Entre car­rers empe­drats que dia­lo­guen amb els seus 719 anys d’història trans­cor­re­guts des de la fun­dació per Jaume II, Ala­ior, la ter­cera ciu­tat de Menorca, és famosa per aco­llir ves­ti­gis de la cul­tura pre­històrica talaiòtica com ara sa Torre d’en Galmés i plat­ges para­disíaques com ara son Bou i la cala d’en Por­ter. Des de fa dos anys i gràcies a la col·lec­ci­o­nista d’art Isa­be­lle Leu­rent, nas­cuda a París i que després de viure a Bar­ce­lona i a Madrid –on tenia gale­ria– es va ins­tal·lar a Menorca, Ala­ior, amb només 10.000 habi­tants, pre­su­meix d’ofe­rir al visi­tant una excep­ci­o­nal col·lecció d’art con­tem­po­rani gràcies al museu LÔAC-Ala­ior Art Con­tem­po­rani, on bri­llen obres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Miquel Bar­celó, Anto­nio Saura, Antoni Clavé i Joan Hernández Pijuan, entre d’altres.

A 14 quilòmetres de Maó i a 33 de Ciu­ta­de­lla, LÔAC és l’única exhi­bició pública d’una col·lecció pri­vada d’aquesta importància tant a Menorca com a les Illes Bale­ars. Situ­ada al número 56 del car­rer de Bai­xa­mar, qui rep el visi­tant és Anto­nio Saura (Osca, 1930 - Conca, 1998) amb el Retrat de Dora Maar (1983), obra picas­si­ana ins­pi­rada en Femme au cha­peau bleu i que sor­geix de la invi­tació que va fer la direc­tora de la gale­ria Picasso a Antíbol de fer un home­natge pòstum al geni mala­gueny 10 anys després de la seva mort. “El vaig memo­rit­zar per sem­pre i el puc dibui­xar a cegues. Sé per­fec­ta­ment com és el bar­ret, com és el nas, pro­lon­gat com una trompa d’ele­fant, com és aquest ull desor­bi­tat”, se sin­ce­rava Saura al seu dia sobre la seva defor­mació del ros­tre de l’amant de Picasso a cop de pin­ze­llada vio­lenta.

Qui sosté la porta oberta per Saura és Joan Miró (Bar­ce­lona, 1893 - Palma, 1983) amb tres obres emblemàtiques que són exhi­bi­des jun­tes: Le tam­bour major (1978), L’ota­rie savante (1978) i Le marec­hal des logis (1978). Perquè Miró des­vet­lli un som­riure, però, cal anar del bra­cet amb ell fins al balcó del LÔAC, on es mos­tra l’escul­tura La bou­langère (1970). És un home­natge a la for­nera i pas­tis­sera de Mallorca i l’acos­ta­ment lúdic a l’escul­tura és a través de la tècnica sur­re­a­lista dels objets trouvés (objec­tes tro­bats), així que el cap de la for­nera és un pot de dis­sol­vent apla­nat i la pei­neta és un pret­zel i el ven­tre és una capsa d’ensaïmada plena de tubs de pin­tura escla­fats. “És a l’escul­tura on crearé un veri­ta­ble món fan­tas­magòric de mons­tres vivents; el que faig pin­tant és més con­ven­ci­o­nal”, adver­tia l’autor. El tre­sor català a Ala­ior es com­pleta amb Roig i negre 1 (1985), Ber­lin suite (1974) i Auto­re­trat, d’Antoni Tàpies (Bar­ce­lona, 1923-2012); Núvol, de Joan Hernández Pijuan (Bar­ce­lona, 1931-2005); Sense títol, d’Antoni Clavé (Bar­ce­lona, 1913-Sant Tro­petz, 2005); Habana, de Josep Gui­no­vart; Arlequí, de Modest Cui­xart, i la monu­men­tal Sense títol (1989), de Jaume Plensa.

Si bé qual­se­vol gran capi­tal anhe­la­ria aco­llir el LÔAC, després de viure a Bar­ce­lona i Madrid Isa­be­lle Leu­rent ente­nia que les grans ciu­tats estan tan satu­ra­des d’art com de pressa i, després del con­fi­na­ment –“pot­ser sense el con­fi­na­ment jo no seria aquí”–, va apos­tar per Ala­ior com a espai repo­sat on obrir al públic una col·lecció que abans deco­rava casa seva i les habi­ta­ci­ons dels seus qua­tre fills. “El mateix dia que el quart fill mar­xava de casa per anar a estu­diar a l’estran­ger, després de dei­xar-lo a l’aero­port ja vaig anar a veure l’alcalde, José Luis Bene­jam, per plan­te­jar-li-ho”, relata. El pla d’obrir una gale­ria només per als auto­re­trats i on els alum­nes fes­sin acti­vi­tats esco­lars, però, va aca­bar amb un museu d’excepció amb l’obra com­pleta. En la moti­vació de Leu­rent, l’èxit turístic no hi cotitza. “Entenc que pot tenir èxit turístic, però l’única raó per la qual vaig obrir la meva col·lecció al públic era que es fes­sin acti­vi­tats esco­lars al vol­tant seu: a mi el que em fa feliç són les acti­vi­tats amb alum­nes que aca­ben el seu recor­re­gut fent un auto­re­trat i que un nen de Menorca pugui veure un Miró, un Tàpies, un Plensa o un Bar­celó”, exposa Leu­rent. “No ha de ser l’auto­re­trat de la vos­tra vida, sinó el que sen­tiu: rea­lista, abs­tracte”, invita als nens que visi­ten el LÔAC i hi tro­ben Tres estu­dis per a un auto­re­trat (1979), de Fran­cis Bacon. I així és com ha situat Ala­ior al mapa de l’art.