Amb l’ajuda dels seus aliats, Rússia i l’Iran, ha guanyat el conflicte militar, però encara no la pau. Al-Assad no controla plenament el país, ni tan sols la totalitat de la seva població. El conflicte ha quedat congelat però no s’ha abordat cap dels problemes de fons. Vivim un moment de restauració de les autocràcies a la regió àrab, fins i tot a Tunísia, que havia estat exemple d’una transició democràtica reeixida. Però això no vol dir que tornem als vells temps.

Els autòcrates han guanyat aquest assalt, sí, però tenen un problema greu. La raó que va portar a les revoltes àrabs del 2011 va ser que el contracte social es va trencar a la regió. Ara aquest contracte social encara està més trencat i no hi troben alternatives. Si mirem l’Egipte d’Al-Sisi, l’exèrcit té ple control del país, però l’economia està en una situació desastrosa, amb un elevat endeutament i negociacions, de nou, amb l’FMI. El mateix amb Al-Assad, no controla l’economia i avui l’exportació d’una droga anomenada Captagon és la principal font de divises del país.

És un moment molt difícil. És com una façana tranquil·la però al darrere hi ha tots els problemes. Això no ha de derivar necessàriament en més protestes, perquè la regió està exhausta, però sí en més gent abandonant-la. Per resumir, diria que és una restauració autocràtica momentània construïda sobre bases molt fràgils, sense una visió per a la societat o l’economia. Quant durarà aquesta situació? No ho sé, però no és sostenible. Cal un nou contracte social a partir de més justícia social, més democràcia i més justícia climàtica.

No, no ho és. Els refugiats saben exactament què està passant als seus països d’origen i no tornen perquè no se senten segurs. Tendim a oblidar, però ells no obliden que el règim d’Al-Assad és responsable d’assassinats, tortures, desaparicions, de l’ús d’armes químiques en contra seu. Sense garanties reals que si tornen no seran detinguts, no se senten segurs. El retorn ha de formar part d’un acord polític que reconegui un mínim de garanties dels seus drets com ara que podran treballar. A molts d’ells se’ls ha confiscat les propietats. Com poden tornar si fins tot ignoren el destí dels seus éssers estimats?

Hi ha un buit a la regió des que els EUA i Europa van renunciar a ser actors estratègics a Síria, el 2013, i van subcontractar el conflicte a Turquia, Qatar i l’Aràbia Saudita. Rússia es va moure i va omplir el buit. Però ni Rússia ni l’Iran no tenen una visió estratègica sobre com reconstruir l’Estat sirià.

La UE ho aborda com una qüestió humanitària però d’una manera transaccional i a curt termini: dona diners perquè els refugiats es quedin. Així és que hi ha un problema real, hi ha un buit i ningú té una visió estratègica sobre la relació amb el Mediterrani, i per això hi veiem tanta inestabilitat.

Potser el que està passant a Ucraïna obligarà Europa a repensar des del punt de vista geoestratègic quina ha de ser la seva relació amb els països del Mediterrani més enllà de solucions a curt termini. I encara més: entrem en una nova era de competició geopolítica, veiem com Rússia usa el seu poder tou en part d’Àfrica i del Pròxim Orient i com la Xina s’ha convertit per a molts països del Mediterrani en el principal soci comercial. Europa s’ha de preguntar si es vol dotar dels mitjans per convertir-se en l’actor polític i econòmic principal a la regió. És molt senzill: sí o no?