Només és una tarda, la dels dijous, que la Milouda es pot acostar fins al petit taller a tocar de la ronda de Dalt, al barri d’Horta. “Espero tota la setmana que arribi aquest dia, perquè aquí sempre hi ha somriures”, explica aquesta mare de família que s’hi desplaça des de Trinitat Vella per aprendre a fer anar la màquina de cosir quan acaba les hores de feina netejant en una casa. Es va afegir al grup de costura que tenia la Fundació Pare Manel, una de les entitats que, juntament amb la cooperativa Etcèteres, han impulsat i acompanyen la Xarxa Dones Cosidores. A la ciutat de Barcelona existeixen molts grups de costura, amb un entramat de més de 250 dones, majoritàriament situats als barris amb condicions socioeconòmiques més desfavorables. Grups de dones a qui uneix l’afició per cosir i que troben en aquests espais una oportunitat de compartir neguits i fer realitat projectes que les ajuda a créixer en l’àmbit personal.

La Fàtima és una altra de les joves que s’acosten tres cops a la setmana al taller per avançar en els encàrrecs que reben. Quan acaben amb la feina, tenen temps per pensar en els seus dissenys i articles per comercialitzar a les fires d’artesania on van per vendre sota el nom de la xarxa. Tot i que la Fàtima, de ben petita, al Marroc, va aprendre a cosir i va aconseguir el títol de modista, està molt interessada en tots els cursos que ha pogut anar fent i on “sempre hi ha detalls en costura i coses per aprendre”.

El projecte de la xarxa va néixer el 2019, abans que esclatés la pandèmia. Una de les impulsores, Carme de la Madrid, explica que només es va fer una primera assemblea abans no es confinés la població, però les dones no van deixar de cosir, ben al contrari. “Es van implicar des del primer moment, totes des de casa, per fer 16.000 mascaretes”, recorda De la Madrid sobre uns inicis complicats que es van adreçar en el moment en què van disposar del suport de l’Ajuntament de Barcelona, que els va cedir l’antic espai de la gent gran d’Horta, que han reconvertit en el taller i on fan plans de formació per a les dones. Durant la setmana, passen pel taller més de 60 dones, que participen en els cursos i espais comunitaris i es troben diversos cop l’any. L’espai el comparteixen amb una trentena de veïnes del barri que les tardes de dilluns també s’hi acosten per cosir.

“Volem donar cabuda a més dones, ampliar un taller de serigrafia i comprar màquines i mobiliari”, explica Carme de la Madrid, que destaca la necessitat que les costureres estiguin còmodes al seu lloc de treball. Amb aquest espai renovat, es vol fer un pas més per ser més “ràpides i eficients” en la producció en cadena dels encàrrecs que van rebent. Per invertir en la remodelació del taller, han posat en marxa una campanya de mecenatge que estan impulsant a través de Goteo per aconseguir finançament. En el tram final ja han aconseguit superar la xifra mínima de 9.000 euros i confien encara a incrementar el nombre de donacions per assolir en els últims deu dies el sostre màxim de 22.537 euros.

Al taller s’hi respira ambient de treball un dijous a la tarda. N’hi ha que no s’aturen per donar sortida a la feina darrere les màquines de cosir. D’altres s’organitzen per repartir altra feina o discuteixen com han de tirar endavant projectes que tenen entre mans. Les taules són plenes de mostres de teles que han d’escollir. Una de les noies es dedica a doblegar i planxar alguns dels retalls que al cap de poques hores es convertiran en embolcalls per als entrepans. És un dels articles que es confeccionen, com les bosses, coixins terapèutics o roba de petita infància que fabriquen amb teixits reciclats provinents d’excedents de producció. “Tenim moltes robes que ens donen les empreses”, explica la Milouda, que és de les més veteranes, quan va començar a cosir al taller de la Fundació del Pare Manel, que treballa per la inserció laboral en els barris de Verdum i Roquetes. “Puc fer el que més m’agrada, cosir, i estar amb les companyes que per mi és una sort”, diu convençuda.

Tot el que es fabrica al taller ho venen a les fires d’artesania, on comercialitzen sota el nom de l’associació. També atenen encàrrecs que els fan. Amb aquest model d’emprenedoria col·lectiva les dones posen el preu del seu treball amb el que poden conciliar amb altres feines parcials que tenen. La Xarxa de Dones Cosidores ha contractat una de les dones que va començar cosint al taller i ara organitza les produccions. Un dels reptes del projecte seria que les dones ensenyen a cosir poguessin ser contractades com a professores de costura bàsica per ensenyar a d’altres fent formació als casals o centres cívics on hi ha grups de costura. Per les impulsores del projecte comunitari aquesta seria una bona manera d’anar “ampliant i teixint” la casa de la costura.