No. Van suportar grans sacrificis acollint refugiats palestins, defensant-se ells mateixos d’Israel i lluitant per alliberar els seus territoris ocupats. Però, des del 1982, Israel no ha lliurat cap guerra contra cap exèrcit àrab. D’altra banda, l’opinió pública àrab no ha canviat i és extremament favorable als palestins. El problema no és la falta de suport àrab als palestins, que hi és. El problema és que la majoria de països àrabs no tenen governs democràtics que representin els punts de vista de la seva gent. Si ho fessin, la situació seria diferent.

Els estats àrabs ignoren la seva gent i segueixen els interessos de les elits. I això, és clar, és un problema per als palestins i els països àrabs i hauria de ser un problema també per a Europa i els EUA, que, suposadament, donen suport a Ucraïna perquè és una democràcia. Per què la democràcia a Ucraïna és més important que al món àrab?

L’ocupació de Crimea i d’altres parts del territori ucraïnès és una violació del dret internacional, de la sobirania d’Ucraïna. Per què en l’ocupació dels territoris palestins i dels alts del Golan durant 56 anys no hi ha hagut sancions com a Rússia? Israel té el suport dels EUA i d’Europa per a l’ocupació i els crims de guerra. No he vist cap general israelià portat al TPI, però sí que hi ha intents de dur-hi els russos. Haurien de ser francs i dir: “Tenim una doble vara de mesurar.” Els únics que no veuen això són els europeus i els nord-americans, però aquesta hipocresia és perfectament visible a la resta de països del món i és un dels motius que expliquen que no estiguin tan compromesos amb Ucraïna.

Qui parli de la solució dels dos estats hauria d’explicar per què des del 1967 tots els governs israelians han expandit els assentaments de 0 a 750.000 colons. Això es va fer amb el propòsit explícit d’impedir un estat palestí. Els nord-americans i els europeus parlen de la solució dels dos estats mentre ajuden Israel a impedir-la. Si es vol desenterrar, s’ha de revertir la colonització. I a on se suposa que es crearia l’estat palestí? En els minúsculs territoris que ha deixat Israel? En el 25% o el 30% de Cisjordània –el 5% de la Palestina històrica– i a la miserable presó de Gaza? És això un estat? Jo no tinc problema a desenterrar la solució dels dos estats, sí que en tinc amb els que en parlen mentre en destrueixen la possibilitat.

Canviar almenys tres coses. Primer, Israel. La idea que pot tenir una dominació absoluta i no fer cap concessió no és compatible amb cap solució, llevat que impliqui la capitulació dels palestins. I això no passarà.

Els palestins. Han d’unificar rengles, restablir un consens al voltant d’un moviment i un projecte nacionals, definir una estratègia clara i explicar-la al món i als israelians.

Ni l’OAP ni Hamàs tenen una estratègia. Només la de mantenir-se en el poder i continuar beneficiant-se de l’statu quo. Això també ha de canviar, és absolutament important. Els joves estan farts d’aquests lideratges.

El suport massiu que rep de l’exterior el projecte colonitzador d’Israel. Almenys, als EUA, això comença a canviar. Un sondeig recent de Gallup indica que un 49% dels demòcrates donen suport als palestins i un 38%, als israelians. Això és un canvi revolucionari.

Durant les dues últimes dècades, Europa ha girat cap a la dreta i dona més suport a Israel. Però crec que, entre les bases i la població jove, també hi comença a haver un canvi. Això es deu, en part, al fet que als joves no els afecta el filtre que proporcionen els mitjans de comunicació. Veuen coses que la gent gran que només mira la televisió estatal no veu. Potser hi ha gent gran que creu encara que Israel va fer florir el desert. Com la vostra presidenta europea, que va insultar el poble palestí dient que el seu país era un desert fins que els israelians hi van arribar.

Una manera que té d’actuar als EUA és parlar de la marca Israel, de la nació start-up. També això és part d’una narrativa destinada a ocultar la colonització, l’ocupació, la violència sistemàtica contra la població subjugada i la discriminació dels ciutadans palestins d’Israel. Si tu parles d’això, evites parlar de les realitats entre els israelians i palestins. El relat té una importància suprema i Israel ha tingut molt èxit en aquest camp.

Crec que hi ha alguns motius per a l’esperança. Un és la generació més jove a Palestina, insatisfeta amb l’statu quo. Seran capaços de canviar-lo? No ho sé, però hi ha esperança. També n’hi ha en el món àrab. Fa deu, dotze, tretze anys, els joves es van alçar i van ser reprimits per les dictadures i les monarquies absolutes, però crec que aquestes aspiracions de democràcia i llibertat no han desaparegut. I crec que també hi ha esperança a Israel.

Encara no ha passat, però crec que tots aquests manifestants, especialment els laics, que protesten contra les polítiques del govern amb relació al Tribunal Suprem, a la Constitució, al tractament de les dones, de la gent LGBTQ..., hi ha l’esperança que estableixin una relació entre el que s’ha fet als palestins i el que el seu govern intenta fer-los a ells, als jueus israelians.