Pujant amb l’autobús 150 cap al castell de Montjuïc hi ha un moment en què, al costat dret de la marxa, hi apareix l’edifici de l’INEFC i, tot seguit, el de les piscines Picornell, i aleshores es veu la torre Calatrava, de comunicacions, i de seguida l’imponent palau Sant Jordi, la gran esplanada i la façana de l’estadi olímpic. I així, tot seguit, tac, tac, tac. És una manera, per si algú ho ha oblidat, de prendre consciència de la importància que van tenir els Jocs Olímpics de 1992 per a aquesta ciutat i el país que té darrere. I és present, i no pas passat, perquè és una evidència que, de l’èxit del 1992, encara en viu la ciutat, com una rendista escarxofada al sofà.

El problema que es planteja ara és de què viurà en el futur, i d’això van les eleccions que hi ha demà i d’això anava també l’acte que Ernest Maragall va protagonitzar ahir al matí, al mirador de l’Alcalde, el penúltim d’aquesta llarga campanya. I per a l’alcaldable d’Esquerra la paraula clau en tot això és esperança, la que diu que encarna el partit i la que professa ell mateix com a candidat convençut que encara és a temps per fer possible que “el poble” s’imposi al “poder”. Per això, acompanyat dels homes i les dones de la candidatura, el d’ahir va ser el moment de reforçar les idees mare a la recerca del vot; ERC com alternativa de canvi real a la ciutat, RTV com a mur de contenció de la ultradreta, ERC com aposta per la capital de la república, ERC com opció contra la sociovergència.

De tot això, no en sap res la petita Olívia, que ahir s’ho escoltava esperant que la seva mare, la candidata Elisenda Alemany, acabés l’acte. Maragall la va sostenir en braços un moment. Un polític de passat olímpic i ara amb el futur a les seves mans.