La llegítima és un dret successori que s’atribueix per llei als descendents, o a falta d’aquests, als ascendents del testador.

Trobem els seus orígens en el dret romà i en el deure d’assistència mútua que la sang i l’afecte imposava entre familiars i que després de la mort es traduïa en l’obligació de disposar a favor de determinats familiars alguns béns hereditaris.

A Catalunya aquesta limitació del dret de testar correspon a una quarta part del patrimoni del causant; per tant, el 25% del patrimoni del testador queda condicionat a la reserva d’aquest dret. Aquest tant per cent, pot comportar controvèrsia i certa deshonestedat quan algunes persones reivindiquen el que, per llei, sembla que els pertany.

Amb la reforma del Codi Civil català, el que es pretén és afavorir la voluntat i la llibertat del testador, protegint-lo de determinades conductes pernicioses provinents d’aquelles relacions familiars que en algun moment poden ser reivindicades pel simple fet de ser família.

Actualment, el Codi Civil català ja recull causes de desheretament, i per tant, de privació del dret de llegítima. A aquestes causes ja regulades, es vol afegir el desheretament per maltractament psicològic, l’abandonament i l’absència absoluta de relació amb els progenitors. Però a qui li correspon la càrrega de provar aquests fets? Aquest és un punt que també serà motiu de reforma.

Fins ara, l’obligat a fer el pagament o entrega de la llegítima (l’hereu) és el que ha de demostrar la causa de desheretament, sovint una situació tensa i complexa, ja que en la majoria dels casos l’hereu és un membre de la família: el mateix germà, el net o un oncle. Amb la nova modificació el que es pretén és invertir la càrrega de la prova i que sigui el mateix desheretat qui hagi de defensar la seva part de llegítima i provar l’absència de causa que justifiqui el desheretament.

La reivindicació del dret a la llegítima és un dret reconegut que s’ha d’exercitar en el termini de deu anys a comptar des de la mort del causant. Aquest període de temps també patirà un canvi substancial, passant de deu a quatre anys.

L’objectiu final d’aquestes modificacions no és cap altre que protegir la voluntat del testador que no ha inclòs com a beneficiari dels seus béns un familiar que per motius indignes i sovint fins i tot mesquins pugui tenir dret a aquesta part de l’herència.

Així doncs, podem concloure que si bé la llegítima condiciona i limita la llibertat de testar, aquesta reforma, millora i dona oxigen a certes situacions injustes que no podien tenir més cabuda en el nostre ordenament, privant d’aquest dret successori aquells que en vida del testador no han estat a l’altura.