El final és que he guanyat.

...i els meus companys estan feliços i jo els abraço...

És l’únic escenari possible per a mi, perquè jo no em presento per ser regidor. A vegades la gent això no ho entén. Em presento per guanyar i ser alcalde.

Amb moral de victòria, però és que, si no, no té sentit que m’hi presenti.

Jo vaig guanyar amb catorze regidors el 2011 i vaig ser alcalde pel fet de ser la formació més votada; no vaig haver de pactar amb ningú. Això també pot passar.

Home, això és impossible. És que tenim unes idees absolutament diferents. Amb els comuns, un cop governes, hi has de col·laborar amb algunes coses, però no estem d’acord ni amb les maneres de fer ni amb les prioritats que tenim. Quan la teva prioritat –que considero equivocada, des del punt de vista urbanístic, que també té un component social important– és convertir Consell de Cent en un carrer per a vianants, és que has perdut el sentit comú. Són unes prioritats tan esbiaixades que dius: “Escolti, què li ha passat a vostè?”

Per què? Esquerra pot ser que ajudi que jo sigui alcalde. Per tal que jo sigui alcalde, n’hi ha prou que ningú sumi 21. Perquè jo sigui alcalde, hi pot haver gent que faci un plantejament de “jo vull entrar al govern”, i d’altres que diguin “no, però jo ajudo que Trias sigui alcalde a còpia de fer que ningú sumi 21”. Si ells juguen a això, després és el moment de seure i veure com col·laborem. L’altre dia, en un debat, a Ernest Maragall li vaig dir: “Escolta, el discurs que estàs fent m’agrada.” Reconec que he tingut una col·laboració molt bona amb Ester Capella.

Tenim aspectes diferents, però sí. Jo crec que el meu cas és bastant al·lucinant, és bastant sorprenent. Amb els altres és guerra bruta, però en mi hi ha una situació bastant sorprenent.

La línia PSC també està oberta. També poden col·laborar en el mateix sentit. Poden dir “ens votem a nosaltres”. Els acords posteleccions sempre són bastant complexos i depèn molt dels resultats que tinguem. El que a mi m’inquieta és que ni Esquerra ni el PSC es defineixen clarament a dir que no faran un govern amb els comuns. Això no ho marquen i a mi m’inquieta que no siguin capaços de fer el que faig jo. Escolteu, la gent demana un canvi a Barcelona; farem el canvi.

Jo al Partit Popular no el necessito per a res. No sumo amb ells. Ja em va passar quan vaig ser alcalde i aleshores el Partit Popular tenia força i no els vaig necessitar per a res, tot i que en algun moment em donaven suport.

Ara no serà una operació Valls; pot ser una operació Collboni o una operació d’Esquerra i Colau. El senyor Valls va ser propiciat per empresaris de Madrid i empresaris d’aquí, i va ser una operació en part per treure la senyora Colau i, en part, perquè els independentistes no governessin. Qui va estimular el senyor Valls per acabar donant suport a la senyora Colau va ser Jaume Collboni. Fa el despistat però no pot. La política és així de complicada i després has de seure i parlar, però és complicat.

Ha estat a dos, però sempre hi ha hagut variables. Jo crec que en el moment actual continua sent un joc a dos, màxim a tres. El que s’inventa la gent és que tots estem empatats. No és cert. Ho explica gent a qui interessa explicar una situació determinada, però no és així. Hi ha una situació en què jo crec que vaig al capdavant i després hi ha una discussió sobre qui és segon.

Ella busca la col·laboració dels altres dos. No és que es doni aquesta situació, ella necessita els altres dos; si no, no és alcaldessa. La senyora Colau no n’obtindrà més de deu; per tant, han de ser tres. Aquí hi ha una situació en què quasi un 70% de la gent vol un canvi, i quasi un altre 70% diu que l’Ajuntament es governa malament i que les coses van malament.

Però és que han estat socis. Aquí tothom es posa nerviós. El senyor Collboni està governant i fa un exercici de màgia sent al govern, ell a fora, i diu que tot això que fa aquesta senyora ho fa perquè vol ella. Jo dic que tot això té molt de mèrit. Dona unes explicacions innovadores: hi soc però no hi soc. Com a mínim Junts per Catalunya ha fet una cosa que té una certa coherència. Tu no pots ser a dins i després dir que no hi tens res a veure. Junts per Catalunya va marxar del govern de la Generalitat perquè va dir que ja en tenia prou, però ho va fer tot el partit.

No ho sé perquè no hi soc. Però jo dic que és una mica esperpèntic. I Esquerra Republicana ha votat a favor de gairebé tot, i el que van fer a Ernest Maragall és una vergonya. Impedir que pogués ser l’alcalde d’aquesta ciutat aquests últims quatre anys, i de la manera com ho van fer... Els hauria de caure la cara de vergonya.

No ho sé perquè se’n parla poc. Jo no ho entenc, ho trobo gravíssim, i m’estranya que l’Ernest no estigui indignat, jo estaria indignadíssim. I li ho van impedir pel fet de ser independentista. Però això de què va? Per a altres coses sí que pot ser important, però el senyor Maragall es presentava per ser alcalde de Barcelona.

Crec que estem discutint si funciona bé la ciutat. Hi ha un rerefons que no és tant la independència, que també ho pot ser, sinó la situació asfixiant que viu el nostre país en molts àmbits, econòmic, des del punt de vista que l’Estat de les autonomies no funciona de cap de les maneres i l’encaix de Catalunya és molt difícil...

Ara em renyen. Em diuen: “Escolti, l’ha de fer fora, ha de guanyar tant sí com no.” I jo dic: “Voteu-me, mireu si és fàcil.”

Els candidats vivim en una espècie de bombolla de la qual no et pots fiar gaire, però jo ja m’he presentat en altres ocasions i mai m’havia trobat la situació que em trobo ara. Diuen que ho dic perquè em moc per un tipus de barris, però no: jo vaig a Nou Barris i, tot i que hi ha gent que em diu que no em votarà, trobo la majoria de gent amb una actitud molt positiva.

Això és una demostració del grau de manipulació que hi pot haver. Jo m’he equivocat, però el que volia dir és molt clar: hi ha gent que guanya molts diners, més que mai, i al costat d’això hi ha gent que tenia una situació estable que ara s’ha desestabilitzat. Cada dia llegeixes als diaris que tal banc o tal companyia ha tingut més beneficis que mai i mentrestant tu ets un ciutadà que et trobes que t’han apujat la hipoteca, l’aigua i el gas, i et trobes que no pots anar de vacances i que hi ha gent que no pot menjar.

L’alcalde ha de tenir lideratge. Això és la primera cosa. La segona és que has d’apostar per crear activitat econòmica, que és la manera de treure la gent de les dificultats. Cal crear activitat econòmica que no sigui low cost. Això no s’aconsegueix en 24 hores, però sí que hi ha d’haver una actitud important de fer funcionar les coses. Hi ha gent per a la qual l’èxit electoral és que les coses vagin malament. Jo crec que no, que l’èxit és que no hi hagi decreixement, que hi hagi creixement econòmic, i tu l’has de liderar per orientar-lo. Aquests dies ho estem vivint. Em fa gràcia perquè l’alcaldessa diu que Trias té la culpa del turisme. Jo vaig ser-hi quatre anys i ara en tinc la culpa. A veure si ens adonem que el turisme és un èxit. Els Jocs Olímpics van generar turisme, i això és un èxit. Que se l’apunti qui vulgui, però és un èxit.

Una altra cosa és si aquest èxit ens posa en una situació límit. La senyora Colau diu que no vol turisme, doncs ho va aconseguir. La pandèmia ens va tenir dos anys sense turisme. Va acabar la pandèmia i tornem a tenir una explosió de turisme. I jo pregunto: “Senyora Colau, ara de qui és culpa el turisme?” Doncs no és culpa de ningú, és un èxit de la ciutat, i l’alcalde ha de liderar el tipus de turisme que es vol per a Barcelona.

Moltes coses. Nosaltres vam agafar la ciutat en un moment molt difícil, amb un 22% d’atur. Vam crear una Barcelona amb una orientació de noves tecnologies. I el que ha quedat més pendent és l’habitatge, perquè ens hem trobat que s’havien venut l’habitatge de lloguer que hi havia. No la dreta, que és boja; el PSC i Iniciativa.

Ho serà, però exigeix un gran pacte de ciutat, entre tots, per decidir amb un horitzó de quinze, vint o trenta anys quina política d’habitatge fem de manera constant. Les últimes polítiques han generat inseguretat jurídica i es prenen decisions que després no es corregeixen. Són decisions de bona voluntat, com la del 30%. La idea de no acumular habitatge social en un sol indret és bona, però a vegades la vida és així de dura. És un pla que no funciona, ha aturat la construcció i això ho hem de canviar. Cal un acord per fer-ho ben fet, de gran consens amb capacitat d’avaluar resultats i, si cal, corregir-los.

Des del punt de vista autonòmic és un desastre, és una Loapa. Hi ha gent que no volem ser dependents i n’hi ha que estan entusiasmats a ser-ho. L’alcalde de Barcelona no ha de ser dependent, ha d’exigir tenir lleis a Catalunya que ens facin avançar pel bon camí. Totes les lleis d’habitatge que es facin, si hi ha parts bones, estan molt bé, però no entenc que es continuïn fent lleis que transgredixen les coses. El que cal és portar al Constitucional aquesta llei. Això no és anar contra una llei d’habitatge, és defensar els teus drets.

Un desastre. La gent del carrer Consell de Cent està entusiasmada, però és fatal per als del carrer València i també serà fatal per als que viuen de lloguer a Consell de Cent, perquè la crítica que feia sempre la senyora Colau ja se la pot aplicar: vostè gentrificarà. Aquelles persones que dèiem abans que no hi arriben, doncs ara ho tindran fotut.

Està disminuint el volum de cotxes a l’Eixample, en nombre, perquè hi són, embussats, i el que passa, i és molt dur, és que hi ha un increment important de l’ús de les rondes i del col·lapse. Un dels problemes que té Barcelona és que ens hem obert al mar i no a Collserola, i hem de fer un esforç per obrir-nos a Collserola. Aquesta és una aposta molt important, i en tenim dues.

Acabar el front marítim, que vol dir unir l’avinguda del Paral·lel amb la Zona Franca.

No. El que cal és fer baixar la ronda Litoral a terra i, a dalt, fer-hi un passeig. I això vol dir que un lloc que s’està desenvolupant, la Marina del Prat Vermell, amb 11.000 habitatges, aproparia tota la Zona Franca, de manera molt important, a Ciutat Vella. Això és una revolució, això sí que és una revolució urbanística. Convertir Consell de Cent en un carrer de vianants no és cap revolució urbanística. Sí que ho és dir: “Faré onze carrers com Consell de Cent i ningú podrà circular per Barcelona.” La discussió és quin espai han de tenir els cotxes i quin els vianants, però anar contra els cotxes perquè anem contra els cotxes, no. A més, si ho posessis a votació perdries. Això és una cosa que no es fa en aquesta ciutat.

Sí, la culpa de tot és de Trias...

Jo vaig ser el primer a regular els apartaments turístics. A partir de la regulació, el nombre d’apartaments turístics legals ha quedat en 9.000 i, si n’hi ha d’il·legals, ja no és el meu problema en aquest moment. Si vostè té apartaments il·legals, vostè sabrà. Quan jo vaig plegar, n’hi havia 9.600 i ara n’hi ha 9.300. Sempre hem defensat que han d’estar en un edifici únic per no crear problemes. Cal gestionar bé això i, si no ho fas, tens problemes.

Primer t’has de creure que l’alcalde de la ciutat de Barcelona ho és, també, d’una cosa que és única i és la capital de Catalunya. Això t’ho has de creure, has d’exercir com a tal i has d’estar convençut que això és una peça clau. Sabent que Barcelona té unes característiques, hem de col·laborar amb tot el territori i amb l’Àrea Metropolitana. El que faci Barcelona funciona de mirall per als altres; tenim un paper primordial, i amb el català també tenim aquest paper primordial. Ser la capital de Catalunya vol dir ser la capital de la catalanitat i t’ho has de creure; tenim una obligació. Has d’exercir com a tal i posar les eines perquè no hi hagi la sensació, com ara, que el català es pot perdre.

Pressionar. L’Ajuntament ha de fer pressió en un seguit de coses propietat de l’Estat, algunes de les quals estan molt deteriorades, com el govern civil, que fa pena. I Via Laietana, o el que jo dic: l’Exin Castillos. Jo entenc que hi ha gent que no ha viscut Via Laietana com l’hem viscut molts. Jo hi he anat, a Via Laietana...

El 1969 i em va provocar un problema. Hi havia una manifestació i vaig ajudar unes persones a escapar-se de la policia, i ens van agafar i ens hi van portar.

Ens hi van tenir molta estona. Ens van obrir un expedient i ens van deixar tornar a casa.

No. Va passar que van dir: ‘Trias Vidal de Llobatera, ya los tenemos a todos.” Perquè els Vidal de Llobatera es distingien pel fet d’estar sempre enxampats, i tenia una cosina, la Núria, que era tremenda. Em van deixar anar, però es va generar una situació complicada, perquè em van fer un judici militar. Jo feia milícies i hi vaig anar sense advocat, perquè vaig pensar: “Ui els meus pares, aquí s’emprenyarà tothom...” Vaig pensar que, com a mínim, m’enviaven a l’Àfrica.

Al final em van exonerar, i l’any següent que vaig tornar a fer milícies hi havia un capità que tenia molt mala llet i deia: “Señor Trias, usted no va a acabar este campamento.” Hi havia un comandant, amic de la família de la dona, que deia al capità que em posés bona nota, però el capità em deia: “Aunque tenga recomendaciones, usted no va a acabar.” Al final el capità va tenir un infart i hi van posar un tinent que tota l’estona es quadrava amb el comandant, i “un diez, otro diez...”, i vaig passar d’estar a punt de no acabar milícies a ser alferes.