Fomentar la cultura ha de voler dir necessàriament protegir els professionals que la fan possible, conclou l’informe El sector cultural a Catalunya, elaborat pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC), en què a banda de demanar un més gran esforç d’inversió al sector públic -la despesa pública s’ha reduït del 4,9% dels pressupostos de totes les administracions, el 2008, al 3,3% del 2019- recomana més implicació de les administracions per crear ocupació de qualitat i afavorir la negociació col·lectiva en segments de l’activitat cultural, com la dansa, el circ, el doblatge o el personal de teatre, que no en tenen.

Un dels responsables de l’informe, Xavier Riudor, director del Gabinet Tècnic del CTESC, remarca que en els darrers temps s’ha avançat: “S’està avançant en coses com la cotització reduïda per als artistes o en l’adequació de la tributació de l’IRPF, la reforma de l’aplicació del criteri de caixa de l’IVA o la modificació de l’IAE. A més, amb la nova relació laboral dels artistes poden evitar abusos en la contractació parcial. Però cal seguir.” En aquest sentit, l’actor Àlex Casanovas, president de l’Associació d’Autors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), remarca: “Cal tenir molt en compte la peculiaritat del nostre ofici, que és la intermitència en la feina. Cal vetllar per tots aquells que no estan contractats, que en situacions com la pandèmia passada, poden quedar en una situació de vulnerabilitat.” De ben segur, Casanovas pensa en estats com França i Bèlgica, que s’han enfrontat al repte de protegir el creador amb règim d’atur que els permet percebre una ajuda mentre es dediquen a la creació entre feina i feina. La consellera de Cultura, Natàlia Garriga, avança que “en la futura llei de drets culturals, a banda d’avançar en matèria de drets laborals, es vol introduir els creadors a l’escola, en horari lectiu, per tal que, a més d’estimular la curiositat dels escolars, el sector es pugui professionalitzar”. El sector cultural dona feina a 190.000 persones, el 5,5% de la població ocupada a Catalunya, amb un 30% d’autònoms (el 15% en el conjunt de l’economia). El valor econòmic generat a Catalunya per les activitats culturals se situava abans de la pandèmia en el 2,2% del PIB.

Tot insistint en el deure de donar una solidesa al sector de la qual s’han de beneficiar els treballadors, l’informe proposa passar de la cultura de la subvenció al conveni o contracte programa. Com diu Riudor, “la subvenció és massa invasiva cap al fet creatiu, pot coartar, i a més dura un temps molt limitat, d’un any, mentre que un conveni o contracte programa, sotmès a avaluacions, dona més estabilitat als professionals”.

Al voltant de quina ha de ser la despesa pública en cultura, “és clar que més que parlar del 2% dels pressupostos, hem d’intentar d’arribar als nivells de la UE, i per això caldria fer créixer els recursos actuals un 23%.” Des del govern, Garriga al·lega que s’està fent via: “Quan vam arribar gestionàvem un pressupost de 298 milions d’euros, i ara ja estem en 400 milions. Anem creixent un 25% cada any.”

I si cal atreure més finançament privat al territori de la cultura, per al CTESC “és necessària una llei de mecenatge a Catalunya, però hi ha reticències”: “Hom diu que es perd recaptació, sense tenir en compte els beneficis col·laterals que pot tenir la inversió privada en altres sectors a banda dels estrictament culturals. A més, una llei com aquesta podria compensar eventuals retallades en la inversió pública.”

Al voltant del hub audiovisual que vol bastir Catalunya, potser l’eix cultural que ara mateix desperta més esperances, Riudor creu que “serà fonamental blindar un pressupost per a producció audiovisual en català, que pot ser lliurat a l’audiència a través de la nova plataforma de streaming de la CCMA”. I en aquest sector, “és vital aconseguir un equilibri entre pimes i grans productores, perquè si no és així serà molt difícil aquesta adaptació tecnològica tan desitjada, que ha de quallar en la internacionalització de les nostres creacions. Cal cercar sinergies, com fusions.” Ara bé, tot i això també caldria que respongués el receptor de tota creació, és a dir, el públic, que ja no gasta tant en cultura com abans i, a més, “el 60% de la seva despesa va cap a la intermediació, és a dir, a les plataformes d’internet”: “No podem deixar de banda els ajuts al consum cultural, sobretot en aquells segments de la població que poden tenir més dificultats per accedir a la cultura.”