Llibres
ANTONI MUNNÉ-JORDÀ
NOVEL·LISTA
“La novel·la sempre és un sopar de duro”
L’obra és un intent de fer una novel·la psicològica, crear uns traumes al protagonista i a veure què passa
Ara potser redescobrirem la novel·la total, en què tot hi té cabuda; penso que estem assistint a la destrucció dels gèneres
Males Herbes reedita Entre Sant Peters i Sant Pau, l’obra amb la qual Antoni Munné-Jordà va quedar finalista del premi Sant Jordi el 1995. És la història d’un fill de classe obrera en la Barcelona franquista. Un nen nascut al barri del Raval, orfe de mare, que creix sol al costat del pare, un excombatent de la División Azul que se sent catalanista i viu permanentment espantat. A mesura que el protagonista vagi creixent i adquireixi consciència política, la relació amb el pare, i amb el seu passat mai revelat del tot, es convertirà en un conflicte permanent, un abisme que els anirà allunyant. És una novel·la amb un important rerefons autobiogràfic, en què Munné-Jordà intenta explicar-se a si mateix les claus de la complicada relació que va tenir amb el seu pare.
Entre Sant Peters i Sant Pau és una novel·la que convida a viure una història delicada i sòlida, trenada a partir de moments íntims, que fan estimar tots els personatges que hi apareixen, amb les seves il·lusions, les seves pors i els seus desencants, que evolucionen al mateix ritme que el carrer, que el barri.
Aquesta obra la va escriure fa uns 28 anys, a raig... En només cinc mesos. Què la va impulsar amb tanta força?
L’any abans d’escriure-la me’l vaig passar fent un llibre sobre el Temps obert, de Pedrolo, sobre les onze novel·les que el formaven. Ja tenia ganes d’escriure alguna cosa i, quan m’hi vaig poder posar, em va sortir tota seguida.
Va ser finalista del Sant Jordi el 1995 –també ho seria el 2000 amb ‘Veus de boira des del pont’– i al final va ser publicada per Edi-Liber...
L’hauria d’haver publicat Proa... El premi el va guanyar el Nèstor Luján, que va morir deu dies justos després de guanyar-lo. Ell era la prioritat de l’editorial i, tot i que mai no em van dir que no me’l publicarien, quan duia més d’un any esperant, vaig buscar altres opcions.
Hi ha transcripcions de l’oralitat per mostrar el català deficient de l’època i la seva posterior evolució. Això parteix de la seva sensibilitat lingüista, suposo...
La llengua i la correcció del català m’interessen, sí. Vaig voler mostrar com era la societat de l’època, en què tothom parlava com podia, fins que amb la Nova Cançó es va començar a tenir consciència lingüística. I també política.
Avui potser seria etiquetada d’autoficció. Però no és una autobiografia, tret del conflicte, la incomunicació entre un pare i un fill...
La meva mare era viva, jo tinc una germana i, de fet, vaig viure al carrer Sant Pau només fins als cinc anys. La novel·la és una invenció de dalt a baix i no intentava de cap manera fer una autoficció. El que passa és que quan escrius una novel·la recorres a mons coneguts. Sí que hi ha pinzellades autobiogràfiques, però descontextualitzades, alguna acció la situo en una època i va passar en una altra. També hi ha personatges basats en dos o tres de reals, alhora.
Amb tot, sembla evident que hi ha molt de record íntim real amagat entre la ficció. Tenia previstos els temes socials que toca, des de la llengua fins als canvis polítics, passant per la foscor del tardofranquisme, les primeres relacions sexuals...?
Em vaig plantejar que l’obra passés en un parell d’hores al cementiri de les Corts i, a partir d’aquí, evocar una sèrie de records que anava narrant per ordre cronològic. La infantesa i el contacte amb els amics, la descoberta del sexe i de l’afecte, després la descoberta política, la de les drogues, la dels estrangers... Podrien haver estat capítols temàtics que m’anaven sortint segons m’ho demanava la trama, sense cap pla previst.
Mostra la transformació de Barcelona i una visió diferent del Raval del que és habitual; no hi ha només prostitució, delinqüència, drogues, perdedors... Hi ha catalans de tota la vida.
Això sí que és bastant premeditat per fer una mena de biografia del carrer Sant Pau escapant del tòpic en què tot eren punyalades i putes. Doncs no, hi ha senyors que hi viuen i han nascut allà i van al col·legi i treballen i es casen... Que hi viuen i hi moren. I vaig voler mostrar aquesta vida quotidiana.
Fins i tot alguns parlaven en català. Hi llegim: “Es va prendre consciència del català a partir dels anys seixanta.”
Encara no hi havia català a l’escola i es parlava com es podia. Al carrer Sant Pau, després de la guerra, hi va haver una institució mítica –això s’ha sabut ara– que es deia L’Estudi, un espai on es reunien escriptors... Els que vivien a Sant Pau això no ho sabien, era una cosa superclandestina. Quan surten uns cantants en català es comença a parlar de l’actualitat en català.
Hi fa sortir drogues de tota mena...
Hi ha una certa degustació, sí. [Riu] Als primers anys seixanta ja hi havia algú que en tastava, els més avançats o que viatjaven més. En general va començar després del franquisme, amb les ganes de recuperar el temps perdut. El protagonista entra en aquest món als 30 anys, quan ja ha tingut percepcions intel·lectuals sense drogues i ho pot comparar. Primer arriben els porros, després algú un dia porta opi, un altre àcids, que van ser molt mítics... Tot era per experimentar noves percepcions, perquè també va arribar la literatura beat, amb William Burroughs, i els Beatles, naturalment... Quan va arribar la cocaïna ja era més com a estímul que per canviar la percepció i, a més, tenia la trampa que quan no n’hi havia t’oferien heroïna, perquè t’hi enganxessis... Va ser un drama, entre els problemes que ocasionava, les morts per sobredosis i, més endavant, per la sida...
Ja parla de pisos ocupats...
Als anys noranta comença l’especulació i els plans de refer el barri. Van enderrocar tot d’edificis però primer havien de fer fora els veïns, i quan ells van marxar provisionalment de seguida s’hi van instal·lar altres, ocupant els pisos...
Per què tanca la història amb l’incendi del Liceu?
Era la manera de mostrar com acaba un cert carrer Sant Pau. Ara és un altre, amb turistes, la Filmoteca, botigues de telefonia i de pintar ungles... Per entrar a l’església has de pagar! Tot ha canviat i el Sant Pau clàssic es va acabar el 1994, amb l’incendi del Liceu. Sociològicament, per una banda, els Jocs Olímpics es van carregar la part de Sant Pau que toca al Paral·lel amb la construcció de la rambla del Raval. La reconstrucció del Liceu va destruir la part de Sant Pau de l’altre extrem, el que toca a la Rambla.
És una obra feminista?
Això ho va escriure la Teresa Costa-Gramunt, perquè deia que tots els personatges positius i forts eren femenins. Són els que marquen avenços i descobertes en el protagonista. Els que l’introdueixen en l’activisme i la política... Fins a arribar a la italiana que dona nom a l’amargor que ell sempre nota.
Sí, juga amb el terme ‘amarezza’ (‘amargor’) com si fos un terme mític, com el ‘rosebud’ de ‘Ciutadà Kane’...
Sí... I el terme ve d’una cançó de Francesco Guccini... [Riu] El meu protagonista, ja des de la primera cervesa, nota una amargor arreu i no sap posar-li nom fins que no topa amb amarezza.
A l’obra diu: “Cadascú té la seva biografia i no es pot obligar a assumir la dels altres.” Obligar no, però afecta, perquè el protagonista ha d’amagar que el pare va ser nazi... Un nazi peculiar, catalanista, pacífic... Per al pare, l’etapa a la División Azul sobretot va ser “la seva gran aventura”...
El noi se sent molt traumatitzat amb això del pare, perquè l’home per una banda ho amaga, però encara va a festes i dinars amb excompanys... Ell s’ho carrega tot al damunt fins que l’amiga escriptora –que surt sobretot a l’inici i al final– li fa veure que ell no se n’ha de sentir responsable, que el problema és del pare i no seu. Com a la citació inicial de Pavese, cal “reduir a la claredat els mites”, i ell purga un passat que no és el seu.
Hi ha diversos moments de vol i dol, com quan a la Massana, de nen, fa de ‘voyeur’ dels models nus durant una sessió de dibuix. Hi ha l’excitació de veure una dona nua per primer cop, però contrasta amb una descripció de l’ambient i sobretot dels cossos decadent, trista. El mateix amb la primera noia, a qui troba bonica tot i el rostre d’euga...
I de joves van a veure revistes a l’Apolo, que també era molt sòrdid... L’obra és un intent de fer una cosa que jo no havia fet mai, una novel·la psicològica, freudiana, crear uns traumes i complexos al protagonista i a veure què passava, fins que arribés a aclarir-los.
Vostè ha donat a entendre en força ocasions que el realisme és un gènere més i no el més interessant, tot i que sempre s’ha venut com que és la veritable novel·la, la literatura en majúscules...
Des de la Revolució Industrial, podríem dir, es van anar creant els gèneres: ciència-ficció, policíac, històric... Etiquetes comercials. Però quan busquen els seus orígens se’n van a l’Odissea, a les tragèdies gregues, perquè la literatura, des del principi, ha tingut assassinats, fantasia, viatges més enllà de la Terra... Segons Cervantes, el Tirant lo Blanch és una obra realista, però hi surt un drac, una princesa convertida en drac...
Per tant, la novel·la realista per vostè és un gènere més.
Sí. A més, és dels més poc engrescadors. I enganyós, perquè l’autor es pensa que fa realitat i una novel·la és una novel·la i la realitat és una realitat. Com el quadre de Magritte que diu: “Això no és una pipa”, perquè és el dibuix d’una pipa, no una pipa. Per tant, una novel·la que et parli de la realitat del barri Xino no és la realitat del barri Xino, és una novel·la que et parla d’això. La novel·la sempre és un sopar de duro. El gènere realista és un gènere més, en especial rus i francès, de finals del segle XIX, però molts dels estudis literaris de finals del segle XIX i inicis del XX afirmen que només la novel·la realista és novel·la i prediquen que la novel·la ha de ser un testimoni, un mirall de la realitat. Això fa que els pobres Calders i Perucho, per posar dos exemples, semblin uns bufanúvols!
I aquesta visió única del que és i no és novel·la creu que canviarà?
I tant. De la mateixa manera que la societat industrial va crear els gèneres, ara ja som a la societat postindustrial i estem creant la hibridació de gèneres, amb ciència-ficció en què hi ha crims, per exemple. Els gèneres han estat un producte industrial i ja s’han acabat. Ara potser redescobrirem la novel·la total, en què tot hi té cabuda sense la limitació de les etiquetes. Penso que estem assistint a la destrucció dels gèneres.
Un autor inquiet, innovador, inconformista
Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) va publicar el primer conte el 1974 i ara n’ha publicat una cinquantena, a més d’una vintena de novel·les i de llibres de narrativa, sempre treballant entre la poètica de la ruptura i els gèneres populars. Durant molts anys va ser corrector de la revista Serra d’Or. Des del 1982 ha fet feines d’estudiós i divulgador de la ciència-ficció i és membre actiu de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF). Ha estat dues vegades finalista del premi Sant Jordi, la primera amb l’obra que Males Herbes ara reedita, Entre Sant Peters i Sant Pau. A partir de les relacions personals del seu protagonista, Munné-Jordà aconsegueix retratar la convulsa Barcelona dels anys seixanta i setanta. Aquest llibre és el germà gran de Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes), on, a través de la ficció, explora els motius pels quals algú, d’ideologia catalanista, es podia haver allistat a la División Azul.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.