Jo tinc una sensació positiva, perquè és veritat que està molt disputada, però és clar que en aquesta campanya la protagonista indiscutible serà Barcelona i el seu futur. Cal recordar que en les darreres eleccions, el 2019, estàvem en una situació d’excepcionalitat, amb polítics a la presó, i no es va parlar tant de la ciutat. En aquesta campanya se’n parlarà més; nosaltres clarament hem impulsat un model de transformació de la ciutat, que ningú discuteix. És un model que ja es pot tocar, que no són idees sinó que són coses molt concretes i, per tant, crec que hi haurà molt de contingut i vaig amb aquesta idea.

Efectivament. I ser menys partidista i debatre sobre quines propostes hi ha. De moment he vist que els altres ens critiquen, però, de propostes alternatives, no n’he sentit gaires.

Bé, soc mare de dos nens, però, a part d’això, en l’experiència com a alcaldessa m’he convençut cada cop més de la importància de donar veu als nens i nenes, que són el futur de la ciutat, del país i de la democràcia, i per això els hem d’implicar al màxim. Crec que els infants han estat molt invisibilitzats i menystinguts en les polítiques públiques. S’han fet polítiques adultocèntriques i crec que la covid n’ha estat un exemple, quan es van deixar els nens dos mesos tancats com si fossin culpables de la pandèmia. Allò va ser terrible. També m’he convençut que el pensador italià Tonucci té raó quan diu que, si fem una ciutat millor per als nens i nenes, la fem millor per a tothom. Si t’imagines una ciutat on els nens i nenes poden estar jugant tranquil·lament en carrers i places, és una ciutat on tothom se sent més tranquil.

S’han de fer polítiques de futur, assumint que això pot tenir costos electorals o el que sigui. Jo faig política per convicció i crec fermament en la importància dels infants i, al seu voltant, les seves famílies, la comunitat educativa, que ha estat molt menystinguda. Una de les coses que també hem fet nosaltres és invertir en escoles, ja que ens vam trobar que hi havia una desinversió terrible.

Jo tinc un model de futur que, a més, hem implementat amb molta claredat. Fa anys que som líders en inversió social, i abans Barcelona no ho era. Tenim el parc d’habitatge públic més gran de tot l’Estat, gairebé l’hem duplicat des que hi som. Més enllà de les polítiques socials, hem tingut la valentia d’afrontar l’emergència climàtica i transformar la ciutat perquè les persones siguin al centre i no pas els cotxes. Això vol dir reduir la contaminació, perquè hi havia un tema de salut pública que calia abordar. S’havia d’actuar per salut i per fer una ciutat més democràtica, amb espai de qualitat a tots els barris. Tenim un model que prioritza el model social, per reduir les desigualtats i prioritzar les persones, però també de transformació urbana, que és visible no només a l’Eixample, on s’havia d’intervenir perquè és on hi ha més contaminació, sinó també a Sant Andreu, les Glòries i la Meridiana, a la plaça Sóller de Nou Barris. S’està fent a tota la ciutat.

Segur que hi ha coses que agraden més, d’altres que agraden menys..., però el que és indiscutible és que no hem vingut a escalfar la cadira, hem vingut a transformar la ciutat, i això es pot veure i tocar.

La pandèmia ens va sobrevenir a les administracions i vam haver de fer moltes coses no previstes, però jo estic contenta perquè, tot i com de terrible ha estat, crec que Barcelona hi ha donat una bona resposta i aquí vull agrair a tots els grups municipals perquè he de dir que en els moments més difícils a Barcelona no hi ha hagut confrontació partidista, a diferència del que ha passat en altres administracions.

En realitat moltes coses no són competència municipal. Això que “tot és culpa de la Colau” jo ho atribueixo a diverses coses i, evidentment, m’ho prenc amb ironia i molta gent també, perquè m’ho diuen pel carrer. Per una banda, soc una persona molt coneguda i l’administració més propera és l’Ajuntament, i la gent no sap què és competència de qui. Als que donem més la cara se’ns demana més. Sempre dic que l’Ajuntament és com la mare: has de ser-hi set dies a la setmana, 24 hores, i si falles 20 minuts ja t’ho retreuen. Però a mi m’encanta ser mare, de la mateixa manera que no canviaria el municipalisme per res del món, perquè em sembla la política més bonica.

Insisteixo: som líders en inversió social. Tenim el parc d’habitatge social més gran de l’Estat, tot i que encara queda molt per fer. Hem creat serveis nous com ara el dentista municipal i el psicòleg municipal, que no seria competència nostra, però que ho hem fet perquè pensàvem que calia fer-ho. Estem fent una transformació per fer una ciutat més verda i saludable, i tot això és culpa de Colau, entre cometes, perquè aquí hi ha un equip molt ampli i competent.

Això no havia passat amb alcaldes anteriors. Potser havien tingut alguna denúncia del moviment veïnal per alguna operació urbanística que es considerava que era especulativa. A nosaltres, en canvi, les querelles ens les posen grups d’interès econòmic molt específics: fons voltor vinculats a l’especulació immobiliària, la companyia privada d’aigües perquè hem volgut plantejar la gestió pública de l’aigua i també lobbies vinculats al cotxe, perquè clarament hem limitat i continuarem limitant la presència del cotxe a la ciutat. Hem tocat privilegis que abans no s’havien tocat mai.

A aquells que no volen que res canviï. Repeteixo que no hem vingut a escalfar la cadira, hem vingut a tocar privilegis i a posar l’interès de la majoria social per sobre dels interessos d’uns pocs. Hem vingut a posar límits a l’especulació i ens hi hem enfrontat com no ho havia fet mai ningú, i hem regulat la massificació turística i hem tancat milers d’apartaments turístics il·legals que ens va deixar el senyor Trias. Hem tocat interessos econòmics molt, molt poderosos. Fruit d’això, hem tingut una guerra judicial, on després s’arxiven totes les querelles. Ho fan per fer soroll, per intimidar-me, però aconsegueixen tot el contrari i jo em refermo que estem fent el que havíem de fer.

Han estat vuit anys complicats, per la tensió política, la pandèmia, que hem hagut de reajustar els pressupostos... i, tot i així, l’agenda de canvi i transformació de la ciutat ha avançat. Potser hi ha alguna cosa que és frustrant que encara no hàgim pogut fer, com la gestió pública de l’aigua, ja que la guerra judicial ens ha frenat. Volíem plantejar el debat públic de l’aigua, i Agbar, a còpia de querelles, ens ha impedit fer una consulta que ja teníem preparada per fer a la ciutadania sobre si preferien gestió pública o privada. És una qüestió a la qual no renuncio, però de moment judicialment han aconseguit bloquejar-ho.

Prioritat és acabar de consolidar polítiques que ens ha costat molt que s’obrissin camí. En matèria d’habitatge, per exemple, queda molt de camí per fer, cal ser honestos. Després de 40 anys en què pràcticament no s’havia fet habitatge de lloguer, quasi hem duplicat el parc, però queda molt per fer. Ara tenim una nova llei d’habitatge i l’haurem d’aplicar vigilant els lloguers abusius; això serà una de les prioritats del proper mandat. Una altra cosa serà regular el turisme, perquè la massificació està provocant desequilibris. Hem tancat milers d’apartaments il·legals, hem regulat els hotels, ens hem enfrontat a grans plataformes, però encara queda molt per fer i un repte que tenim és convèncer la Generalitat que hem de decréixer en nombre de vaixells de creuer. Hi ha hagut un augment que no és sostenible per a la ciutat i s’ha de disminuir l’activitat turística vinculada als vaixells de creuer, sobretot als que sols passen quatre hores a la ciutat.

Que nosaltres quedem primers serà garantia que hi hagi un govern progressista i un pacte entre les forces d’esquerres, que és el que hem fet aquests quatre anys. Hem governat amb el Partit Socialista, dins del govern, i amb Esquerra Republicana, com a soci estable dins de l’oposició, i ha estat amb ells que hem aprovat la superilla, tota la transformació urbana, la regulació del turisme, el tramvia, els pressupostos... I això em plantejo per al proper mandat. En funció de com quedi cadascuna de les forces, serà amb les forces de progrés dins del govern o com a socis externs.

Fins ara, sí. Som dos partits diferents, però crec que ho hem gestionat amb lleialtat i en línies generals reivindico el pacte, que ha donat molts fruits. El PSC ha votat totes les nostres polítiques i qui s’ha sentit incòmode al final del mandat és el senyor Collboni; jo, no. Reivindico l’obra de govern, però ell ha fet el gest frívol i poc consistent de marxar del govern quatre mesos abans de les eleccions, però el partit no l’ha deixat i continuen governant.

Ell ha fet els seus càlculs electorals, i si volia cridar l’atenció potser ho ha aconseguit durant un temps, però és poc creïble que sortint quatre mesos del govern, només ell i no el partit, ara es pugui desmarcar de l’obra de govern. A mi el que em preocupa és que el senyor Collboni i Trias estiguin obrint la porta tan clarament a un pacte per evitar que nosaltres governem. És per això que insisteixo que el fet que quedem primers serà garantia que el Partit Socialista torni a entrar a l’esquerra i no a la dreta.

Doncs se’ls haurà de preguntar per què. Jo estic orgullosa que, malgrat les dificultats, hàgim impulsat un munt de projectes junts que són referència a la ciutat i a escala internacional.

La implementació de la superilla clarament està sent un èxit. Estem aconseguint els objectius. Allà on acaben les obres, a Sant Antoni, al Poblenou, a Consell de Cent..., però també a Nou Barris, a Sant Andreu, a la Marina, a la Meridiana..., ningú vol tornar enrere. Augmentem les zones verdes i reduïm el trànsit de cotxes; ningú vol tornar enrere. Entenc que quan planteges una transformació tan ambiciosa hi pugui haver dubtes, però quan acaben les obres la majoria dels dubtes s’esvaeixen. Cada cop rebo més peticions ciutadanes que en fem més i més ràpid. Tothom vol tenir qualitat de vida als barris i això implica reduir la presència de cotxes i incrementar l’espai públic de qualitat. Allà on s’acaba la superilla ningú vol tornar enrere i això avala que és un model de futur.

El que no té sentit és tenir una ciutat travessada per autopistes; no és un lloc per viure. Igual que no era acceptable que l’avinguda Meridiana fos una autopista i nosaltres hem fet el parc de les Glòries i ens hem atrevit a pacificar-la i molts veïns ja no volen tornar enrere, s’ha de fer amb totes les vies. L’Eixample és la zona per on passen més cotxes cada dia. Quan vam arribar, en passaven 350.000 i amb les intervencions que hem fet hem aconseguit una reducció fins als 285.000. L’Eixample és on hi ha més contaminació i això requereix governar i transformar el carrer Aragó. S’hi ha de poder passar amb cotxe, com en qualsevol altre carrer, però no ha de servir per travessar la ciutat de punta a punta, que és el que és una autopista. A Aragó ja hem fet un carril bus i un carril bici, i hi hem de continuar reduint el trànsit com a la resta de carrers de l’Eixample.

Crec que sí, i els baròmetres també ho diuen. La majoria de la ciutadania està d’acord a reduir la presència del cotxe, i la contaminació és una de les principals preocupacions ciutadanes.

Això sí que efectivament és greu. Nosaltres hem fet els deures duplicant la inversió en transport públic i estic orgullosa que a Barcelona la majoria de la població es mou en transport públic, a peu o amb bici, però necessitem que la resta d’administracions facin els deures. És indignant el que està passant, és una autèntica emergència de país. El president de la Generalitat ja sap que jo faig costat a un traspàs de Rodalies, però, mentre no arribi, el govern de l’Estat ha de dur a terme una actuació d’emergència. És veritat que s’han activat inversions que havien quedat aturades amb el govern del PP, però no n’hi ha prou. De la mateixa manera que durant la covid hi va haver contractació d’emergència per accelerar licitacions i obres, cal fer-ho amb Rodalies. Tenim un ministeri que vol prioritzar l’aeroport i no Rodalies, que és el que utilitza cada dia la gent treballadora per desplaçar-se a la feina, i els ho demanem per lluitar contra el canvi climàtic.

Sí que és una vergonya. Nosaltres el 2015 ja vam dir que faltava aquesta llei. És un bé de primera necessitat i era una anomalia. Ha costat una barbaritat, perquè és un fet que el Partit Socialista és molt sensible a les pressions del sector immobiliari. Amb la llei no serà suficient, però és un pas important.

Es pot regular i cal fer-ho, per protegir la vida als barris i l’economia de la ciutat. Quan vam dir que regularíem els allotjaments turístics, ens van dir que aturaríem l’economia i avui tenim menys atur que mai. El que hem fet és reduir la dependència econòmica del sector turístic i apostar pel sector tecnològic i d’innovació, en què s’ha doblat l’ocupació. Ens interessa diversificar l’economia amb sectors tecnològics de futur.

A Barcelona invertim més que mai en neteja; el nou contracte és el 10% del pressupost municipal, hi ha 400 treballadors més, hem canviat tots els vehicles i els contenidors. Ara, és cert que, amb el canvi de contracte, hi va haver moments crítics, perquè alguns barris van tenir problemes d’implantació. És un contracte tan gran que, entre que les noves empreses ajusten horaris i posen a punt els nous vehicles, es produeixen desajustaments. Això va passar l’estiu passat, vam fer una brigada extra per atendre l’emergència i ara crec que ja s’ha estabilitzat. Quan vaig pels barris, la gent em diu que ja està funcionant i que hi ha més neteja que mai. Una altra cosa és instaurar la consciència cívica que la ciutat és l’espai compartit i que tothom l’ha de cuidar. I pel que fa a la seguretat, vam tenir un moment crític el 2019, pel que fa a dades, però hem augmentat la policia més que mai i les dades diuen que estem millorant. Això no vol dir que no hi hagi algunes zones amb més turisme on la percepció sigui que la inseguretat és més alta. El que espero que es noti és la reforma legal per combatre la multireincidència, que era una cosa que clamava al cel. Perquè la policia deté els lladres, però n’hi ha de professionals que tenen 200 i 300 antecedents.

Ens hem d’afegir a aquest clam i fer una veritable campanya a la ciutat, perquè ara ja no hi ha excuses. Fa molt de temps que demanem que la prefectura de la Via Laietana sigui un centre de memòria. Ara hi ha una iniciativa de les entitats de memòria i nosaltres ja hem fet saber al Ministeri de l’Interior que hi donem suport.