Ciència
JOHN M. GRUNSFELD
FÍSIC I ASTRONAUTA RETIRAT
“Si la vida és comuna a l’univers, d’aquí a vint anys n’hi trobarem”
A John Mace Grunsfeld (Chicago, 1958) se’l va conèixer com el mecànic del Hubble, ja que tres de les cinc missions espacials que va fer entre 1995 i 2009 van ser per reparar aquest telescopi espacial. I, gràcies a les seves intervencions, l’aparell que havia estat objecte de befa per defectes en la construcció va esdevenir un instrument científic de primer nivell, habilitant recerques dignes del premi Nobel. A banda de ser un astronauta amb 58 dies d’estada a l’espai i molta destresa amb les eines, Grunsfeld també és astrofísic. Ha estat cap científic de la NASA i un dels desenvolupadors del Telescopi Espacial James Webb (JWST). Aquest dilluns va visitar CosmoCaixa com a convidat del cicle Grans de la ciència per explicar, com fa en aquesta entrevista, què podem esperar de la recerca espacial del futur.
Els científics son persones molt apassionades per la seva feina, però vostè fins i tot l’ha arriscat per reparar el Hubble. Tinc entès que s’hi sent vinculat emocionalment. És així? Com es va sentir en deixar-lo sabent que algun dia acabarà desintegrant-se en tornar a l’atmosfera?
Com a científic m’apassiona l’estudi dels planetes del nostre sistema solar, de l’univers i la recerca de la vida més enllà de la Terra. Així que quan vaig poder anar per primer cop al Hubble va ser com trobar el sant greal. Després de reparar-lo li vaig dir aduu pensant que havia fet un nou amic. El segon cop va ser com retrobar un conegut i després de fer la feina, me’n vaig acomiadar pensant que no el veuria més. Però vaig tenir sort. El 2009 ja sabia que seria la darrera vegada, perquè el programa dels transbordadors espacials s’acabava després de l’accident del Columbia, i el Hubble ja el sentia com un amic íntim.
I com se’n va acomiadar?
Amb una salutació militar i desitjant-li bon viatge. No em vaig sentir gens trist, al contrari, perquè li vaig donar una nova vida. Ara fa catorze anys que hi vam anar i encara continua operatiu. És més del que esperàvem i confio que encara podrà fer ciència durant 10 o 20 anys més. Qui sap si en un futur fins i tot podem enviar-hi una nau perquè el torni a elevar i allargar-ne l’operabilitat. La ciència que pot fer encara és molt robusta. Però si torna a caure a la Terra, sempre faig conya amb els astronautes d’aquelles missions que llogarem un vaixell per anar al Pacífic per veure com es desfà per la fricció amb l’atmosfera.
Creu que el telescopi espacial James Webb, també impulsat per vostè, eclipsarà les descobertes del Hubble?
Tots dos observen en franges diferents de la llum, el Hubble en la visible i la ultraviolada i el JWST en la vermella i infrarroja. Així que és millor tenir tots dos observatoris i que es complementin. Per exemple, on el primer veu un sistema planetari en formació, el segon pot observar dins la pols i estudiar-ne la composició de les molècules.
El projecte del JWST devia tenir pressió després del fracàs inicial del Hubble…
Vaig dirigir-lo durant sis anys i va ser molt difícil de desenvolupar, no només els detectors per captar la llum, sinó també els miralls i tots els actuadors necessaris per desplegar-lo. Hi havia molts factors que podien fer que no fos operatiu, però tot va anar molt bé i, després de dues setmanes de desplegament i dos mesos de posada en marxa, les primeres imatges van ser espectaculars i vam estar tots molt contents.
I com se sent una persona fent una passejada espacial?
És superespecial, la cosa més màgica que es pot fer. Ets al buit espacial, orbitant la Terra amb el teu vestit espacial que conté el teu oxigen, et manté calent però no massa, i és només roba. Vas a l’espai amb roba, casc, guants i una motxilla amb oxigen, energia i la capacitat de treure el CO2 a l’espai. És un vestit que és una nau. És increïble que els humans, uns animals al capdavall, haguem arribat a passejar-nos per l’espai. I és espectacular mirar avall i veure com és de bonic el nostre planeta.
En gaudeix tot i ser una situació de risc? Hi pot haver molts imprevistos i potser se sent desvalgut…
Per això fem una formació molt intensa i repetitiva. Ens submergim dia sí i dia també amb el vestit espacial en grans piscines on hi ha rèpliques del telescopi per fer les reparacions una vegada i una altra. Així aconseguim memòria muscular i interioritzem els detalls tècnics de cada connector. I sorgeixen problemes que ens serveixen per a allò que ens trobarem a l’espai. A més, jo sabia que tenia els sis companys de la tripulació i centenars més a la Terra controlant-nos. Quan anem a Mart serà diferent, perquè les comunicacions trigaran vint minuts a arribar i, si hi ha problemes, la cosa es complicarà. Ser astronauta és una feina molt perillosa i, si vols fer-la, t’has de creure que és important.
Amb tanta preparació com els fan, els preparen també per la vida com a astronauta retirat? Hi ha hagut casos que han acabat malament.
No hi ha una preparació psicològica específica, però la feina constant i intensa, d’alguna manera també et va preparant per a la vida posterior. En el meu cas va ser fàcil perquè vaig tornar a la recerca, que m’encanta.
I el gran repte científic és trobar vida extraterrestre.
Correcte. Vivim en un sistema solar molt divers amb molts llocs interessants com Mart, Europa [una de les llunes de Júpiter] i Encèlad [de Saturn] que podrien tenir vida o haver-ne tingut en el passat. Hi hem enviat diferents sondes i en tenim més de preparades. I el JWST pot examinar-ne les atmosferes, fins i tot dels planetes de les estrelles que ens envolten. Així que d’aquí a 20 o potser 25 anys haurem pogut explorar molt bé el nostre sistema solar i l’entorn més proper a la recerca de vida, i si és comuna a l’univers, n’hi trobarem.
Estarem preparats per acceptar-ho? Ja sap que terraplanisme revifa.
Tenim la ciència i tenim allò que pensa la gent. I de vegades són coses molt diferents. Quan vaig començar a tractar amb estudiants, fa trenta anys, només un 25% aixecaven la mà quan els demanava qui creia en la vida extraterrestre. Ara, en canvi, l’aixeca pràcticament tothom. En part és perquè han crescut amb pel·lícules i sèries que ja tracten aquesta possibilitat, però també perquè la ciència ha avançat moltíssim. Quan jo era un nen i mirava el cel, em preguntava si hi havia algú allà dalt, però també si hi havia altres mons. Ara n’hem descobert molts i sabem que, virtualment, totes les estrelles tenen un sistema solar.
Em pot explicar com s’ho va fer al transbordador espacial per detectar els rajos còsmics amb el seu propi cos?
Quan som per sobre de l’atmosfera perdem la protecció que ens dona respecte a les radiacions de l’espai, com per exemple les partícules carregades com els protons que provenen del Sol. Creuen el sistema solar a velocitats properes a la de la llum, i també tot el material que troben al seu pas, incloent-hi les parets de les naus espacials i a nosaltres mateixos. En algunes regions concretes, aquestes partícules són especialment intenses, per l’asimetria entre l’eix del camp magnètic i l’eix de rotació de la Terra. Se’n diu l’anomalia de l’Atlàntic Sud perquè en aquesta regió hi queden més atrapades i tenen més intensitat.
I com les va trobar?
A dins la nau dormim amb antifaç i quan em vaig despertar, amb els ulls completament adaptats a la foscor i encara tapats, vaig començar a veure als ulls petits flaixos i puntets que apareixien a un ritme molt alt. Ràpidament em vaig adonar que era la radiació. Quan els protons travessen els ulls, creen un fenomen de centelleig en transferir l’energia a les molècules orgàniques dels ulls. De vegades veia flaixos més brillants que corresponien a partícules més pesants, com l’oxigen o el carboni, que em travessaven la retina. Altres astronautes físics també ho han notat.
Fa mil·lennis que observem l’univers amb la llum i pocs anys que ho podem fer amb les ones de gravitació. Creu que això ens obrirà la possibilitat d’entendre què és la matèria i l’energia fosca?
La ciència astronòmica més productiva és la que es basa en la informació multimissatger, és a dir, la que fem combinant les observacions des de diferents instruments. Ara hi ha plans per fer un observatori espacial d’ones gravitacionals de sensibilitat molt més alta, però fins i tot crec que el JWST pot ajudar a entendre’n alguna cosa mirant les etapes més primigènies de l’univers. Però crec que per explicar què són l’energia i la matèria fosca necessitarem que ens sorprenguin. Rebre pistes sobre aquelles en què ningú no havia pensat, potser noves partícules descobertes a llocs com el CERN.
Què en pensa, un astronauta, de l’entrada de l’empresa privada al sector aeroespacial, fins i tot amb fins turístics?
Som a l’inici d’una nova fase de comercialització d’astronautes privats i estacions espacials. Però anar a l’espai encara és molt dur i molt car, així que trigarem molt a tenir hotels espacials o partits de futbol a la Lluna. Però sí que espero que les empreses podran trobar maneres que l’economia funcioni a l’espai per ajudar-nos a la Terra. És un entorn únic que pot ser molt apropiat per a les empreses farmacèutiques o de materials. Ara la NASA s’està centrant a tornar a explorar la Lluna i a continuar avançant cap a Mart. M’agradaria veure els humans allà.
Hi ha qui compara aquest moment d’aprofitament de l’espai amb la descoberta d’Amèrica o la conquesta de l’Oest. Repetirem els mateixos errors?
Els humans hem tingut èxit dominant l’entorn i explorant perquè tenim un gen que ens condiciona a fer-ho. Som exploradors per genètica. Aquestes expansions es fan per por, per cobdícia o buscant coneixement. En ocasions, com amb l’Antàrtida, es va fer millor, amb un tractat internacional que la va dividir i va pactar el respecte a l’entorn mediambiental. Però quan surt el tema de la Lluna es parla d’aprofitar recursos, no de respectar l’entorn. Així que, personalment, no confio gaire en la bondat dels humans per preservar els nous mons.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.