Tindrem estrès hídric per a dècades, i caldrà explotar tots els jaciments d’aigua: reutilitzar, dessalar, recuperar pous. Tot recordant que en una nova cultura de l’aigua, també haurem de pensar en l’aprofitament d’aigües grises o captar aigües pluvials, sense oblidar que alguna solució, com dessalar, és problemàtica pel seu important cost energètic.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) posa en marxa el tercer cicle de planificació hidrològica (2022-2027) per a un districte de conca fluvial que ha de resoldre una envitricollada equació, com explicava Jordi Molist, director de l’àrea d’abastament de l’ACA en una jornada dels Enginyers Industrials de Catalunya (EIC): “De cara al 2050, es preveu una reducció mitjana dels rius del 18%, tant per l’increment de la temperatura, que provoca l’augment de l’evapotransforació, com per l’ampliació de la coberta forestal.” I això es combina amb el fet que, per l’orografia del país, els embassaments són relativament petits, i Europa, mitjançant la Directiva Marc de l’Aigua, de mica en mica imposa requeriments ambientals més exigents.

Així doncs, per no ser tan vulnerables davant la sequera, “caldrà una aportació complementària de 6 m³/segon al sistema Ter-Llobregat, com a suma del dèficit actual, de 2m³/segon i el dèficit futur, de 4 m³/segon”. De cara al 2027, ja s’han pressupostat 500 milions d’euros per a un programa amb diversos eixos d’actuació o “diverses aixetes petites en lloc d’una de gran”. En reutilització, en què hem passat de comptar amb 69 hm³ anuals d’aigua regenerada quan el més normal és estar entre 30-40 hm³, l’objectiu, en construir vint-i-cinc noves estacions de reutilització i ampliar-ne les existents, és assolir el 2027 uns 100 hm³/any, i 150 hm³/any el 2023. “Això es finança a càrrec del cànon de l’aigua, ja que en un sistema que no hi ha increment de demanda, no podem demanar que es pagui molt més per una aigua substitutòria, i la diferència de preu s’ha de socialitzar amb un preu subvencionat.” En dessalinització, que l’any passat va aportar 63 hm³, l’aposta és ben forta, amb la construcció de dues noves dessaladores: Tordera II, amb capacitat de 60 hm³ anuals i ITAM Foix, que podria aportar 20 hm³. “Es duplica la capacitat”, diu Molist, “però no vol dir duplicar la producció sempre, s’ha de coordinar amb altres recursos, per resoldre episodis de sequera i incidents”. També es vol avançar en la millora de l’eficiència en l’ús de l’aigua, és a dir que es redueixin les fuites a la xarxa de distribució, amb l’obligatorietat que les subministradores de més de 5.000 abonats publiquin cada dos anys una auditoria d’eficiència hidràulica. Això va acompanyat de subvencions (50 milions d’euros) per a la millora de les xarxes municipals de distribució.

Des d’entitats d’acció cívica com Aigua és Vida, hom creu que caldria anar més enllà, com diu Quim Pérez: “Hi ha altres fonts, com ara l’aprofitament d’aigües pluvials en origen, amb l’establiment de dobles xarxes, i aigües grises o regenerades a petita escala.” A més, dins d’aquesta posició, hom pensa que “tot i aquestes noves fonts per cobrir el dèficit estructural, si hi ha un augment de demanda, d’aquí a quatre dies ens trobarem igual”. Dessalar versus reutilitzar? Certament, sense la dessalinització, els embassaments, que estan a 174 hm³, el 25% de la seva capacitat, estarien 145 hm³, (15%). Però, com ens recorda Àngels Vidal, directora d’Ecofactories d’Agbar, amb un consum energètic de 3,41 kwh/m³, l’aigua dessalada “costa un 96% d’euros més per m³ que la regenerada”: “La dessaladora ha de ser-hi com un back-up per aportar aigua en situació de crisi, és la regeneració la que ha de tenir més pes estructural.” Al seu parer, hauríem de tornar a un escenari en què “fem servir aigua regenerada per a reg, 1 m³/segon, tot reduint la dessalinització fins a 1 m³/s. Així, respecte d’ara, reduïm el consum energètic un 37% i l’impacte ambiental en un 27%”. Com diu Marina Arnaldos, directora de Creixement i Solucions de Cetaqua, “el gran repte tecnològic de l’osmosi inversa de la dessalinització, és la recuperació energètica de les salmorres”: “Es pot abaixar la petjada de carboni valoritzant les salmorres, tot recuperant àcids, bases i hipoclorit per a altres usos, en aigües residuals.” El projecte Esprem, que s’assaja a l’estació de Sant Joan Despí, ha aconseguit recuperar 3 dels 6 hm³ de rebuig que es vessen al col·lector de salmorres gràcies a una osmosi inversa avançada.