L’explicació és que el turó és bàsicament de roca calcària (és l’única muntanya calcària que hi ha entre el Montgrí i el Garraf) i també de pissarra. La primera permet que l’aigua de pluja es vagi filtrant i la segona, impermeable, fa que s’acumuli i que apareguin fonts. De fet, el turó de Montcada s’havia conegut també com el turó de les Set Fonts, però la majoria han desaparegut per l’activitat extractiva i per la construccions d’infraestructures. Ara, s’estan recuperant basses per garantir que els animals disposin d’aigua i per afavorir la presència d’amfibis. Precisament, un dels grans èxits de la renaturalització va ser descobrir la presència de gripaus corredors en una d’aquestes zones. L’alegria, però, no va durar gaire. Des del parc natural de Collserola, que és el responsable de la gestió del turó, es va decidir ampliar la zona de les basses i, al final, es va acabar perjudicant l’hàbitat dels gripaus.

No va ser ni la primera ni l’única vegada que la visió dels responsables de l’administració no coincideix amb la dels naturalistes d’Acer, que es posen les mans al cap cada vegada que els volen enviar maquinària per netejar o obrir camins. “En els espais de presa de decisions, hi ha responsables que tenen una visió molt enginyera del que cal fer, perquè venen de l’enginyeria forestal i sempre s’han preocupat de treure profit de la fusta i de la biomassa”, assegura Montse López.

La biòloga posa un altre exemple del que sembla una moda: la tendència a tallar els pins, perquè es considera que fan més fàcil que s’escampi el foc. “En realitat, els pins són necessaris, perquè amb la seva ombra protegeixen les alzines. El paisatge més natural és veure les capçades dels pins sobresortint per sobre dels alzinars. Si es tallen els pins, les alzines pateixen molt d’estrès hídric. El procés natural és que els pins creixin [poden fer més de 100 anys], però quan les alzines també ho fan fins al punt de fer-los la competència, llavors es debiliten, moren, cauen. Llavors, el cicle natural torna a començar”, hi insisteix. En una part del turó que afortunadament no es va aprofitar per extreure’n materials, es pot observar aquest paisatge de pins alts que sobresurten per sobre dels alzinars. El que s’està fent és que, quan cauen, els troncs s’aparten si fan nosa en algun camí, però no es tallen i es deixa que es vagin descomponent. Això afavoreix la biodiversitat, ja que s’enriqueix amb nutrients el sòl i ajuda que proliferin fongs i insectes.

Precisament, el turó de Montcada és un espai important per a les papallones, que són objecte d’estudi i protagonistes de les visites guiades que s’organitzen mensualment. “La biodiversitat d’aquest indret encara no és prou coneguda. Hem de tenir en compte que el turó era una pedrera gairebé urbana i un lloc molt degradat. Gràcies a l’acord de custòdia amb l’entitat Acer, es fan moltes activitats per donar a conèixer aquest patrimoni extraordinari”, explica Jaume Ramon, cap de medi ambient d’Holcim a Montcada i Reixac. Insisteix que aquesta política de recuperació ambiental no és cap novetat per a la companyia, que també la duu a terme en altres pedreres de l’Estat espanyol. “Estem especialment satisfets de l’índex de supervivència de les diferents espècies vegetals que hem anat plantant”, remarca.

Just al mirador d’Occident, amb la vista sobre el Barcelonès sud, veiem una papallona negra amb taques blanques que vola entre el llentiscle. “És una nimfa dels boscos”, explica Montse López, mentre pren amb delicadesa aquest insecte perquè puguem veure la part acolorida del revers de les ales. De març a setembre, els responsables de l’entitat, amb l’ajuda de voluntaris, fan un cens de les papallones diürnes, i se n’han comptabilitzat fins a 47 espècies diferents.

També es fa un seguiment de les orquídies, que creixen sobretot en zones on hi ha sòl poc adobat. Aquestes plantes tan vistoses han trobat l’indret adequat en espais que es van recuperar als anys vuitanta plantant pins separats entre si i que han acabat generant prats secs. Les orquídies també han estat les protagonistes d’algunes anècdotes, algunes de gracioses i d’altres de no tant. En la primera categoria, la d’una dona que van enxampar collint les flors perquè no sabia que eren importants per a la biodiversitat. “Des de llavors, cada cop que la trobem ens explica que només cull espàrrecs i ens demana disculpes”, recorda Montse López. Les anècdotes negatives les solen protagonitzar ciclistes que no respecten els camins i fan malbé la flora. “En alguna ocasió, ens han demanat fer una cursa pel turó; volien fins i tot posar grans focus i fer punts d’avituallament. Encara costa entendre que això és un espai natural protegit”, lamenta José Jiménez.

Tampoc són respectuosos amb l’entorn els lladres de llentiscle, que, periòdicament, se salten les tanques i entren al turó amb vehicles. Tallen aquest arbust sense cap mirament perquè s’utilitza com a ornament floral. “Ens hem queixat moltes vegades als forestals, però mai no hi poden fer res. I això que la seva oficina és al costat del Mercat de les Flors, que és on arriben els feixos dels furtius”, es queixa el president d’Acer. Aquesta és una preocupació entre moltes d’altres.

Quan preguntem als responsables de l’entitat què és el que més necessita actualment el turó, són taxatius: “La lluita contra les espècies invasores. Que, d’una vegada, es deixi a la natura seguir el seu procés natural, i que es busquin fórmules per millorar la connectivitat amb la serralada de Marina i amb Collserola.”