Maria Banal i Pineda (Banyo­les, 1917-Anglès, 1999) tro­bava que Bar­ce­lona era “negra” i “pol­sosa”. Era la impressió que es va endur pas­se­jant per la Ram­bla quan el 23 de novem­bre del 1936 va assis­tir a l’enter­ra­ment de Bona­ven­tura Dur­ruti. Per una banyo­lina, afi­li­ada a la CNT, tei­xi­dora de la fàbrica de Les Saques, on n’era la por­ta­veu sin­di­cal i el seu germà el direc­tor, la Bar­ce­lona revo­lu­cionària del 36, que plan­tava cara al fei­xisme cri­dant a les bar­ri­ca­des, api­lant sacs i fent des­fi­lar noies amb monos blaus i màusers a l’espat­lla, el cap i casal no era aque­lla ciu­tat dels pro­di­gis que des d’un poblet de comar­ques una s’ima­gina. Amb 19 anys, Maria Banal va ser la pri­mera dona regi­dora al con­sis­tori banyolí quan l’1 de febrer del 1937 va haver de subs­ti­tuir el regi­dor Ricard Baser­bas, perquè la seva lleva havia estat cri­dada al front.

A diferència del marit, Lluís Tallada Badosa, sem­pre en silenci, mut quan algú invo­cava la guerra, Maria Banal s’hi espla­iava. S’havien cone­gut a la presó de Girona, repre­sa­li­ats tots dos. Perquè el padras­tre de la Maria, Joan Tar­rats –el pare, Narcís Banal, mes­tre d’obres havia mort d’acci­dent cons­truint Can Trull– havia fugit. Tar­rats era diri­gent del Sin­di­cat Agrícola i havia estat regi­dor. La Maria, sin­di­ca­lista i regi­dora, es va estar uns mesos a la presó de l’antic semi­nari de Girona, com a acte puni­tiu envers el padras­tre Joan Tar­rats, a qui quan va tor­nar, enga­nyat, van afu­se­llar, tot i al·legar ser home de missa perquè era el cam­pa­ner del mones­tir. Així a la missa dels diu­men­ges a la presó, quan homes i dones coin­ci­dien però a la distància –elles al cor i ells a la nau cen­tral– comença un fes­teig a través de pape­rets que s’inter­can­vien d’ama­gat. D’Anglès i bar­ber, Lluís Tallada era mili­tant d’Esquerra i s’enut­java quan l’acu­sa­ven de “soci­a­lista”. També va ser capo­ral dels car­ra­bi­ners de fron­tera. Però ell no par­lava dels records. Ella sí.

“I els records no són l’expli­cació d’uns fets pas­sats, sinó la cre­ació nar­rada de les seves experiències”, escriu el seu fill Miquel Tallada i Banal que amb 76 anys reco­pila en forma de relats curts les vivències de la mare en un lli­bre en procés que ha titu­lat Des­memòries. La iaia Maria. “No dei­xis que es perdi la iaia Maria”, li deien els seus tres fills, un motiu de pes, la trans­missió de la memòria, per dei­xar-ho escrit. “Aques­tes Des­memòries també ens fan volar lliu­res perquè les seves coor­de­na­des no són l’espai i el temps, sinó el record i l’amor que bate­guen, ja per sem­pre, amb l’única lògica del cor”, escriu l’autor a tall de jus­ti­fi­cació. O com deia Mont­ser­rat Roig: “Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”.

“Sense ella saber-ho, estava fent història ” escriu sobre el fet que la Maria fos la pri­mera dona regi­dora de Banyo­les. Ads­crita a la comissió muni­ci­pal d’Assistència Social, era mem­bre de la Unió de Dones de Cata­lu­nya i s’ocu­pava de la colònia de refu­gi­ats. Amb altres com­pa­nyes, pas­sa­ven per les cases, reco­llint pata­tes, mon­ge­tes i tot tipus de vitu­a­lles per als refu­gi­ats. També s’apro­pa­ven al con­vent de la Pro­vidència, requi­sat a les mon­ges cla­ris­ses, i con­ver­tit en magat­zem agrícola. Amb l’entrada dels naci­o­nals, els moros, explica el fill, es van empor­tar el mul que la Maria tenia. Als bai­xos del car­rer del Puig on vivia hi havia un petit celler on els ofi­ci­als “s’auto­con­vi­da­ven” a fer el got de vi. La Maria s’hi va enca­rar: “No hi haurà més vi fins que no em tor­neu el mul”. I al quar­ter li van tor­nar l’ani­mal. Durant la Reti­rada, a les gol­fes, la Maria hi havia ocul­tat refu­gi­ats. Una pare­lla va mar­xar dei­xant un regal ama­gat sota el matalàs: les armes. Mai havia pas­sat tanta por, els expli­cava als fills i als nets, que durant el camí de la casa, a prop del mones­tir, fins l’estany, amb una saca plena de préssecs perquè les aigües cen­dro­ses s’empas­ses­sin el delicte. El juny del 1938 els ulls de la Maria van veure l’enfon­sa­ment dels dos avi­ons repu­bli­cans, els Katiuskes , a l’estany. Dels records de la iaia Maria, en queda també el seu gust per la cos­tura. En va apren­dre a Ca la Sis­queta, al car­rer de Baix. Feia bru­ses, ves­tits i pan­ta­lons per als seus nebots Joan i Siseta i per la seva ger­mana, Fran­cis­queta. El seu cunyat, Josep Reig Mayo­las va morir amb 27 anys a la bata­lla de l’Ebre el 20 de novem­bre del 1937. Però la vida sem­pre con­ti­nua. Maria Banal la va fer a Anglès, on va tre­ba­llar a la fàbrica de tei­xits de Ca l’Hereu i va for­mar una família al número 13 del car­rer Major. Durant la llosa fran­quista, va que­dar “desen­ga­nyada de tot”, clou el fill Miquel.