Doncs venim de dos anys que van fer molt de mal, i d’un 2022 en què es va treballar amb massa inseguretat jurídica, amb poca inversió i encara cautela a l’hora de contractar personal. Malgrat això, la temporada passada va acabar força bé. El públic, després de dos anys sense poder-se divertir en els seus locals preferits, va respondre amb més demanda fins i tot que el 2019. És la part positiva: la gent ara valora molt més la funció social dels locals, l’esforç d’aixecar cada nit les persianes per donar diversió a milers de persones i en un ambient segur. Els d’aquí i els estrangers.

Ja vam veure el drama dels botellots i les festes il·legals als espais públics, i el caos a les festes de la Mercè de Barcelona el 2021, amb agressions sexuals, apunyalaments, vandalisme. I compartint cigarretes o ampolles al carrer amb el mateix risc de contagi o més alt, i víctimes de robatoris o estafes, amb molèsties veïnals i la policia sense donar l’abast. Com menys oferta legal, més oferta il·legal. És la llei del mercat. I si creix l’oferta il·legal, més conflictes de convivència.

És difícil donar xifres exactes. Però molts empresaris no han pogut tornar a obrir mai més, o han perdut la propietat o el control, encara que potser el local continuï funcionant amb la mateixa marca i la gent no en sigui conscient. Alguns van caure malalts. Tot això en paral·lel al fet que molts joves també han quedat afectats psicològicament. Ha estat duríssim, també per a les associacions i per a mi mateix. La feinada que m’han donat com a advocat de l’associació també em va amargar la vida. Més de setanta caps de setmana seguits sense parar per preparar els 28 recursos contenciosos contra les restriccions.

La situació està estabilitzada i molts negocis tornen a tenir capacitat per fer reformes, millores, o fins i tot plantejar-se obrir locals nous. El públic, si pot sortir divendres i dissabte, també ho fa, més que abans, i això fa que l’empresariat pugui remuntar. I per la revetlla, la majoria de locals amb els quals he pogut parlar aquests dies havien exhaurit entrades amb antelació.

Hi ha més solidaritat entre empreses i ganes de fer pinya. I la tendència és cap a la qualitat, després d’anys molt centrats en la seguretat. I d’aquests tres anys en què, aquí a Catalunya, tothom estava més centrat a subsistir i eixugar pèrdues i crèdits. Entre els nous protocols que hem impulsat des de Fecasarm i International Nightlife Association, destacaria el distintiu Triple Excel·lència, o el Gastromoon.

Seguretat, qualitat acústica i excel·lència en el servei, amb estàndards internacionals. Serveixen com a referència per als turistes internacionals. La seguretat és molt valorada per les famílies: que el local tingui llicència, perquè si no directament no pot aspirar al distintiu, però que també es compleixin les normatives de portes d’emergència, extintors, detectors de metalls, càmeres, alcoholímetres o personal qualificat, cosa que interessa molts consolats o associacions d’estudiants. Alhora, però, anem passos més enllà amb el respecte pel sistema auditiu dels clients i la prevenció de la contaminació acústica. O un servei de qualitat, evidentment.

Gastromoon és com una estrella Michelin, però per al món de la nit. La confluència entre una gastronomia i un oci nocturn d’alt nivell. Això permet als empresaris atraure públic amb poder adquisitiu a primera hora del vespre que hi sopen, allarguen la sobretaula i després poden fer unes copes, sense haver de canviar de local. Un benefici per al local i una comoditat per al client.

Hem hagut de fer un reinici i comencem de zero. L’havíem posat en marxa en dos locals, a Dubai i al Heart Eivissa, amb l’Albert Adrià, però tots dos van haver de tancar durant la pandèmia. I ara mateix encara no el té ningú, ni a Catalunya ni a la resta de l’Estat. Però és altre cop el que comentàvem abans: els inversors fins l’any passat no s’atrevien a moure ni un euro en un context de restriccions, però ara és el moment de fer un pas endavant i ser més atractius per al públic en plataformes digitals de prescripció.

És que és el gran valor afegit per créixer. Un de cada tres turistes decideix la destinació de vacances per l’oferta gastronòmica i d’oci nocturn. La gent no vindria a Barcelona, o aniria a Roma o a París, si no tinguessin diversió després. Per això, ja se’n van a la muntanya, a una casa de turisme rural, a aïllar-se. Però en molts casos o ho cerquen ells o els ho demanen els fills adolescents, que sovint són els que acaben manant. Per això és vital preservar, a més de Barcelona, ofertes com ara les de Platja d’Aro, Lloret, Blanes, Sitges o Salou, per esmentar algunes poblacions. L’oci nocturn dona llum i seguretat. Una ciutat sense oci nocturn és una ciutat sense vida i insegura de nit, i és una oferta que acaba de generar negoci en hotels, restaurants, botigues, perruqueries o supermercats.

Ara mateix, a Catalunya, devem aplegar uns vuit-cents o nou-cents locals pròpiament d’oci nocturn. Podríem dir que som molts més, perquè aquesta primavera hem signat un acord de col·laboració amb la Federació d’Hostaleria de Girona, que serien 1.400 més i també els representem. A la resta de l’Estat, tenim socis a les Balears, Madrid, el País Valencià, les Canàries i Andalusia. Uns dos mil en total, tot i que només els 40 d’Eivissa suposen 10 milions de clients i uns 780 milions d’euros de negoci anual. A escala internacional també tenim presència en 22 països diferents.

A unes cent mil a Catalunya, entre directes i tots els indirectes: a més dels cambrers o el personal d’animació, relacions públiques, seguretat o neteja, hi ha tota una cadena de proveïdors, distribuïdors, indústries, etc. I tenim un greu dèficit de personal qualificat arran de la pandèmia. Amb l’allargada de restriccions, molts treballadors van cercar feina en altres sectors, o van marxar a Madrid o d’altres països. Hi ha negocis que encara tenen dificultats per funcionar al 100%.

S’ha de fer feina, perquè venim de dècades en què no s’ha fet res. Hi ha molts locals que no poden invertir en millores de seguretat per traves urbanístiques. I això, sumat a l’efecte de la pandèmia, també ha afavorit tancaments. Respecte a la concentració de locals en zones concretes, no en soc especialment partidari. Tot i que és cert que també funcionen bé, com per exemple al front marítim de Barcelona. Redueixes molèsties i pots treballar coordinadament amb els cossos de seguretat per ordenar circulació, habilitar corredors segurs cap als taxis o el transport públic.

Tenim associats allunyats d’habitatges, a més d’un quilòmetre i mig, perseguits perquè si bufa el vent el so arriba a algunes llars. A través del distintiu internacional de qualitat acústica cerquem solucions com ara la sonorització intel·ligent. O pel que fa a les terrasses d’estiu, polítics, sisplau, posem recursos com ara ajuts d’eficiència perquè veïns sense possibilitats d’instal·lar una finestra més ben aïllada, potser amb 3.000 euros, ho facin, i una quarantena de locals del carrer Enric Granados, a Barcelona, no hagin de tancar a les onze de la nit. Sense haver de sacrificar un centenar o dos de llocs de treball i milions d’ingressos. Hem promogut pactes per la convivència nocturna, subscrits només per alguns ajuntaments. Però a Sitges va servir perquè una veïna retirés una querella contra l’aleshores alcalde i 13 locals del carrer del Pecat en risc de desaparèixer, la zona d’oci nocturn més antiga d’Europa. La vam salvar, i simplement pactant la instal·lació de triple vidre amb càmera d’aire per reduir el soroll a l’interior del domicili als 30 decibels legals. Siguem intel·ligents i fem coses que serveixin per a tothom, i no governar només de cara a la galeria.

Al front marítim de Barcelona, la senyora Ada Colau volia fer tancar locals per fer un centre de recerca ambiental i marina. No el podem fer en un altre lloc? Hi ha 1.500 llocs de treball en risc, van sortir des de la UGT i l’associació de veïns a defensar-la, i fins ara ni cas. Esperem que el nou alcalde ho tingui en compte i ho pugui fer enrere. És una zona modèlica arreu d’Europa, oberta de dilluns a diumenge, i que atrau esdeveniments com ara el Mobile World Congress, concerts del circuit internacional com els d’Elton John o Coldplay, festivals com ara el Sónar o el Primavera Sound, o el Gran Premi de Fórmula 1 a Montmeló.

En qualsevol festa privada o il·legal pot passar el mateix, o encara pitjor. I primer de tot que quedi clar el respecte a la presumpció d’innocència. Les càmeres i el personal de seguretat amb formació i experiència, que també va donar suport a la víctima, han permès recollir prou elements de prova perquè la justícia faci la seva feina i qualsevol agressor no quedi impune. En els darrers anys hem treballat molt en els protocols desplegats a Catalunya i arreu del món. Els centrem molt també en la prevenció, que no s’arribi a produir cap agressió, perquè el dany per a qualsevol víctima és irreparable. Però si arriba a passar, no només condemnem sinó que actuem. Som acusació popular en el cas d’Igualada i esperem que se’ns accepti aviat ser-ho en el cas Alves.

Es fa el que es pot, perquè també hi arriben joves de 16 o 18 anys que potser ni hi havien entrat i venen sense educació, i això ja no és culpa del sector, sinó de casa seva o del sistema educatiu. Això en una discoteca és més difícil que passi, tot i que els malfactors solen anar allà on hi ha molta gent. Però hi ha més mesures per evitar incidents que també poden succeir en un estadi o en un concert multitudinari, amb molta menys dotació de personal de seguretat o càmeres.