Fora de la taula

La queixa de Borrell sobre les converses de Ginebra entre els EUA i Rússia evidenciaven un fet ja abans de la guerra: a l’hora de la veritat, és Washington qui seu a la taula on es prenen o s’intenten prendre les grans decisions. I, especialment en matèria de seguretat, la UE continua anant a remolc dels EUA.

Si bé la guerra d’Ucraïna ha evidenciat la necessitat que la UE generi capacitats de seguretat i defensa pròpies que complementin les de l’OTAN, el club comunitari haurà d’accelerar i molt la seva despesa en seguretat i defensa per no quedar endarrerit respecte als EUA.

La guerra d’Ucraïna ha provocat que la despesa militar s’incrementi a la UE i aquest és ara un consens àmpliament estès entre els Vint-i-set, però els nord-americans inverteixen més de set cops més que els Vint-i-set en noves tecnologies de defensa. Amb la vista posada en la defensa del futur, Washington continua guanyant terreny.

Malgrat que una de les expressions que més se senten a Brussel·les és l’anomenada autonomia estratègica, el cert és que posar remei a les dependències no és fàcil i encara menys ràpid. A més, sense un pla i havent d’actuar amb celeritat, el més probable és que es canviïn unes dependències per d’altres. Això és precisament el que va passar en matèria energètica.

Amb el president rus, Vladímir Putin, amenaçant de tallar l’aixeta del gas a la UE, el club comunitari es va llançar a la cerca de proveïdors alternatius i els EUA van passar a ser un dels principals aliats energètics dels europeus, que es trobaven contra les cordes davant l’amenaça russa.

Amb altres països com ara Noruega o Algèria, els EUA van passar a enviar més gas a la UE per afavorir la desconnexió energètica de Rússia que el club comunitari va engegar arran de la invasió russa d’Ucraïna.

El gran guanyador per compensar el gas que deixava d’arribar a fàbriques i llars des de l’est continental ha estat el gas natural liquat, i els EUA són el principal productor d’aquesta font energètica.

Més que una opció de futur, en part pel seu elevat preu, el gas natural liquat ha estat el substitut perfecte per tapar el forat que deixava el gas de Rússia i així és com la manca d’autonomia energètica obligava la UE a abraçar altres dependències, com ara la de Washington.

Un altre aspecte en què els EUA han agafat posicions capdavanteres davant la UE és l’econòmic. El país nord-americà continua sent la primera potència mundial i el dòlar estatunidenc es manté com la moneda més utilitzada arreu del món. En matèria tecnològica, el domini dels EUA també ha augmentat respecte a la UE.

Les principals empreses tecnològiques són a l’altra banda de l’Atlàntic i el bloc comunitari intenta, a través de la política de competència, fer retrocedir aquest domini, segons indica el director de recerca del Consell Europeu de Relacions Exteriors.

Autonomia estratègica

Fa anys que a Brussel·les se sent el concepte d’autonomia estratègica i bona part d’aquest plantejament està vinculat a la relació amb els EUA. Com va remarcar Borrell en un article en què es proposava aclarir la controvèrsia i els dubtes generats al voltant del concepte, durant un cert temps hi havia dos blocs respecte a aquesta qüestió: els que defensaven recuperar l’espai polític perdut envers els EUA i els que creien que s’havia d’evitar per temor a accelerar l’allunyament del principal aliat internacional, Washington.

Aquest és un dels principals problemes del concepte d’autonomia estratègica: inclou tant els europeistes que volen una UE més independent dels EUA com els atlantistes més compromesos.

Fins ara això no suposava cap problema perquè no implicava compromisos específics, però ara, quan la necessitat de tirar endavant la idea està més que mai sobre la taula, impulsar l’autonomia estratègica vol dir consensuar quina direcció s’ha de prendre.

Inicialment, la idea de l’autonomia estratègica es plantejava vinculada a la seguretat i la defensa, però, després de la pandèmia de covid-19, el concepte inclou nous àmbits, com ara l’econòmic i el tecnològic. Això sí, en un context europeu marcat per la guerra, la seguretat continua tenint un pes fonamental en l’autonomia estratègica.

“Només una Europa més capaç i, per tant, més autònoma pot treballar de manera significativa amb el govern de Joe Biden per «tornar a fer gran el multilateralisme»”, indicava Borrell en un text que defensa que l’aliança transatlàntica “només pot funcionar realment” si hi ha una relació entre socis “conscients i iguals”.

Apuntar la brúixola

El que ha canviat ara respecte a abans de la guerra d’Ucraïna, segons explica en un article Andrew Cottey, professor del Col·legi Universitari de Cork, és que el conflicte militar ha reforçat la centralitat del lideratge polític dels EUA en la seguretat europea, cosa que ha fet que es debilités la posició de la UE per actuar sola. Enmig de la tempesta provocada per la guerra al continent, la UE mira de definir cap a quina direcció ha d’apuntar la seva brúixola. El context internacional marcat per la lògica de blocs entre els EUA i la Xina posa el club comunitari en una situació complicada.

El president francès ja ha advertit que cal resistir-se a fer seguidisme dels EUA, però les febleses del club comunitari l’empenyen a aquesta confrontació. Tant Washington com Pequín han tractat la UE com a potència menor, malgrat els forts lligams econòmics i comercials que connecten Brussel·les amb la capital nord-americana i l’asiàtica.

És especialment la guerra d’Ucraïna el que posa més bastons a les rodes a la independència europea dels EUA, que continua sent una peça fonamental per a la seguretat europea. Per la UE, el repte ara és prendre posició en un nou panorama en què el poder importa més que les regles.

Davant les noves amenaces, el club comunitari ha d’aprendre a pensar com a potència geopolítica, amb la visió que la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va dibuixar a l’inici del seu mandat però que a la UE encara li costa de creure.

Si bé la guerra ha causat que la UE hagi d’ajustar –i en alguns casos accelerar– les seves prioritats, caldrà aprofundir el debat europeu sobre com actualitzar les eines de política exterior.

Trobar el consens intern

Això implica que el club comunitari assumeixi que ha de definir quins són els seus interessos i ser capaç de defensar-los en una esfera internacional marcada per l’hostilitat creixent entre els EUA i el gran drac oriental.

En definitiva, que la UE posi remei a la seva feblesa serà l’única manera que pugui sortir d’aquesta lògica de confrontació. El debat hi és, però ara falta, com sempre, trobar els difícils equilibris i consensos interns.