Una gorra amb visera, un banyador de color blau fosc o florejat (a escollir), vestit curt de colors clars o samarreta amb algun lema enginyós en anglès, uns xuquins (xancletes en mallorquí), ulleres de sol de marca i un cotxet amb un nen. Aquesta és la indumentària i els complements més efectius per passar desapercebut a sa Coma, a la costa de llevant de Mallorca. És un matí de primers de juny i la platja és mig plena de turistes que no tenen res a veure amb els excessos etílics dels grups de joves alemanys de s’Arenal, o amb les disbauxes de súbdits britànics que han fet de Magaluf en la capital mundial del balconing. Visitants alemanys, britànics i francesos de classe mitjana freqüenten aquesta zona, molts amb criatures. Ben poc s’imaginen que aquesta platja va ser una petita Omaha mallorquina, escenari d’un gran episodi bèl·lic: entre les 4 de la matinada del 16 d’agost i el migdia del 17 d’agost del 1936, uns 3.500 homes van desembarcar des d’una vintena de vaixells a sa Coma i en altres cales i platges properes.

L’operació pren el nom del seu impulsor, el capità Bayo, militar comunista que va destacar en l’aturada del cop d’estat del juliol del 1936 a Barcelona i, immediatament, va emprendre aquesta expedició com un repte gairebé personal. Les autoritats catalanes i el govern republicà van acceptar a contracor una iniciativa que no es considerava estratègicament prioritària, amb la dificultat afegida que es feia sota almenys quatre banderes: la roja dels comunistes, la roja i negra dels anarquistes, la catalana (amb la variant estelada d’Estat Català) i la republicana. A més de soldats regulars (no gaires), hi havia milers de milicians del PSUC (la majoria), la CNT, Esquerra Catalana… Fins i tot hi havia voluntaris estrangers antifeixistes: francesos, polonesos, anglesos… “Eren, sens dubte, massa banderes, massa caps i massa comissaris perquè el capità Bayo pogués dur a bon terme la seva missió”, va escriure Josep Massot Muntaner, mort fa un any, al llibre El desembarcament de Bayo (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1987), referència imprescindible d’aquesta batalla.

L’intent d’alliberament de Mallorca va fracassar: 19 dies després, entre el 3 i el 4 de setembre del 1936, van reembarcar les tropes per sorpresa, complint les ordres del govern de la República. Es calcula que uns 240 milicians van quedar a terra i la majoria, incloses cinc infermeres voluntàries de la Creu Roja, van ser executats. El periodista i investigador de Manacor Antoni Tugores explica que el bàndol feixista ni es va adonar del reembarcament: “Els nacionals es varen atribuir una gran victòria, però no se’n varen témer de res. Varen partir tranquil·lament i només varen ser molestats per avions italians que volaven a molta altura perquè tenien moltíssima por dels antiaeris del Jaume I i del Llibertat, que tenien armament potent. Entre les causes del fracàs de l’expedició, Massot citava els errors estratègics de desembarcar a 60 quilòmetres de Palma i d’advertir prèviament de les intencions, la indisciplina i falta de preparació dels milicians, l’arribada i entrada en combat de moderns avions italians i la por de la República d’entrar en guerra directament amb la Itàlia feixista. Curiosament, aquesta campanya militar anticipa dos fenòmens que es van donar a gran escala en el bàndol republicà de la Guerra Civil: la divisió i la transició des dels càntics i l’entusiasme revolucionari inicial a la dura realitat i el desencís.

Durant molts anys hi ha hagut la creença que a la mateixa platja de sa Coma hi havia mig centenar de milicians catalans enterrats, refermada, l’estiu del 1991, per la troballa de les restes de tres persones. Vuitanta-set anys després de la batalla, gràcies a la llei de fosses aprovada el 2016 pel Parlament Balear amb els vots de totes les forces (inclòs el PP), la fossa finalment s’ha exhumat, en el marc del Quart Pla de Fosses i Memòria Democràtica del Govern de les Illes Balears. Però no s’hi ha trobat res. Francesc Busquets, director de l’excavació a través de l’empresa catalana Atics, explica que, “malauradament, la sorra de la platja ha estat regenerada totalment a causa de les inclemències del temps”. Subratlla, però, que la platja és només un dels llocs que s’han d’exhumar: “La gent parla de 1.000 baixes, i hi ha xifres que diuen que n’hi va haver fins a 1.500. D’aquestes, es deia que 500 podien ser a sa Coma. Les baixes, però, poden estar distribuïdes en fosses al llarg dels 14 quilòmetres del front.” El passat 1 de juny, el Govern de les Illes Balears va fer públic que l’equip conjunt d’arqueòlegs i antropòlegs d’Atics i Aranzadi (empresa especialitzada basca) han trobat les restes de nou víctimes de la Guerra Civil en l’exhumació de l’hospital de sang (de campanya) de Son Carrió, tres quilòmetres terra endins.

L’actual pla de fosses també inclou treballs al cementiri de Son Coletes (Manacor), a 18 quilòmetres de sa Coma. “Paral·lelament a tot això, s’està excavant a Son Coletes –explica Francesc Busquets–. S’està veient que era un centre de repressió; pràcticament podem parlar d’un centre planificat d’extermini. Hi trobem víctimes de la repressió interna, gent que va ser assassinada de manera extrajudicial la segona meitat del 1936 i els primers mesos del 1937, i també se’ns està revelant com un dels llocs on van enterrar alguns dels milicians que no van poder reembarcar.” L’octubre del 2022, s’hi van trobar Aurora Picornell i les altres quatre dones conegudes com les Roges des Molinar. Ara, s’han exhumat restes que probablement pertanyen a tres de les cinc milicianes sanitàries que venien amb l’expedició i no van poder reembarcar (foto de dalt).

El treball de les fosses mallorquines es fa en col·laboració amb el Departament de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya, que ha encarregat un estudi segons el qual 372 milicians van desaparèixer en el desembarcament de Bayo. Alfonso Aragoneses, director general de Memòria Democràtica de la Generalitat, explica: “Abans de la publicació de l’estudi, teníem localitzades 35 famílies d’aquests desapareguts i, ara mateix, en tenim 38. Ja tenim l’ADN de 30 famílies, incloses les de tres de les milicianes, per intentar identificar les restes.”

Alfons Aragoneses creu que si es vol “exhumar, identificar i finalment entregar les restes d’aquestes persones és imprescindible la col·laboració”. Però s’obren incògnites sobre aquesta col·laboració. El PP va guanyar les eleccions autonòmiques del passat 28 de maig, pretén governar en solitari i no es descarta un pacte amb Vox, amb qui sumaria majoria absoluta. Maria Antònia Oliver, presidenta de Memòria de Mallorca, creu que tot seguirà endavant: “En principi, són projectes d’intervenció aprovats per la comissió tècnica de la llei de fosses, i ja estan licitats. En aquest sentit el govern ha anat viu.”

Per Antoni Tugores, autor d’un altre llibre imprescindible sobre el tema, La Guerra Civil a Manacor (Documenta), acabar d’exhumar les restes és fonamental: “És el dret de conèixer la seva situació i, si es poden trobar, enterrar-les en un lloc digne i que no estiguin tirades de qualsevol manera. Es tracta, per jo, d’un cas de dignitat humana de què es va desproveir, després de la guerra, els qui havien caigut en el bàndol republicà.”

A Mallorca, és un tema sobre el qual ha pesat un llarg silenci durant més de vuit dècades que encara sorprèn Francesc Busquets: “És una de les coses que m’han impactat més de tota aquesta feina. De mica en mica, es va trencant, però costa que la gent xerri; sempre diuen: «M’han dit que...» Poques persones volen parlar en primera persona encara.”