Ser feixista no és una ideologia, sinó un mètode que apel·la al pensament “més primitiu, tant individual com col·lectiu”, comenta el dramaturg Sergi Pompermayer, que ha convertit l’assaig Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia, en una mena de monòleg còmic. L’obra comença funcions de prèvia avui mateix i estarà en cartell fins al 13 d’agost a La Villarroel, dins el Grec Ciutat. Mercè Arànega interpreta, des del màxim de naturalisme possible, com ha anat fent-se pròpies algunes de les amenaces del feixisme. Per a Miquel Gorriz, director del muntatge que ja es va estrenar en el Temporada Alta, aquesta comèdia (incòmoda per al públic) inocula el virus en petites dosis perquè el cos aprengui a reconèixer l’amenaça i reaccioni davant qualsevol infecció. Gorriz admet que aquesta “deshumanització de l’adversari” és una de les estratègies del feixisme.

El muntatge, de fet, serveix per contrastar el grau de microfeixisme individual i col·lectiu. Abans de començar cada funció, els espectadors podran respondre a un petit qüestionari, a través d’un QR (d’una manera similar a les enquestes a peu de platea de Bàrbara Mestanza a Sucia), que quantifica el grau d’intransigència personal. Instruccions per fer-se feixista, això sí, juga amb l’humor, una característica de la qual no disposen els feixistes, respiren alleujats els membres de la companyia. Riure és una catarsi que evidencia que, per escandalós que sembli, hi ha reflexions i pors que es tenen també entre les persones més tolerants i pacífiques. Per a Gorriz, si la democràcia es forja a partir de la raó per construir espais de respecte, el feixisme neix de la por a la diferència que escup odi.

Massa tard?

Pot ser contraproduent situar al centre de l’escenari el feixisme, amb la qual cosa se li dona motius per provocar? Per a Mercè Arànega és indispensable que se’n parli i que es conegui, “cal dir les coses pel seu nom”. Gorriz celebra que Murgia no doni solucions al seu assaig; només ajuda a detectar els mecanismes. Per al director és una llàstima que s’hagi trigat tres anys a portar en temporada a Barcelona un muntatge com aquest que reacciona a l’actualitat europea. Admet que ni quan es va estrenar en el Temporada Alta fa set mesos s’haurien imaginat un panorama com l’actual.

Per a Tania Brenlle, directora de La Villarroel, és una sort que la sala tingui l’obra més actual de la cartellera barcelonina, coincidint amb unes eleccions transcendentals al Congrés i al Senat.