havies de fer en català. O el que ha passat en la música, que hi ha tants grups que canten en català perquè hi ha mercat. El repte ara és fer el mateix a les xarxes.

Si la trajectòria de vida a Catalunya ha estat socialment ascendent, això facilita la incorporació al català. És l’exemple de molts fills i nets de la immigració espanyola del segle XX. Van millorar les seves condicions materials a Catalunya i van entrar en cercles de socialització catalanoparlant a través de les feines, l’escola dels fills… Quan es creen vincles afectius d’una certa profunditat amb catalanoparlants, és quan augmenta el coneixement i l’ús de la llengua i s’hi acaben identificant. Ara la població ens ve d’arreu del món, i ho fa amb unes condicions de segregació social molt més notòries. És molt més complicat experimentar trajectòries de mobilitat social ascendents i entrar en cercles de socialització de catalanoparlants si no es té una xarxa d’entrada. A més, no és tan present la idea postfranquista que el català havia estat reprimit. Els nous processos demogràfics, polítics i econòmics ens obliguen a replantejar les polítiques lingüístiques, però anem força tard. Si volem que Catalunya continuï sent multilingüe i escapi de la uniformització lligada a la globalització, s’ha de parlar la llengua minoritzada.