Només és una tarda, la dels dijous, que la Milouda es pot acos­tar fins al petit taller a tocar de la ronda de Dalt, al barri d’Horta. “Espero tota la set­mana que arribi aquest dia, perquè aquí sem­pre hi ha som­riu­res”, explica aquesta mare de família que s’hi des­plaça des de Tri­ni­tat Vella per apren­dre a fer anar la màquina de cosir quan acaba les hores de feina nete­jant en una casa. Es va afe­gir al grup de cos­tura que tenia la Fun­dació Pare Manel, una de les enti­tats que, jun­ta­ment amb la coo­pe­ra­tiva Etcèteres, han impul­sat i acom­pa­nyen la Xarxa Dones Cosi­do­res. A la ciu­tat de Bar­ce­lona exis­tei­xen molts grups de cos­tura, amb un entra­mat de més de 250 dones, majo­ritària­ment situ­ats als bar­ris amb con­di­ci­ons soci­o­e­conòmiques més des­fa­vo­ra­bles. Grups de dones a qui uneix l’afició per cosir i que tro­ben en aquests espais una opor­tu­ni­tat de com­par­tir neguits i fer rea­li­tat pro­jec­tes que les ajuda a créixer en l’àmbit per­so­nal.

La Fàtima és una altra de les joves que s’acos­ten tres cops a la set­mana al taller per avançar en els encàrrecs que reben. Quan aca­ben amb la feina, tenen temps per pen­sar en els seus dis­senys i arti­cles per comer­ci­a­lit­zar a les fires d’arte­sa­nia on van per ven­dre sota el nom de la xarxa. Tot i que la Fàtima, de ben petita, al Mar­roc, va apren­dre a cosir i va acon­se­guir el títol de modista, està molt interes­sada en tots els cur­sos que ha pogut anar fent i on “sem­pre hi ha detalls en cos­tura i coses per apren­dre”.

El pro­jecte de la xarxa va néixer el 2019, abans que esclatés la pandèmia. Una de les impul­so­res, Carme de la Madrid, explica que només es va fer una pri­mera assem­blea abans no es con­finés la població, però les dones no van dei­xar de cosir, ben al con­trari. “Es van impli­car des del pri­mer moment, totes des de casa, per fer 16.000 mas­ca­re­tes”, recorda De la Madrid sobre uns ini­cis com­pli­cats que es van adreçar en el moment en què van dis­po­sar del suport de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, que els va cedir l’antic espai de la gent gran d’Horta, que han recon­ver­tit en el taller i on fan plans de for­mació per a les dones. Durant la set­mana, pas­sen pel taller més de 60 dones, que par­ti­ci­pen en els cur­sos i espais comu­ni­ta­ris i es tro­ben diver­sos cop l’any. L’espai el com­par­tei­xen amb una tren­tena de veïnes del barri que les tar­des de dilluns també s’hi acos­ten per cosir.

“Volem donar cabuda a més dones, ampliar un taller de seri­gra­fia i com­prar màqui­nes i mobi­li­ari”, explica Carme de la Madrid, que des­taca la neces­si­tat que les cos­tu­re­res esti­guin còmodes al seu lloc de tre­ball. Amb aquest espai reno­vat, es vol fer un pas més per ser més “ràpides i efi­ci­ents” en la pro­ducció en cadena dels encàrrecs que van rebent. Per inver­tir en la remo­de­lació del taller, han posat en marxa una cam­pa­nya de mece­natge que estan impul­sant a través de Goteo per acon­se­guir finançament. En el tram final ja han acon­se­guit superar la xifra mínima de 9.000 euros i con­fien encara a incre­men­tar el nom­bre de dona­ci­ons per asso­lir en els últims deu dies el sos­tre màxim de 22.537 euros.

Al taller s’hi res­pira ambi­ent de tre­ball un dijous a la tarda. N’hi ha que no s’atu­ren per donar sor­tida a la feina dar­rere les màqui­nes de cosir. D’altres s’orga­nit­zen per repar­tir altra feina o dis­cu­tei­xen com han de tirar enda­vant pro­jec­tes que tenen entre mans. Les tau­les són ple­nes de mos­tres de teles que han d’esco­llir. Una de les noies es dedica a doble­gar i plan­xar alguns dels retalls que al cap de poques hores es con­ver­ti­ran en embol­calls per als entre­pans. És un dels arti­cles que es con­fec­ci­o­nen, com les bos­ses, coi­xins terapèutics o roba de petita infància que fabri­quen amb tei­xits reci­clats pro­vi­nents d’exce­dents de pro­ducció. “Tenim mol­tes robes que ens donen les empre­ses”, explica la Milouda, que és de les més vete­ra­nes, quan va començar a cosir al taller de la Fun­dació del Pare Manel, que tre­ba­lla per la inserció labo­ral en els bar­ris de Ver­dum i Roque­tes. “Puc fer el que més m’agrada, cosir, i estar amb les com­pa­nyes que per mi és una sort”, diu con­vençuda.

Tot el que es fabrica al taller ho venen a les fires d’arte­sa­nia, on comer­ci­a­lit­zen sota el nom de l’asso­ci­ació. També ate­nen encàrrecs que els fan. Amb aquest model d’empre­ne­do­ria col·lec­tiva les dones posen el preu del seu tre­ball amb el que poden con­ci­liar amb altres fei­nes par­ci­als que tenen. La Xarxa de Dones Cosi­do­res ha con­trac­tat una de les dones que va començar cosint al taller i ara orga­nitza les pro­duc­ci­ons. Un dels rep­tes del pro­jecte seria que les dones ense­nyen a cosir pogues­sin ser con­trac­ta­des com a pro­fes­so­res de cos­tura bàsica per ense­nyar a d’altres fent for­mació als casals o cen­tres cívics on hi ha grups de cos­tura. Per les impul­so­res del pro­jecte comu­ni­tari aquesta seria una bona manera d’anar “ampli­ant i tei­xint” la casa de la cos­tura.