Estem en un moment en què la nostra identitat bàsica i els nostres valors estan sent amenaçats pel govern més dretà que hem tingut fins ara a Israel, i això fa que tanta gent surti al carrer, gent políticament no activa abans, amb diferents punts de vista sobre la qüestió palestina –religiosos, seculars, esquerrans, dretans...–, per protestar massivament contra l’erosió de la democràcia.

El 75è aniversari del Dia de la Independència va ser molt divisiu i polaritzat aquest cop, molt diferent dels d’anys anteriors, però malgrat tot es va aconseguir aturar l’aprovació d’aquesta legislació antidemocràtica. La Knesset reprèn les sessions al maig, ja veurem què passarà.

Hi ha fracassos interns, com ara la polarització de què parlàvem abans, l’ascens de l’extrema dreta... Israel té ara més relacions diplomàtiques, més cooperació regional, però encara hi ha bloquejos. La qüestió palestina està vinculada als interessos i a la identitat d’Israel. Si Israel és una democràcia, no pot controlar els palestins, necessita viure al costat d’un estat palestí en pau i seguretat. No pot ser d’altra manera. Mentre això no passi, no només la seguretat està en perill, tampoc es poden satisfer els nostres valors bàsics.

D’una manera molt diferent de la que planteja el nostre govern. Sabem quina és la sortida, la solució dels dos estats ha estat damunt la taula durant dècades, la comunitat internacional hi dona suport, els nostres governants s’hi van comprometre en el passat, però avui en dia és gairebé impossible avançar cap a aquest objectiu.

Perquè, a Israel, els que ocupen posicions de lideratge tenen una altra ideologia i, en la societat palestina, tenim la divisió entre Cisjordània i Gaza i això dificulta la negociació. És aquí on seria important una ajuda internacional.

El govern té una majoria significativa al Parlament, no es pot dir que sigui un govern inestable o que hagi de caure aviat. És impopular però hauria de durar, el que hi podria haver és un canvi en la composició.

Els conflictes, que tenen un impacte negatiu a tot arreu, ja sigui el del Marroc amb Algèria, Líbia, les implicacions del Sudan, Síria, el Líban, Israel-Palestina... El que veiem, també, és un avenç cap a més compromís a la regió, cosa que és molt positiva. Per exemple, Israel i el Líban, països en guerra durant 75 anys, tancant un acord sobre energia sense reconeixement, sense negociació política... però aconseguint un acord. Crec que això s’hauria de fomentar sota la presidència europea d’Espanya i d’altres països mediterranis.

El canvi climàtic, prioritat número u, com també la democràcia –la situació és diferent a cada país–, els drets, les llibertats, els joves, les dones...

Ha anat canviant amb els tres primers ministres que hem tingut els darrers anys. No molt, però ha anat canviant. Israel, bàsicament, s’ha compromès a donar suport a la independència i la integritat d’Ucraïna, però és prudent a l’hora de no alienar Rússia.

Trump va gairebé legitimar l’annexió de territoris palestins tot i que finalment va aturar Netanyahu. Decisions com ara moure l’ambaixada a Jerusalem van ajudar a l’escalada de tensió a Gaza i a la violència. Crec que és molt millor un president demòcrata, compromès amb la seguretat i el benestar d’Israel i la solució dels dos estats i que diu clarament que la democràcia d’Israel és un component clau en la relació especial amb els EUA. Espero que l’administració demòcrata continuï, pot fer més pel procés de pau.