“Israel ha enterrat la solució dels dos estats”

No. Van supor­tar grans sacri­fi­cis aco­llint refu­gi­ats pales­tins, defen­sant-se ells matei­xos d’Israel i llui­tant per alli­be­rar els seus ter­ri­to­ris ocu­pats. Però, des del 1982, Israel no ha lliu­rat cap guerra con­tra cap exèrcit àrab. D’altra banda, l’opinió pública àrab no ha can­viat i és extre­ma­ment favo­ra­ble als pales­tins. El pro­blema no és la falta de suport àrab als pales­tins, que hi és. El pro­blema és que la majo­ria de països àrabs no tenen governs democràtics que repre­sen­tin els punts de vista de la seva gent. Si ho fes­sin, la situ­ació seria dife­rent.

Els estats àrabs igno­ren la seva gent i seguei­xen els interes­sos de les elits. I això, és clar, és un pro­blema per als pales­tins i els països àrabs i hau­ria de ser un pro­blema també per a Europa i els EUA, que, supo­sa­da­ment, donen suport a Ucraïna perquè és una democràcia. Per què la democràcia a Ucraïna és més impor­tant que al món àrab?

L’ocu­pació de Cri­mea i d’altres parts del ter­ri­tori ucraïnès és una vio­lació del dret inter­na­ci­o­nal, de la sobi­ra­nia d’Ucraïna. Per què en l’ocu­pació dels ter­ri­to­ris pales­tins i dels alts del Golan durant 56 anys no hi ha hagut san­ci­ons com a Rússia? Israel té el suport dels EUA i d’Europa per a l’ocu­pació i els crims de guerra. No he vist cap gene­ral isra­elià por­tat al TPI, però sí que hi ha intents de dur-hi els rus­sos. Hau­rien de ser francs i dir: “Tenim una doble vara de mesu­rar.” Els únics que no veuen això són els euro­peus i els nord-ame­ri­cans, però aquesta hipo­cre­sia és per­fec­ta­ment visi­ble a la resta de països del món i és un dels motius que expli­quen que no esti­guin tan com­pro­me­sos amb Ucraïna.

Qui parli de la solució dels dos estats hau­ria d’expli­car per què des del 1967 tots els governs isra­e­li­ans han expan­dit els assen­ta­ments de 0 a 750.000 colons. Això es va fer amb el propòsit explícit d’impe­dir un estat palestí. Els nord-ame­ri­cans i els euro­peus par­len de la solució dels dos estats men­tre aju­den Israel a impe­dir-la. Si es vol desen­ter­rar, s’ha de rever­tir la colo­nit­zació. I a on se suposa que es cre­a­ria l’estat palestí? En els minúsculs ter­ri­to­ris que ha dei­xat Israel? En el 25% o el 30% de Cis­jordània –el 5% de la Pales­tina històrica– i a la mise­ra­ble presó de Gaza? És això un estat? Jo no tinc pro­blema a desen­ter­rar la solució dels dos estats, sí que en tinc amb els que en par­len men­tre en des­tru­ei­xen la pos­si­bi­li­tat.

Can­viar almenys tres coses. Pri­mer, Israel. La idea que pot tenir una domi­nació abso­luta i no fer cap con­cessió no és com­pa­ti­ble amb cap solució, lle­vat que impli­qui la capi­tu­lació dels pales­tins. I això no pas­sarà.

Els pales­tins. Han d’uni­fi­car ren­gles, res­ta­blir un con­sens al vol­tant d’un movi­ment i un pro­jecte naci­o­nals, defi­nir una estratègia clara i expli­car-la al món i als isra­e­li­ans.

Ni l’OAP ni Hamàs tenen una estratègia. Només la de man­te­nir-se en el poder i con­ti­nuar bene­fi­ci­ant-se de l’statu quo. Això també ha de can­viar, és abso­lu­ta­ment impor­tant. Els joves estan farts d’aquests lide­rat­ges.

El suport mas­siu que rep de l’exte­rior el pro­jecte colo­nit­za­dor d’Israel. Almenys, als EUA, això comença a can­viar. Un son­deig recent de Gallup indica que un 49% dels demòcra­tes donen suport als pales­tins i un 38%, als isra­e­li­ans. Això és un canvi revo­lu­ci­o­nari.

Durant les dues últi­mes dècades, Europa ha girat cap a la dreta i dona més suport a Israel. Però crec que, entre les bases i la població jove, també hi comença a haver un canvi. Això es deu, en part, al fet que als joves no els afecta el fil­tre que pro­por­ci­o­nen els mit­jans de comu­ni­cació. Veuen coses que la gent gran que només mira la tele­visió esta­tal no veu. Pot­ser hi ha gent gran que creu encara que Israel va fer flo­rir el desert. Com la vos­tra pre­si­denta euro­pea, que va insul­tar el poble palestí dient que el seu país era un desert fins que els isra­e­li­ans hi van arri­bar.

Una manera que té d’actuar als EUA és par­lar de la marca Israel, de la nació start-up. També això és part d’una nar­ra­tiva des­ti­nada a ocul­tar la colo­nit­zació, l’ocu­pació, la violència sis­temàtica con­tra la població sub­ju­gada i la dis­cri­mi­nació dels ciu­ta­dans pales­tins d’Israel. Si tu par­les d’això, evi­tes par­lar de les rea­li­tats entre els isra­e­li­ans i pales­tins. El relat té una importància suprema i Israel ha tin­gut molt èxit en aquest camp.

Crec que hi ha alguns motius per a l’espe­rança. Un és la gene­ració més jove a Pales­tina, insa­tis­feta amb l’statu quo. Seran capaços de can­viar-lo? No ho sé, però hi ha espe­rança. També n’hi ha en el món àrab. Fa deu, dotze, tretze anys, els joves es van alçar i van ser repri­mits per les dic­ta­du­res i les monar­quies abso­lu­tes, però crec que aques­tes aspi­ra­ci­ons de democràcia i lli­ber­tat no han des­a­pa­re­gut. I crec que també hi ha espe­rança a Israel.

Encara no ha pas­sat, però crec que tots aquests mani­fes­tants, espe­ci­al­ment els laics, que pro­tes­ten con­tra les polítiques del govern amb relació al Tri­bu­nal Suprem, a la Cons­ti­tució, al trac­ta­ment de les dones, de la gent LGBTQ..., hi ha l’espe­rança que esta­blei­xin una relació entre el que s’ha fet als pales­tins i el que el seu govern intenta fer-los a ells, als jueus isra­e­li­ans.