“És 2022 i estem jurant lleialtat a una reina d’un altre país”, va dir Lidia Thorpe, la senadora aborigen australiana ecologista que es va fer mundialment coneguda a principis del mes d’agost passat per acusar la reina Elisabet II de “colonitzadora” en la seva fórmula de jurament davant la cambra alta. Aquesta anècdota va tornar a posar el debat sobre monarquia o república a Austràlia en l’òrbita internacional, tot i que fa mesos que el primer ministre, Anthony Albanese, té sobre la taula un discret però meticulós pla per executar-lo.

Austràlia actualment és una monarquia constitucional parlamentària i reconeix el monarca del Regne Unit com a cap d’estat del país; així doncs, els australians no voten un president o un primer ministre sinó que el primer ministre és nomenat pel partit majoritari de la cambra de representants del Parlament i el governador general –representant de la monarquia– és nomenat pel rei per recomanació del primer ministre. Però aquest sistema sembla que té els dies comptats.

Albanese va prometre durant la campanya electoral que el va portar al poder que durant el seu primer mandat no iniciaria un referèndum per preguntar als australians si volen convertir-se en una república o no, però que, si fos reelegit, ho plantejaria de cara a l’any 2025. L’últim referèndum sobre la república australiana es va fer el 1999 i llavors els ciutadans van rebutjar la idea i la majoria van votar per romandre com a monarquia constitucional incorporada a la Commonwealth. Ara, després de la mort d’Elisabet II i l’ascens de Carles III al tron, fins i tot els que eren contraris a un plebiscit ja s’obren a la idea de celebrar-ne un.

Tot i ser un reconegut republicà, Albanese va deixar molt clar, ja des de la campanya electoral, que la seva prioritat per fer canvis constitucionals seria el reconeixement indígena, per a la qual cosa properament se celebrarà un referèndum. Però això no vol dir que es mantingui inactiu en els seus plans i ha creat dins del seu gabinet la cartera de viceministre per a la República i ha designat per al càrrec el diputat laborista de Sydney Matt Thistlethwaite, conegut pel seu activisme republicà en la consulta del 1999.

El professor de la Universitat de Kanagawa i politòleg expert en política australiana, Hiroya Sugita, va explicar a El Punt Avui que el govern no es planteja a curt termini cap pas per la república i confirma que “el que Albanese s’ha compromès a fer és el reconeixement constitucional dels pobles aborígens i illencs de l’estret de Torres, reflectint la Declaració d’Uluru concebuda pels aborígens el 2017”. “Sospito que Albanese i el seu govern intentaran qualsevol cosa per evitar que un altre tema polèmic com la república causi problemes”, va explicar Sugita.

Tot i que Sugita assegura a El Punt Avui que el nomenament de Thistlethwaite és “merament estètic”, no dubta que “treballarà amb el moviment republicà i altres parts interessades sobre com poden fer el referèndum, encara que sigui de manera encoberta, perquè puguin tenir èxit aquesta segona vegada”, explica l’acadèmic. Pel professor japonès expert en política australiana, hi ha un factor que pot ser determinant: “La demografia ha canviat, amb més població no anglocelta nascuda a l’estranger.”

Un dels senyals més clars ha estat l’anunci de la desaparició total de l’efígie dels sobirans britànics dels bitllets del país, que seran reemplaçats per motius que honraran la cultura autòctona. “Això hauria estat impossible abans de la mort d’Elisabet II”, explica l’acadèmic, que assegura que aquest fet “certament facilita que els republicans parlin sobre el tema”. D’altra banda, la qüestió de la Commonwealth, la comunitat de països que van formar part de l’imperi britànic, no hauria de ser cap problema: “No he vist ningú que defensi abandonar la Commonwealth a Austràlia: hi ha molts països que són una república i membres de la Commonwealth simultàniament”, assegura Sugita.

Però Austràlia no és l’únic país que es planteja la república, ja que en els darrers mesos molts països de la Commonwealth es plantegen d’una manera o altra renunciar a la tutoria de la monarquia britànica. Mostra d’això van ser les nombroses protestes suscitades per la gira que el príncep Guillem i la seva dona Kate van fer per diversos països caribenys on el rei continua sent cap d’estat i on no van faltar ni les protestes per la presència ni la controvèrsia, i fins i tot van haver de cancel·lar la primera escala per les protestes dels ciutadans a Belize.

Precisament el govern d’aquest país ha creat una Comissió Constitucional Popular per “continuar el procés de descolonització”. “Potser és hora que Belize faci el següent pas per ser veritablement propietari de la nostra independència”, va dir el ministre de Reforma Constitucional i Política Henry Charles Usher, i va assenyalar que la qüestió se sotmetria a referèndum. Els governs d’Antigua i Barbuda, Bahames, Grenada, Jamaica i Saint Christopher i Nevis també han expressat la seva voluntat d’esdevenir repúbliques. Actualment 34 dels 54 països de la Commonwealth són repúbliques després que Barbados votés per reemplaçar la reina com a cap d’estat fa dos anys i es convertís en la república més jove del món, títol que té fins ara.

El cas totalment oposat a les antigues colònies del Carib és el dels països de la riba de l’oceà Pacífic, que sembla que no tinguin gaire pressa a l’hora de posar sobre la taula aquest debat. En el cas de Papua Nova Guinea, just al nord d’Austràlia, la reina era coneguda com la “mama que pertany a una gran família”, i molts parcs i estadis porten el seu nom. Algunes escoles també s’anomenen Coronació en homenatge de la seva incorporació el 1952. Elisabet II va visitar el país els anys 1974, 1977 i 1982, i va marxar amb la promesa de tornar-hi.

El cas de Nova Zelanda podria ser més complex per l’existència de tractats vigents entre els britànics i els maoris, els pobladors autòctons de les illes. El document fundacional de Nova Zelanda, el Tractat de Waitangi del 1840, es va signar entre els caps maoris i la corona britànica. El tractat va garantir la sobirania maori sobre les seves terres i pesqueres tradicionals, i alguns maoris temen que aquestes promeses poguessin veure’s amenaçades eliminant la monarquia de Nova Zelanda.

També la percepció sobre aquest tema ha canviat al Partit Laborista, al govern des que l’ara ex primera ministra Jacinda Ardern va assolir el poder. El 2016, aleshores sent líder de l’oposició, Ardern va dir que “el final del regnat de l’actual monarca seria un bon moment per debatre els arranjaments constitucionals” i en més d’una ocasió havia expressat el seu desig de poder veure que el seu país esdevingués una república.

Tot i això, després de la mort de la reina Elisabet, Arden va assegurar que la relació entre Nova Zelanda i la família reial va ser “profundament valorada pel poble”. I hi afegia: “No tinc cap dubte que s’aprofundirà amb el rei Carles III.” Quan li van preguntar aleshores sobre les seves declaracions del 2016, Ardern va afirmar que no hi havia motius d’urgència per posar sobre la taula aquest debat. El nou primer ministre, Chris Hipkins, no s’ha pronunciat sobre aquest afer, tot i que el seu partit, el laborista, va adoptar fa una dècada la decisió de celebrar un referèndum vinculant sobre aquesta qüestió.

Pel que fa als països més petits, Tuvalu ja va fer efectiu un referèndum per esdevenir una república el 2008, però només el 35% hi va votar a favor gràcies als forts llaços entre la família reial de Tonga i els Windsor. Les illes Salomó, després d’iniciar una controvertida relació amb la Xina, no han donat mostres públiques de voler iniciar cap procés de canvi d’estatus polític.