La UE sembla haver reflexionat i, si abans es volia arribar a l’estabilitat per vies austeres pel que fa a la despesa fiscal, ara es pensa que si de debò es vol reeixir, entre d’altres, en reptes com ara la transició energètica, la digitalització o la resiliència social, que necessitaran un esforç d’inversió, caldrà ser més flexibles.

La reforma del pla d’estabilitat, tot i presentar-se com la recuperació dels límits del 60% de deute i 60% de dèficit respecte del PIB, que regien per als estats abans de la pandèmia i la guerra, accepta ara que cal ser “realistes” i que la consolidació fiscal s’haurà d’assolir gradualment i de forma individualitzada. Així, es fixaran plans d’ajustament a mida per a cada país, amb un ajust del 0,5% del PIB a l’any per als estats que superin el 3% de dèficit, però, tanmateix, amb la possibilitat de “desviaments” davant de “circumstàncies incontrolables”, tot i que el nou pla disposa que la despesa neta anual no pot superar el potencial de creixement del PIB previst per a aquell període.

No deixa de ser revelador que la Comissió Europea ara renegui d’un model de regles fiscals que, com conclou l’executiu comunitari, dels anys noranta del segle passat ençà ha portat més deute, menys inversió i un creixement migrat. Com deia Paolo Gentiloni, el comissari europeu d’Economia, “les seves mancances són més que evidents”, tot i les reticències que vulgui expressar Alemanya.

Com diu el catedràtic d’economia de la UB Joan Tugores, “certament, retornar a una consolidació fiscal és una marató, no un cursa de 100 metres, i en aquest sentit la proposta de la Comissió és assenyada, no és una proposta contractiva com les dels anys 2011 i 2012.” Com conclou, “la barra lliure en despesa és insostenible, però no es pot escanyar l’economia.” Cal flexibilitat per invertir en nous eixos de creixement per modernitzar l’economia, però compte, “els diners públics, els fons Next Generation, com demanen els rigoristes de la UE, s’han de gastar de forma eficient, amb total transparència, per esvair usos clientelars.” Un avís per a navegants: “Si no hi ha garanties d’un bon ús dels Next Generation arreu de la UE, ens carregaríem aquesta interessant experiència de política fiscal federal europea que s’ha posat en pràctica arran de la pandèmia.”

Per a Roser Espelt, professora d’economia de la UOC i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, d’alguna manera, la UE reincideix en errors de perspectiva com ara “interpretar que la inflació ha estat causada per la demanda, i això és equivocat, caldria entendre que, com assenyalen estudis del Banc d’Espanya, el 83% de la inflació és generat per l’augment dels beneficis empresarials, a més de l’excés de liquiditat de les polítiques monetàries expansives dels darrers anys, així que, si la UE i els seus estats volen escometre el repte d’una redistribució de la riquesa més justa entre capital i treball, cal anar a un control de preus i a una reforma en profunditat de la fiscalitat per fer-la més progressiva”.

Així mateix, de cara als pròxims anys, Espelt avisa: “Tot allò que sigui refredar l’economia per rebaixar deute i dèficit es traduirà en una caiguda dels ingressos fiscals i cal observar, en el cas de l’Estat espanyol, que el segment del seu PIB que més creix és la despesa pública. Limitarem l’únic factor que fa que no entrem en recessió?”

Fa pocs dies, el reputat economista i professor belga Paul de Grauwe presentava al Cercle d’Economia l’estudi Cap a una nova governança fiscal a l’eurozona, i es mostrava categòric, sense embuts: “Cal evitar objectius numèrics i prioritzar la inversió pública a escala estatal i europea.” Tot avançant-se a la reforma dels principis del pacte d’estabilitat que anunciaria la Comissió Europea dies després, De Grauwe exposava que tot passa per “trobar un equilibri entre la sostenibilitat de les finances públiques i la flexibilitat necessària per permetre als estats membres invertir en el seu propi benestar”.

En les seves reflexions, posa al davant la inversió pública, tant a escala estatal com europea, per menar per la senda del creixement, que ha de fer possible el finançament a través de l’emissió de deute. Sense cap mena de complex, Paul de Grauwe no s’està de dir que les cotilles del Pacte d’Estabilitat –evitar un dèficit pressupostari del 3% del PIB per aconseguir que el deute públic no sigui superior al 60% d’aquest mateix PIB– no han comportat que les economies de la UE creixin a un ritme superior al dels EUA o el Regne Unit, on s’imposen altres normes.