Beu de les cançons espirituals negres, que tenen el seu origen en les cançons africanes que els esclaus cantaven als seus déus quan els portaven en vaixell a les plantacions dels Estats Units. Amb el temps es va fer un mixt amb la litúrgia protestant, i van néixer els espirituals negres, que eren bàsicament pregàries cantades a cappella i transmeses de forma oral. Als anys vint i trenta del segle XX arriba un canvi de format i es passa de la cançó d’esclavitud a la cançó de llibertat. Els descendents dels esclaus s’adonen que tot i ser lliures encara canten les mateixes cançons que els seus avis, i busquen fórmules.

Van introduir instruments, van començar a escriure, i les cançons ja no es transmetien només de manera oral. També hi va haver un canvi de paradigma: les primeres cançons estaven basades en la litúrgia protestant i l’Antic Testament, però a partir de llavors es basen en el Nou Testament. Gospel és un acrònim de la paraula God (‘Déu’) i spell (‘paraula’) i per tant significa ‘paraula de Déu’. A partir d’aquell moment va anar evolucionant fins a la dècada dels anys setanta, amb la seva eclosió i el famós Oh happy day.

Sí, es va portar fora de les esglésies i es van fer famós. Es va començar a crear una xarxa de mitjans de comunicació que s’hi dediquen, estudis d’enregistrament, premis... I va arribar a Europa, primer a Londres i després arreu. Fins i tot els cantorals de la missa dominical catòlica dels anys vuitanta incloïen alguns espirituals negres cantats en català per fer-se ressò d’aquesta modernitat de la cançó espiritual. Així van sortir cançons com ara El vell pelegrí i Glòria, glòria, al·leluia, que durant molt de temps van ser les cançons modernes de la missa.

Aquí la tradició coral sempre ha estat molt important, ja des del segle XIX, amb els ateneus, les societats corals, les colònies fabrils on és formaven grups de fins a 200 homes cantant caramelles... Potser en altres llocs sense aquesta tradició el gòspel no hauria tingut tant èxit. Va ser cap al tombant del nou mil·lenni quan un grup de directors vam coincidir a aplicar aquesta nova forma de cantar a les nostres corals, i finalment es van crear corals només de gòspel.

Va ser arran d’un accident domèstic. Jo soc músic, soc pianista. També soc economista i actualment soc director financer d’un grup empresarial. A la música, m’hi he dedicat des de petit, començant fent classes de piano, i vaig acabar sent director de corals tradicionals, en què cantàvem sardanes, caramelles, cançó barroca, litúrgica... Sempre m’havien agradat molt els espirituals negres i a casa havíem escoltat Aretha Franklin i el Golden Gate Quartet. M’interessava, i m’havia fixat que és un tipus de cançó que permet molt la improvisació. Una mateixa cançó cantada avui o cantada demà segur que no serà igual. De tota manera no havia previst dedicar-m’hi, però l’any 2000 vaig tenir l’accident: per error vaig beure líquid de neteja que guardàvem en una ampolla d’aigua. Se’m va cremar tota la boca i també les cordes vocals. Sort que el vaig escopir, si me l’hagués empassat potser no ho hauria explicat. Vaig passar mesos sense parlar i em van dir que no podria tornar a cantar. En realitat puc cantar una mica, poca estona, i puc fer el que anomenem shouting, que és cridar amb veu trencada, però no tinc la veu prou maca per cantar. De fet, soc dels pocs directors de cor que no canta. Com deia, l’accident em va fer deixar les corals i vaig haver de fer un canvi radical.

Me’n vaig anar als Estats Units, a Nova York. Allà vaig decidir anar a veure gòspel a Harlem, però no em va agradar gens, era un espectacle completament turístic. Però un dia, passejant per Brooklyn, vaig veure molta gent mudada entrant en una nau immensa, que va resultar ser el Brooklyn Tabernacle, una gran església evangèlica. Allò sí que em va interessar moltíssim, tanta gent cantant junta... Els vaig escoltar i al final em vaig presentar i em van acollir amb els braços oberts. Els vaig explicar el que m’havia passat i em van proposar que em quedés amb ells. M’hi vaig estar dues setmanes. Llavors vaig veure que havia de renunciar a cantar per poder ajudar els altres a fer-ho. Quan vaig tornar vaig posar en marxa el The Gospel Viu Choir, que és la nostra formació professional i en què demanem uns mínims per poder entrar. Però amb el temps vaig veure que volia fer alguna cosa més, retornar a la societat allò que el gòspel m’ha donat a mi. Vaig crear Gòspel sense Fronteres.

Vaig veure que ens demanaven moltes actuacions en hospitals infantils i vaig voler que fos un projecte d’acció solidària i de responsabilitat social, dirigida sobretot a la infància, que és la baula més dèbil de la nostra societat. Vam començar treballant amb l’entitat Amics de Joan Petit i amb les nenes de l’Associació Catalana Síndrome de Rett, també amb mainada de barris com ara la Font de la Pólvora de Girona i el Raval de Barcelona. A partir d’aquí van néixer dues branques. L’una és el Gòspel sense Fronteres a presons. Trobàvem nens de famílies desfavorides que, quan feien un taller, ens deien que allò agradaria molt als seus pares. I, quan els dèiem que vinguessin els pares, ens contestaven que no podien, que eren a la presó. Ens vam posar d’acord amb la direcció general de Serveis Penitenciaris i hem fet diverses sessions molt boniques a les presons de Brians, Brians 2, Puig de les Basses, Lledoners...

El que fem, a diferència d’altres formacions, és programar una experiència. M’acompanyen cantants que s’asseuen a la platea dels auditoris dels centres, i quan entren els presos es barregen amb nosaltres i fem un gran cor compartit. Durant un parell d’hores cantem junts. Per a ells no és només sortir de la cel·la: s’adonen que cantant aprenen. El resultat és meravellós, ens ho diuen tots els monitors, els educadors i els psicòlegs.

La feina que fem a escala internacional. La vaig començar el 2010, quan em van proposar anar a ensenyar gòspel a Madagascar, a través d’una entitat amb programes per ajudar nenes rescatades de xarxes de prostitució infantil. Allà vaig ensenyar no només a cantar, també a somriure, a riure, a abraçar... La tendresa de la solidaritat entesa no com a substitució del material humanitari que necessiten –menjar, medicines, material quirúrgic, aparells– sinó com a complement. Des de llavors Gòspel sense Fronteres ens ha portat a països com ara Gàmbia, el Senegal, el Perú i l’Índia, on vam treballar amb nens amb lepra i va ser una experiència molt dura. També hem estat a l’est d’Europa, a Geòrgia. I al gener vam anar a Ucraïna, amb sor Lucía Caram, formant part del primer comboi humanitari que entrava a Kíiv.

Tot el que havia de ser l’experiència de gòspel al final es va acabar convertint en amagar-se en refugis, perquè van començar a bombardejar la ciutat. De fet, una bomba va caure a tres minuts d’on era jo. Sentir l’ona expansiva que et fa volar, ajudar els ferits, veure la ciutat plena de sacs protectors... va ser molt dur. Vam visitar hospitals amb soldats que estaven recuperant-se, absolutament destrossats no només físicament sinó també mentalment. Nois de 18, 19 i 20 anys que no podien alçar la vista. Nois que havien patit tortures...

Cantar, en general, és una cosa que agrada a tothom, però no agrada fer-ho en públic. Tenim una por innata que se’n riguin, de nosaltres. No ens importa que els altres sentin la nostra veu parlada, però no volem que sentin la nostra veu cantada. Però és evident que quan cantem és perquè ens agrada, estem relaxats. I si ho aconseguim fer de manera col·lectiva vol dir que la gent s’està sentint relaxada, s’està sentint còmoda. I de manera col·lectiva també és fàcil que quan un cau l’altre s’aixequi. No ens equivoquem tots al mateix temps i la cançó sempre es va aguantant. I, quan una persona potser no té ànims per cantar, veu la del costat que l’abraça, l’anima, i tots els sentiments van aflorant. Veiem que quan cantem cançons molt rítmiques, les de picar de mans, tothom acaba amb una excitació tremenda. Però també canten cançons íntimes.

No, no són cançons tristes, perquè el missatge que porta implícit i explícita el gòspel és un missatge d’amor, de compartir. És la idea que no estem sols, que sempre estem acompanyats i sempre hi ha algú que vetlla per nosaltres. Són cançons de positivitat, tant si són ràpides com si són lentes. Les lletres parlen d’amor i, encara que cantis en anglès, com que tots coneixem les lletres i les traduïm, coneixem el significat i les posem en context. Si arriba un moment que no estàs bé, l’altre t’acompanya. Cantar cura. Quan estàs malament no cantes, ni quan estàs trist, enfadat, decebut, sol... Tampoc cal estar gaire content per cantar, simplement relaxat. Al final, en un cor, quan els uns estan contents i els altres potser no ho estan, tot s’equilibra i es produeix una màgia que cura.

En el nostre cas sí, però sempre sabem què cantem. Alguns cors sí que en tradueixen, tot i que a mi no m’entusiasma la idea. És com si escoltéssim una sardana cantada en alemany, potser ens faria certa gràcia, però només com una anècdota. Les sardanes són catalanes i s’han de cantar en català. El mateix passa amb el gòspel. També preferim mantenir l’anglès com a mostra de respecte envers aquestes persones que fan servir el gòspel com a litúrgia pròpia.

La majoria parlen de Déu, de Jesús, però qualsevol persona podria canviar aquestes paraules per altres que per a ella tinguin més significat. Al final, com deia, es tracta d’un missatge d’amor. Tots podem cantar a una persona que ens dona una sensació de confortabilitat, d’estimació. Per exemple un avi que ja ens ha deixat però que sabem que d’alguna manera continua amb nosaltres... Pots cantar a la gent que estimes, els pares, els fills, els amics, la gent que tens al costat... I quan cantes d’aquesta manera encara potencies més aquest sentiment d’unitat i de comunitat que té el gòspel.

Sí, estem en un món on només compta el primer, el segon ja no compta per res. En canvi en el món del gòspel tothom hi té cabuda, som un sol equip.

El 2019, arran d’uns tallers que havia fet, em van demanar que muntés un cor a Granollers. No ho tenia previst, però com si hagués anticipat la pandèmia vaig pensar: o ara o mai. I així va néixer Gospel Project a Granollers. La pandèmia va frenar la preparació, però finalment vam poder fer el concert d’inauguració a l’octubre. I després encara hem posat en marxa Heaven on Earth, que és el projecte gironí, que va sorgir arran de la meva col·laboració durant 13 anys amb la Universitat de Girona. Aquesta cor és meravellós perquè hem aplegat gent molt diversa: subsaharians de Salt, llatinoamericans, autòctons... Tothom hi és benvingut. Ara estem en plena fase d’assajos i la previsió és que el concert de presentació es faci, si tot va bé, el 14 de juliol al Teatre Municipal de Girona.