El PP no para en la seva lluita contra el català i s’ha posat entre cella i cella tornar a castellanitzar els topònims del País Valencià. La primera que ho va anunciar va ser la batllessa de València, María José Catalá, i aquest dijous ha estat Begoña Carrasco, alcaldessa de Castelló de la Plana, qui ja ha iniciat els tràmits perquè la ciutat tingui denominació bilingüe, amb la incorporació de la imposada en castellà. És el primer que ha fet la popular en la junta de govern que dona el tret de sortida del mandat municipal. Ha signat un decret per tirar endavant el procediment administratiu per aconseguir-ho amb un argument: “Ens vam comprometre amb la ciutadania i avui expressem la voluntat de complir amb la recuperació del topònim bilingüe, perquè Castelló torni a ser Castelló de la Plana i Castellón de la Plana”, ha dit. Amb la pretesa voluntat de “respectar les dues llengües cooficials perquè els castellonencs puguin triar en llibertat com anomenar la seva ciutat”, Carrasco recupera la decisió de 1982 respecte al nom del municipi, que va ser revertida en el darrer mandat per disposar només de la versió pròpia, que correspon al valencià.

Les denominacions bilingües de les tres capitals de les demarcacions valencianes són una realitat, després d’aquest impuls dels populars que permeten tirar per terra la decisió dels consistoris quan hi manaven les esquerres. Alacant ja tenia la doble denominació i el retrocés és tal que Vox i el PP van votar a finals del 2020 perquè la ciutat deixi de ser considerada dins les zones catalanoparlants per deixar enlaire els drets lingüístics associats, proposta que no va prosperar perquè Ciutadans no s’hi va sumar; ara la majoria absoluta dretana ho podria permetre. València i Castelló se sumen a la castellanització dels noms sota el pretès bilingüisme, si bé els representants públics dels diversos partits en les tres capitals cada cop tendeixen a expressar-se només en castellà. Això és així a Castelló i Alacant, on tots els candidats excepte el de Compromís no van emprar el valencià en els debats electorals ni intervencions públiques, mentre a València l’ús de la llengua pròpia va ser residual: només el de Compromís el va emprar amb naturalitat, mentre que la del PP el va alternar però molt en segon terme, alhora que els caps de cartell de Podem, PSOE i Vox no van dir ni un mot en la llengua pròpia.