Opinió

Madrid, Londres. Barcelona, Manhattan

Avui us proposo un viatge per quatre ciutats que, a través del mapa dels seus comerços, ens presentaran dues maneres d’exercir el poder i d’entendre l’urbanisme

L’urbanisme és un dels exercicis de poder més gran que es poden fer. Per a fer urbanisme cal prendre decisions que afecten a milions de persones i grans extensions de terreny i, a més, cal mantenir-les vigents durant dècades. A través de l’urbanisme, doncs, podem veure quina mena de poder s’ha exercit en un territori durant les darreres dècades o segles.

Avui us proposo un viatge per quatre ciutats que, a través del mapa dels seus comerços, ens presentaran dues maneres d’exercir el poder i d’entendre l’urbanisme.

El model jeràrquic. Madrid i Londres.

Què tenen en comú l’urbanisme de Madrid i el de Londres? Totes dues ciutats són un exemple del model centralitzador o jeràrquic.

El model jeràrquic és un model amb un centre urbà geogràficament molt ben delimitat, i amb anells concèntrics successius. Al centre, la intensitat dels valors comercials, com ara l’ocupació de locals o l’atracció comercial, és màxima.

Conforme ens allunyem del centre, la intensitat decau i no remunta. Mentre que a les àrees centrals l’activitat comercial en planta baixa es combina amb altres usos en alçada, a la perifèria trobem els usos comercials i d’habitatge segregats, amb barris dormitori i carrers i centres comercials sense habitatge.

És un model amb baixa densitat comercial per sota de 350 establiments per km2 i dotació comercial per cada cent habitants per sota de 2, en el cas de Madrid. I menys de 200 establiments per km2 i dotació comercial per sota de 1 comerç per cada 100 habitants, en el cas de Londres.

Totes dues ciutats són capitals administratives d’un estat i, en el passat, ho van ser d’un imperi. Al centre de Londres hi trobem el palau de Buckinham, seu de la monarquia britànica, el parlament, seu del poder legislatiu, i l’abadia de Westminster, seu de l’església anglicana. El comerç londinenc s’arrenglera al llarg de les vies principals d’accés a la ciutat, els antics king’s roads (camins reials) que, casualment, menen tots cap a Buckingham.

Al centre de Madrid hi trobem el Palacio Real, seu de la monarquia espanyola durant segles, i el congrés dels diputats, seu del poder legislatiu. Si Espanya no fos catòlica i tingués la seva pròpia església, sense cap dubte la seu principal també seria al centre de Madrid. El comerç de Madrid s’apinya com pot al centre i als diversos fragments d’eixample que trobem entre grans equipaments, seus de ministeris i anells viaris gegantins.

El model jeràrquic garanteix l’èxit de l’activitat comercial al centre, amb una elevada ocupació i atracció comercial, però posa en risc el comerç de proximitat de la resta de zones que no són el centre. És una vertadera màquina de gentrificar.

El model distribuït. Barcelona i Manhattan.

El model comercial representat per Barcelona i Manhattan té com a principal característica la distribució de la densitat comercial.

Els més de 1.000 establiments comercials que trobem en àmplies àrees de Barcelona, o els més de 700 de Manhattan, són possibles per un urbanisme que propicia la combinació d’usos en alçada. A la planta baixa, activitat comercial, formant una catifa contínua que cobreix tota la malla urbana. En alçada, oficines i habitatge.

Com que cap de les dues ciutats són capitals administratives, no hi ha hagut el requeriment d’allotjar grans seus ministerials al bell mig de la malla urbana. I els grans equipaments, que hi són, tampoc no provoquen una disrupció real de la malla urbana i comercial. A Manhattan, l’enorme seu de l’ONU es troba al perímetre de la ciutat, al costat de l’East River. La Barcelona olímpica és un exemple arreu de com els grans equipaments poden servir per a cosir la ciutat i no per a esquerdar-la.

Aquest model afavoreix la multi-centralitat i la proximitat comercial. L’inconvenient que té, però, és que li pot resultar difícil d’emplenar tots els locals comercials que és capaç de generar, especialment a les àrees perifèriques de la malla, i això fa que, de mitjana, l’ocupació comercial mitjana pugui ser més baixa que a ciutats amb un model comercial jeràrquic. Mentre a Londres l’ocupació dels king’s roads frega sovint el 100%, a Barcelona i Manhattan és normal trobar ocupacions entre el 80 i el 90%.

El valor de cada model.

A grans trets, podem dir que el model jeràrquic té una tendència a concentrar el valor en una àrea central molt reduïda. Els actius comercials valen més com més a prop són del centre. Això fa que el salt de valor entre el centre i la perifèria pugui arribar a ser realment gran, generant el que en estadística es coneix com una “corba de poder” o “power law”.

Al model distribuït el salt de qualitat és menor. Si bé la perifèria de la malla té menys valor comercial que el centre, a dins de la malla urbana és possible trobar força més oferta dins d’un rang de qualitat i preu semblants.

Per tant, podem dir que el model distribuït genera més escenaris d’oportunitat que el jeràrquic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.