PER SABER-NE MÉS
Manifest per un ‘management’ espiritual
En general, sempre s’ha dit que l’objectiu de les empreses amb ànim de lucre és guanyar diners. De fet, una empresa necessita imperiosament fer-ho perquè, si no és així, tard o d’hora desapareix. Els diners en si no són més que una mena d’energia que permet que un organisme econòmic pugui viure un temps determinat.
Darrerament, però, s’ha posat de moda parlar del propòsit. Per propòsit entenem la raó de ser d’una organització, que va més enllà de guanyar diners. És allò que ens mou a fer el que fem. Formació, joies, roba o programes informàtics. Hi ha moltes empreses que tenen un propòsit de debò i, per tant, se’l creuen. Moltes d’altres el tenen perquè s’ha de tenir, però en realitat es tracta d’un fals propòsit.
El propòsit de debò ha de ser més important que guanyar diners, però això no vol dir que guanyar-ne no ho sigui, d’important. Tothom té dret a un bon sou i a gaudir d’unes condicions de vida dignes, per descomptat. Però que el propòsit sigui més rellevant que els diners implica que potser deixarem de guanyar-ne tants si, per fer-ho, caiem en algunes pràctiques que van en contra del propòsit. Tal és el cas, per exemple, de Patagonia. Acomiaden clients si s’adonen que les seves pràctiques empresarials van en contra de construir un món més sostenible.
Es diu que tot es mou per diners. No hi estic d’acord. I és més, hauríem de procurar que no sigui així. Els diners, és clar, no donen la felicitat. La prova és que hi ha moltes persones inflades de diners que són profundament desgraciades. I jo en conec algunes. No tenir prou diners és problemàtic, en efecte, però quan tenim els diners que necessitem per portar una vida més o menys còmoda, guanyar-ne més no ens fa més feliços, sinó al contrari.
Un management més espiritual hauria de tenir en compte que el món el mouen els projectes i les il·lusions. I que no és el mateix un incentiu exterior (els diners) que un motiu (l’impuls intern). Ambdues coses són combinables, evidentment, i d’això es tracta, de fer empreses sanes, ètiques, amb sentit i que, a més, guanyin diners.
L’espiritualitat no acaba aquí, és clar. Per tal que tot això sigui possible, cal tenir gent amb valors, cal anar més enllà del gastat i pesat Homo economicus. Una empresa espiritual està convençuda que el creixement personal i l’autorealització són més importants que qualsevol altra cosa. Per tant, aprendre constantment, canviar, adaptar-se, dubtar, experimentar i ser capaços d’innovar contínuament passen al davant de qualsevol altra consideració de caràcter més rígid: normes, processos, estandarditzacions i formalismes diversos, dels quals tanta gent és tan amant.
L’empresa ha de ser un espai de creixement i de millora per a tots els seus col·laboradors. I només a partir d’aquí comença a tenir sentit fer diners. Si ho entenem a l’inrevés, alguna cosa està fallant. I això no treu, és clar, que la vida és dura i que de vegades no tot és de color de rosa.
El darrer sentit de l’economia no hauria de ser enriquir-nos sinó fer-nos més feliços. No crec que es tracti d’un pensament utòpic, sinó d’un pensament necessari. Quantes persones treballen només per guanyar-se la vida? La gran majoria. Així no anem enlloc. Quantes persones estan desitjoses de jubilar-se i deixar enrere la seva feina per sempre més? Milions i milions a tot el món. No hem sabut construir organitzacions que comptin de veritat amb les persones i que n’aprofitin tot el potencial, i això és un drama.
Les organitzacions espirituals del futur han de treure’s els complexos del damunt i han de ser valentes. No serà fàcil, però ho hem d’aconseguir. Ja estan canviant moltes coses, encara que molta gent no s’ho cregui. Les idees de Clare Graves (dels anys cinquanta del segle passat, per cert), convenientment actualitzades per experts com Frederic Laloux o Gary Hamel, ens marquen el camí. Cal deixar pas a les organitzacions teal, una nova manera de fer basada en el propòsit evolutiu (fer alguna cosa que valgui la pena i que millori el món), la integritat (poder ser un mateix a l’empresa, sense màscares) i, sobretot, l’autogestió (la implantació progressiva d’estructures organitzatives més respectuoses amb el repartiment del poder). El món serà teal o no serà.