Era el que tenia voltant pel cap des de feia anys per establir aquest vincle amb l’entorn i la necessitat de descobrir el bosc. Un amic em va parlar del projecte i vaig deixar la feina per anar a fer una estada com a voluntari a Suïssa. Allà és on hi ha la seu i des del 1987 es treballa amb voluntariat per fomentar la conservació dels boscos de muntanya. A la tornada vaig tenir clar que no era viable aplicar-ho a tot el territori tan divers que tenim i que s’havia de començar per algun lloc.

Vaig pensar que tota l’experiència que tenen els suïssos i el seu mètode s’adaptaria bé a alta muntanya. El meu projecte inicial de gestionar l’àmbit de tot Catalunya hauria estat inviable. Amb els anys t’adones que les entitats ambientals i ecologistes, a diferència de les del tercer sector, costa que vagin plegades i cadascú mira pels seus interessos. Per fer pinya i tenir més suport ens vam agermanar amb els socis europeus.

A Catalunya on tenim les ciutats i l’entorn rural pròxim ens és fàcil connectar amb l’agricultura i la ramaderia, que ens forneix de menjar, però endinsar-se al bosc és una cosa més primària. Tots tenim clar que depenem de la salut dels boscos, però n’hi ha un gran desconeixement. El Pirineu forma la massa forestal més extensa del país, és majoritàriament de propietat pública i compleix importants funcions que ens beneficien a tots i com a humans tenim l’obligació de cuidar-lo. El nostre missatge és clar: el bosc no ens necessita, però nosaltres a ell sí.

Molts cops fem com una teràpia de xoc, perquè hi ha una idea molt bucòlica i romàntica del bosc. Veuen que no es tracta d’anar a treure quatre branques i refer uns marges. Si és necessari s’han de marcar arbres i amb destrals fer una aclarida. T’adones de l’impacte que com a humans tenim sobre el paisatge i com l’anem transformant constantment. No som conscients dels volums de matèries que consumim fins que veus tot el que entra pel port de Barcelona. Encara que sigui una petita parcel·la, els boscos a més de la biodiversitat i que ens ajuden a retenir el sòl i a protegir-nos de les inundacions, són una important font de recursos.

Per això s’ha de fer més gestió. Tenim un capital natural de boscos i pastures que ocupa els dos terços del territori català. És una gran infraestructura verda d’on es continua treient recursos com la fusta, energia amb biomassa, l’explotació del turisme o mil productes que hi podem extreure, com la mel i els bolets. Però els boscos són multifuncionals i ens donen serveis ambientals perquè ens ajuden a purificar l’aire i a proveir-nos d’aigua i ens faciliten la biodiversitat.

Tenim uns canvis molt accelerats i s’ha de treballar per evitar el risc de grans incendis, que cada cop és més elevat. Ens trobem els boscos abandonats, sense presència agrícola, que servia de tallafoc natural. Aquest paisatge mosaic ha desaparegut en els darrers seixanta anys al Pallars, on el paisatge és un altre. A primer cop d’ull tenies des de la carretera fins al fons de la vall tot el terreny molt cuidat i aprofitat.

Els boscos són tan densos i tenen tant combustible acumulat que el perill d’un megaincendi faria cremar des del cap de Creus i no pararia fins a Hendaia. Fa trenta anys que ens avisen que al Mediterrani i al Pirineu serà on més afectarà la temperatura pel canvi climàtic. I el que tots sabem és que sense els boscos a les capçaleres dels rius no es retindrà l’aigua, amb el perill d’inundacions que això suposa. S’ha de recuperar aquest mosaic rural que connecti amb les ciutats. Nosaltres juguem una part que és l’educació i la connexió social, però no ho podem fer sols, perquè és un tema de país.

Treballem amb el servei de prevenció d’incendis del Departament d’Agricultura, que són enginyers forestals que planifiquen el paisatge. Per nosaltres és important comptar amb la població local perquè no volem que siguin decisions imposades. Tenim la seu a Llavorsí i això ens permet fer feina sobre el terreny i parlar amb ramaders i alcaldes abans de fer cap actuació. Estem en contacte amb els enginyers forestals de la Generalitat i els parcs naturals, per posar-nos d’acord amb la propietat, perquè a alta muntanya parlem de boscos públics, propietat dels ajuntaments o la Generalitat.

Volem aportar un valor a la feina que fan els voluntaris i així no depens exclusivament de les subvencions que rebem. L’entitat cobreix les despeses d’alimentació i allotjament dels participants, que per estada són d’uns 400 euros per persona. Ells avancen una fiança en el moment de fer la inscripció per organitzar la logística del campament i els la retornem quan s’acaba o bé ho deixen com a donació. Per facilitar l’accés al bosc del màxim de gent mirem que no es repeteixi més d’un cop a l’any.

Comencem al juny i es faran diferents grups fins a l’octubre. El perfil és molt divers. Cal ser major d’edat i tenim amb nosaltres persones de més de setanta anys. S’ha de tenir una condició física suficient per treballar a la muntanya però no calen coneixements de cap mena. Hi ha persones jubilades amb moltes ganes de treballar en equip i de col·laborar en les tasques. Hi ha gent que busca nous camins o estudiants que volen aprofundir a la pràctica el que aprenen a la universitat. La màgia és que som un projecte molt obert, els més actius connecten pel que fa al físic i d’altres busquen respostes als reptes ambientals. A tots els uneix treballar plegats, amb experiències molt potents. Amb un parell de dies t’oblides del mòbil. Allà no et cal res per connectar amb la natura des de dins i amb el grup.

L’allotjament és en pobles molt petits que hi ha a tocar del bosc o en campaments a uns 2.000 metres d’altura. Les tasques són diferents. Hi ha grups que han d’obrir camins netejant des dels poble mateix o a d’altres els enfilem amb furgonetes per arribar fins a les pastures on s’han de mantenir els marges i fer el manteniment perquè hi puguin anar els ramats. Es fan neteges, però també marquen arbres que s’hauran de tallar per regular la densitat. La gestió forestal la fem a la vall d’Esterri de Cardós i a l’entorn del Massís de l’Orri, al Pallars Sobirà, on treballem en obres bioenginyeria, com la que s’ha fet al barranc de Port Ainé. Per evitar l’erosió es va fer la construcció amb fusta provinent del bosc i es fan treballs de reconstrucció de murs de pedra seca. En aquesta zona el protagonista absolut és el pi negre, formant boscos on habita el gall fer pirinenc, una de les espècies més emblemàtiques del Parc Natural de l’Alt Pirineu i que està amenaçada.

A la trobada que fem sempre abans de l’estiu amb els socis de l’entitat parlàvem de com costa guanyar-se aquesta confiança amb la gent del territori. Han sigut anys de picar pedra perquè quan puges a més altitud més tancada és la gent i més et fan veure que són autònoms i no et necessiten. És una feina de formiga i amb els anys aprens que no tens cap dret a anar a la ruralitat a dir com han de viure i fer les coses. Les tasques poden variar d’un any per l’altre i es decideixen en funció de les necessitats del projecte i de les parts implicades.

Els replantegem coses. Tenim en el nostre patronat l’Albert Pèlachs, que és professor de geografia del paisatge a la Universitat Autònoma, i ens aporta una visió molt interessants sobre la història del paisatge. Ell ha pogut reconstruir a partir de restes de pol·len com eren els boscos fa uns 15.000 anys. Ara el paisatge que es prepara no segueix les previsions en les successions de mapes per determinar el tipus de vegetació. Tot està canviant a una velocitat estratosfèrica. L’únic avantatge és que hi ha molts més coneixement que abans però no serveix de res si no s’inverteixen recursos. Si no fem res pels boscos, com fins ara, ens en penedirem.

Els polítics es limiten a comprar avions i camions de bombers per si es crema el país. És trist, però és com miren de salvar el cul mentre hi són. S’ha fet molta feina en prevenció i tenim tècnics molt ben preparats, però no s’ha invertit prou. Ens costa fer el pas i creure’ns la gestió del territori. Entenc que la prioritat és resoldre problemes socials de país, però si no reaccionem potser amb un estiu com aquest la cosa es compliqui, i correrem tots. El fet que existim, com a entitat, ja és tot un èxit. La realitat és que som l’únic lloc de l’Estat que volem seguir l’exemple de països modèlics en gestió forestal com són Suïssa, Alemanya i Àustria.

S’està aguantat tot d’un fil. Està costant fer el relleu generacional als pobles on s’estan perdent les explotacions ramaderes tradicionals i les terres no es traspassen. L’altre gran problema és la guerra que tenim i no s’acaba mai a Catalunya entre la conservació de la natura i la gestió i producció de recursos naturals.

Sí, i falta trobar una solució. Nosaltres ens trobem enmig els que defensem la conservació però també fer una gestió. L’emergència climàtica hi és, però també dels mateixos ecosistemes. El que passa al Pirineu es pot extrapolar a d’altres indrets on tenim problemes amb l’ecosistema.

Ens pensem que estem fora de les ciutats i que tot el que hi ha al camp es regula sol. Tenim més animalistes que mai i estem d’acord que s’han de garantir els drets dels animals i no maltractar-los, però s’ha de ser conscient que tenim un ecosistema del qual s’ha extret els depredadors. Tenim un problema ara mateix i s’ha de regular la població d’aquestes espècies que s’han descontrolat. A Suïssa, el problema el van tenir amb els cérvols, la població es menjava el sotabosc i es van dedicar molts esforços a protegir els arbres amb tancats de fusta. Finalment van trobar un aliat com el llop per controlar la població.

Sí,a més de ls voluntaris estem molt satisfets del suport de més de 700 socis i 1.100 donants que confien en que el projecte contribuirà a la conservació dels boscos.