L’edició 19a de l’(a)phònica va concloure diumenge amb les desitjades actuacions de Maria Coma i Mazoni, dues icones de l’escena alternativa del país. El bisbalenc festejava els seus 20 anys de carrera, i en els dies anteriors havia deixat que els seguidors triessin per internet les cançons a incloure en l’escaleta, que no va obviar grans èxits com ara Apocalipsi Now i la Caputxeta, naturalment celebrats amb Eufòria.

En canvi, la barcelonina, que fa alguns anys que resideix a Berlín, tornava als escenaris catalans després d’una considerable absència. Allunyada del pop oníric i eteri dels temps de Celesta (2013), Coma va presentar-se sola en un escenari minimalista, amb un espectacle conceptual i performatiu, basat en textures sòniques exploratòries que desprenen sospirs fantasmagòrics i pulsacions cardíaques accelerades. El cant és ara visceral i sibil·lí, i les lletres (majorment en anglès) d’aquesta al·licient aventura exhorten a una reconciliació vital i corpòria amb la terra. No obstant això, no deixa de ser quelcom paradoxal que, per transmetre el missatge naturalista, l’artista hagi triat com a vehicle tot un seguit de tecnologies pesades, que inclouen seqüenciadors, pedals de bucle i micròfons suspensos de l’aire.

El dissabte 1 de juliol, el festival banyolí havia donat cert protagonisme a les vívides veus del Llenguadoc, com ara el cor masculí Les Mécanos: vestits amb granotes blaves, van fer tremolar la plaça adjacent a la Muralla amb els seus potents tambors i els càntics de classe obrera. Just abans, al magnífic claustre del monestir de Sant Esteve, havíem gaudit d’una de les actuacions clau del certamen, amb Cocanha i el seu autoanomenat “laboratori musical”. El duet està constituït per les cantants Lila Fraysse i Caroline Dufau, que també s’ocupen de les hipnòtiques percussions dels “tambors de cordes”. Gairebé cerimonial i ritualístic, l’ofici va captivar tant pel caràcter tel·lúric i misteriós de l’idioma occità, com per les sonoritats alquímiques que abdueixen vers la catarsi i la telecinesi.

La nit de dissabte va acabar amb el concert de Pau Vallvé, clarament jugant a casa, ja que és un banyolí adoptiu. Amb la Lluna abocant-se plena entre els núvols, el públic omplia el recinte de la Muralla en un clima festiu, com sol passar a l’(a)phònica, internat en el cor dels autòctons, com ho demostren també les moltes famílies que es passegen pels carrers lluint les samarretes del festival, o la gran recepció prestada als diversos passes de l’entretingut espectacle musicoteatral Bon veïnatge, lliurat des de les balconades de la plaça dels Estudis, celebrant els 25 anys del col·lectiu Cor de Teatre. Parlant d’aniversaris, l’(a)phònica farà 20 estius l’any vinent i confiem que serà una edició a l’altura del que ens ve oferint el festival produït per Alter Sinergies al llarg d’aquestes dues dècades inoblidables.