Sobretot té la virtut que des d’una perspectiva d’impacte directe als veïns és molt més interessant. L’acció política institucional és interessant des de totes les vessants, però la diferència que he trobat entre ser regidora en un ajuntament i diputada al Parlament és l’efectivitat en els terminis curts.

Em serveix per no començar de zero i saber com funcionen la burocràcia i els tràmits dins d’un ajuntament. La figura de l’interventor, la del secretari, totes les particularitats viscudes a menor escala són una experiència molt vàlida per ara a Barcelona.

Són totes aquelles veïnes que posen el cos per garantir els drets que les institucions no saben o no volen o no poden garantir. Aquí hi ha la Barcelona que lluita, posant el cos en els desnonaments, per sostenir veïns i veïnes que queden exclosos del circuit de sosteniment social. La Barcelona que lluita són les veïnes que saben que els nostres drets no caben a la Constitució però s’han de garantir.

Exacte. Però les institucions tenen aquestes mancances, veuen percentatges, veuen números d’expedients, veuen realitats deshumanitzades...

Per mi és la clau i és una de les coses que he trobat aquí al Parlament més difícils de transmetre. Dius: estem debatent sobre tal mesura però quan això arribi al carrer com afectarà la senyora Pepita o l’Ahmed, o a qui sigui. Al paper pot semblar molt clar, però la complexitat de la vida social s’ha de tenir en compte per tal que les mesures siguin efectives.

Per exemple, a ser la veu discordant quan saps o perceps que aquella declaració pot tenir un impacte. Ho he vist amb la fèrria persecució que hem fet del discurs d’odi, aquí al Parlament. La correlació que hi ha entre la divulgació d’aquests discursos des d’un faristol i l’augment que tenen les agressions violentes de caire misogin, racistes, LGTBI-fòbiques, etc., és pràcticament directa perquè hi ha gent que se sent més envalentida, i posar-hi el cos significa ser la persona que diu: “Això no.”

És urgent i molt important perquè quan no hi som ja hem vist què passa. Des de fa mesos estem denunciant un viratge a la dreta de la majoria de polítiques del consistori i que es veu molt clarament amb les polítiques de seguretat ciutadana, de promoció turística, en un moment en què una de cada quatre persones viu en risc d’exclusió social. Una veu anticapitalista, netament independentista, allà dintre fa molta falta. En aquest últim mandat Barcelona s’ha desdibuixat com a capital dels Països Catalans.

Em sembla gravíssim que les forces suposadament independentistes no hagin defensat aquesta qüestió en termes de Barcelona com a capital del país.

Nosaltres estem posant l’alarma demanant coherència. Si tenim un projecte d’alliberament nacional, al Parlament, amb un 52%, això en cap cas es trasllada a l’Ajuntament de Barcelona.

Em sembla molt alarmant. En el cas del meu barri, el Verdum, el 96% són castellanoparlants. És un dels elements que ens fan entendre aquest intent d’estabilització del conflicte nacional, aquest desús del català i l’ús del bilingüisme des de la mateixa institució. Proposem una regidoria específica dels drets lingüístics que faci tres coses: promocioni l’ús social de la llengua, articuli l’acusació particular en cas de vulneració de drets lingüístics i vetlli perquè el Consorci per a la Normalització Lingüística estigui ben dotat.

Implica molta creativitat i mirar d’arribar també on la resta no arriben, en el sentit que no tot és publicitat pagada. El temps que tu passes amb els veïns i veïnes i els moviments socials autoorganitzats no val diners, és temps que a vegades és més car que els diners.

L’Anna, com tothom que ha estat membre del secretariat o grup parlamentari; companyes rellevants faran costat des d’aquesta experiència prèvia a les que ara estem posant el cos en primera línia. I reforçar la idea que som una candidatura plural, assembleària.

Tornar a l’Ajuntament per deixar de posar una autopista a les polítiques dels lobbies que ara estan governant la ciutat. I fer de dic de contenció dels interessos de les elits i el capital.

Més haurien de ser. Per nosaltres és un bon senyal perquè la confrontació sempre serà la via. No entenem com es casa aquesta confrontació amb els poders econòmics amb esmorzars amb la Cambra de restauració agraint tota la feina conjunta durant aquests anys. O com casa aquesta estratègia amb les declaracions de Marc Serra, que va dir que els fons voltor són un agent més a la ciutat. El que no es pot fer és cafè per a tothom.

Empipa aquesta falta d’honestedat. Tots sabem que les institucions tenen limitacions, però el que no podem fer és vendre com a grans conquestes conquestes que són de mínims.

Serveis públics amb un cent per cent de gestió, titularitat i aprovisionament públic. Els serveis socials de Barcelona són una de les àrees més externalitzades.

Diversificació econòmica que impliqui un decreixement turístic. Hem de deixar d’estar al servei dels turistes, que és estar al servei dels grans lobbies, i promocionar la indústria productiva a la ciutat. No tenim mitjans o petits tallers que produeixin, ni cap visió d’indústria de reciclatge de metalls o no contaminants. Som la ciutat de la restauració i el turisme que només dona feines precàries.

Sí, a qui? I quina? En abstracte sí, però a quin sou? El sou mitjà. 1.350 euros –1.100 si és una cadena–, i el preu del lloguer mitjà de la ciutat, quasi 1.100. Els números són molt clars. Els que hi treballen, o no viuen a la ciutat o ho fan de forma precària.

Hi ha un impacte en el decreixement turístic. També tenim una zona de baixes emissions no pensada des de la perspectiva de classe. És el que dèiem abans, que cal veure com impacten en la gent les mesures decidides des d’un despatx. És el que passa amb la sequera, ara es restringeix l’aigua a la indústria agrària, com si no mengéssim, i la indústria turística no es toca, quan està demostrat que un turista gasta cinc vegades més que un veí de la ciutat.

Eren una bona idea sobre el paper però estan generant miniguetos atractius, però com que no porten polítiques econòmiques associades, la gent que hi viu veu com els preus no els paren de pujar, i els que viuen per fora es queixen que el trànsit no els para d’augmentar perquè no hi ha una pacificació global. Parlem de treure espai al cotxe perquè el guanyin les veïnes, i no les terrasses de bars i restaurants.

També diuen que és un esdeveniment molt vist, i aquest és el model de ciutat aparador que no mira què diuen les veïnes que hi vivim dins.

En el sentit que més convingui als interessos dels veïns i les veïnes. El més important no és amb qui sinó què farem. Aquest 28-M ens juguem frenar l’extrema dreta i que hi hagi una força netament independentista i anticapitalista.