El 20 d’abril del 2018, en canvi, ETA sí que havia fet un gest amb les víctimes amb la seva declaració –datada el 8 d’abril– sobre “el dany causat en el transcurs de la trajectòria armada” i “el compromís amb la superació definitiva de les conseqüències del conflicte i amb la no repetició”. “Morts, ferits, torturats, segrestats o persones que s’han vist obligades a fugir a l’estranger. Un patiment desmesurat. ETA reconeix la responsabilitat directa que ha adquirit en aquest dolor, i desitja manifestar que res de tot això no s’hauria d’haver produït mai o que no s’hauria d’haver prolongat tant en el temps”, va exposar ETA en la que va ser la màxima esmena a la totalitat a la seva pròpia existència que ha posat per escrit.

Otegi: el viratge del transatlàntic

La carta de la dissolució va arribar sis anys i mig després de l’anunci del “cessament definitiu de la seva activitat armada”, fet públic el 20 d’octubre del 2011, que va tenir la Declaració d’Aiete com a pista d’aterratge. En el llibre entrevista El tiempo de las luces, de Fermin Munarriz, Arnaldo Otegi relata les tensions viscudes en el si del món sociològic abertzale per reconduir-lo a les vies polítiques i pacífiques i hi relata les converses que neixen amb Paco Egea, viceconseller socialista amb Ramón Jáuregui i amic nascut a Elgoibar, com ell, que serà qui el posarà en contacte amb l’altre gran artífex de la pau, Jesús Eguiguren. Després de sortir en llibertat el 30 d’agost del 2008, Otegi narra l’angoixa de voler propiciar el que ell anomena “viratge del transatlàntic de l’esquerra abertzale” tot sabent que ho havia de fer contra rellotge: “Necessitava que no em detinguessin en el termini d’un any per tenir alguna possibilitat, la veritat és que vaig disposar de 13 mesos i mig.” La “ciavoga” d’Otegi va saber evitar una escissió a la irlandesa i, davant els sectors més durs i no proclius a abandonar la connivència amb les armes, ell va poder comptar amb un nucli de fidels com ara Rufi Etxeberria, Arkaitz Rodríguez, Sonia Jacinto i Rafa Díez Usabiaga. “L’Estat somiava l’escissió i estava convençut que l’aconseguiria, perquè sabia (de primera mà per les informacions que obtenia fonamentalment d’operacions contra ETA) que la nostra posició i la d’ETA eren antagòniques en termes polítics”, denuncia l’històric dirigent abertzale a El tiempo de las luces. L’èxit de la “ciavoga” d’Otegi amb tots els abertzales a bord contrasta amb el paisatge a Irlanda del Nord, on els 25 anys de l’Acord de Divendres Sant no han impedit un miler d’accions violentes i l’aparició d’una desena de grupuscles armats, entre els quals el Nou IRA.

El fil còmplice Otegi-Eguiguren

A la condició der ser artífexs de la pau, Otegi i Eguiguren hi sumen la circumstància compartida de no haver tingut cap reconeixement públic. “A Jesús, se’l va tractar de boig, d’addicte, d’incapaç, d’ignorant...”, evoca Rafaela Romero, la seva parella i també protagonista de la pau entre bambolines, que a Hasta que me mates (Alberdania) relata la profunda depressió que va ofegar Eguiguren i la seva llar en la foscor quan, paradoxalment, als carrers s’obria la llum de la pau. En el lapidament polític i mediàtic d’Eguiguren –sobretot a Madrid– Rafaela Romero no inclou Alfredo Pérez Rubalcaba, el ministre de l’Interior que va gestionar la fi d’ETA i que, si bé no va dedicar-li cap paraula pública d’agraïment, sí que va continuar trucant a Eguiguren i parlant amb ell per telèfon fins al dia que va tenir l’ictus i va morir. En privat i en el marc de la justícia restaurativa posterior a la fi d’ETA, Eguiguren i Rafaela Romero van acceptar –amb Josu Elespe com a mediador– rebre la visita d’Ibon Etxezarreta, assassí del socialista Juan Mari Jauregi que va deixar vídua Maixabel Lasa i que vivia amb el turment d’haver fet seguiments en el passat a Eguiguren i Romero quan ells tenien la filla en braços. “Te n’has penedit, has pagat amb anys de presó. Segueix amb la teva vida i intenta portar el que has fet com puguis”, va dir Eguiguren a Etxezarreta en aquesta cita.

Destruir armes com a colofó

En lloc d’un acte de reconeixement als protagonistes de la pau –molts d’ells, socialistes– i a les víctimes, el president Pedro Sánchez i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, van organitzar un acte públic de destrucció de 1.300 armes requisades a ETA –i als GAL i als GRAPO– amb una piconadora que va passar-hi per sobre davant de les autoritats el 4 de març del 2021 al Col·legi de Guàrdies Joves Duque de Ahumada de Valdemoro (Madrid). La fotografia d’una piconadora trepitjant fusells i pistoles no va consolar les víctimes. “Com volen que anem a un acte públic en què es destrueixen les armes amb què han assassinat els nostres familiars? De debò algú creu que això és motiu de celebració?”, es preguntava la presidenta de Covite, Consuelo Ordóñez, germana del regidor del PP mort per ETA el 1995 Gregorio Ordóñez.

Que la memòria compartida al País Basc continua sent un repte ho evidencia una de les entrevistes més colpidores de l’era de la pau: Adei Carrasco, fill de l’exregidor del PSE Isaías Carrasco assassinat davant de casa a Arrasate-Mondragón el 7 de març del 2008 quan agafava el cotxe per anar al seu lloc de treball al peatge de Bergara, s’ha sincerat a El Diario Vasco sobre el seu dol. “Molts dels nens que em van donar el condol van canviar en arribar a primària. No sé per què, es van començar a ficar amb mi. Xavals que eren més grans que jo em deien: «Al teu pare el van matar per Euskadi.» Jo m’enfadava, però no arribava a comprendre què significava això realment. [...] Em feien bullying cada dia pel fet de ser fill d’Isaías”, ha relatat Adei Carrasco, que tenia 4 anys quan Beñat Aginagalde va tirotejar el seu pare davant de casa, que poc després va sorprendre la psicòloga dibuixant l’escena de l’atemptat vist des de la finestra, i que ara té 19 anys. La mare, Marian Romero, confessa en l’entrevista que s’està assabentant en aquell moment d’alguns episodis perquè Adei els havia guardat en l’espessor del silenci.

En una entrevista amb el poeta Mario Obrero en el programa de TVE Un país para leerlo, l’escriptora basca Karmele Jaio (Vitòria, 1970) va regalar una reflexió sobre la seva literatura que val per a la societat: “Dels meus personatges m’interessa molt més el que deixen de dir que el que diuen, perquè crec que en la vida també passa així.” Enmig del pes de silencis que ho deixen de ser i amb la literatura com a refugi, el País Basc compta avui un lustre sense la sigla omnipresent.