Opinió

Madrid, Londres. Barcelona, Manhattan

Avui us proposo un viatge per quatre ciutats que, a través del mapa dels seus comerços, ens presentaran dues maneres d’exercir el poder i d’entendre l’urbanisme

L’urba­nisme és un dels exer­ci­cis de poder més gran que es poden fer. Per a fer urba­nisme cal pren­dre deci­si­ons que afec­ten a mili­ons de per­so­nes i grans exten­si­ons de ter­reny i, a més, cal man­te­nir-les vigents durant dècades. A través de l’urba­nisme, doncs, podem veure quina mena de poder s’ha exer­cit en un ter­ri­tori durant les dar­re­res dècades o segles.

Avui us pro­poso un viatge per qua­tre ciu­tats que, a través del mapa dels seus comerços, ens pre­sen­ta­ran dues mane­res d’exer­cir el poder i d’enten­dre l’urba­nisme.

El model jeràrquic. Madrid i Lon­dres.

Què tenen en comú l’urba­nisme de Madrid i el de Lon­dres? Totes dues ciu­tats són un exem­ple del model cen­tra­lit­za­dor o jeràrquic.

El model jeràrquic és un model amb un cen­tre urbà geogràfica­ment molt ben deli­mi­tat, i amb anells concèntrics suc­ces­sius. Al cen­tre, la inten­si­tat dels valors comer­ci­als, com ara l’ocu­pació de locals o l’atracció comer­cial, és màxima.

Con­forme ens allu­nyem del cen­tre, la inten­si­tat decau i no remunta. Men­tre que a les àrees cen­trals l’acti­vi­tat comer­cial en planta baixa es com­bina amb altres usos en alçada, a la perifèria tro­bem els usos comer­ci­als i d’habi­tatge segre­gats, amb bar­ris dor­mi­tori i car­rers i cen­tres comer­ci­als sense habi­tatge.

És un model amb baixa den­si­tat comer­cial per sota de 350 esta­bli­ments per km2 i dotació comer­cial per cada cent habi­tants per sota de 2, en el cas de Madrid. I menys de 200 esta­bli­ments per km2 i dotació comer­cial per sota de 1 comerç per cada 100 habi­tants, en el cas de Lon­dres.

Totes dues ciu­tats són capi­tals admi­nis­tra­ti­ves d’un estat i, en el pas­sat, ho van ser d’un imperi. Al cen­tre de Lon­dres hi tro­bem el palau de Buckin­ham, seu de la monar­quia britànica, el par­la­ment, seu del poder legis­la­tiu, i l’aba­dia de West­mins­ter, seu de l’església angli­cana. El comerç lon­di­nenc s’arren­glera al llarg de les vies prin­ci­pals d’accés a la ciu­tat, els antics king’s roads (camins reials) que, casu­al­ment, menen tots cap a Bucking­ham.

Al cen­tre de Madrid hi tro­bem el Pala­cio Real, seu de la monar­quia espa­nyola durant segles, i el congrés dels dipu­tats, seu del poder legis­la­tiu. Si Espa­nya no fos catòlica i tingués la seva pròpia església, sense cap dubte la seu prin­ci­pal també seria al cen­tre de Madrid. El comerç de Madrid s’api­nya com pot al cen­tre i als diver­sos frag­ments d’eixam­ple que tro­bem entre grans equi­pa­ments, seus de minis­te­ris i anells via­ris gegan­tins.

El model jeràrquic garan­teix l’èxit de l’acti­vi­tat comer­cial al cen­tre, amb una ele­vada ocu­pació i atracció comer­cial, però posa en risc el comerç de pro­xi­mi­tat de la resta de zones que no són el cen­tre. És una ver­ta­dera màquina de gen­tri­fi­car.

El model dis­tribuït. Bar­ce­lona i Man­hat­tan.

El model comer­cial repre­sen­tat per Bar­ce­lona i Man­hat­tan té com a prin­ci­pal carac­terística la dis­tri­bució de la den­si­tat comer­cial.

Els més de 1.000 esta­bli­ments comer­ci­als que tro­bem en àmplies àrees de Bar­ce­lona, o els més de 700 de Man­hat­tan, són pos­si­bles per un urba­nisme que pro­pi­cia la com­bi­nació d’usos en alçada. A la planta baixa, acti­vi­tat comer­cial, for­mant una catifa contínua que cobreix tota la malla urbana. En alçada, ofi­ci­nes i habi­tatge.

Com que cap de les dues ciu­tats són capi­tals admi­nis­tra­ti­ves, no hi ha hagut el reque­ri­ment d’allot­jar grans seus minis­te­ri­als al bell mig de la malla urbana. I els grans equi­pa­ments, que hi són, tam­poc no pro­vo­quen una dis­rupció real de la malla urbana i comer­cial. A Man­hat­tan, l’enorme seu de l’ONU es troba al perímetre de la ciu­tat, al cos­tat de l’East River. La Bar­ce­lona olímpica és un exem­ple arreu de com els grans equi­pa­ments poden ser­vir per a cosir la ciu­tat i no per a esquer­dar-la.

Aquest model afa­vo­reix la multi-cen­tra­li­tat i la pro­xi­mi­tat comer­cial. L’incon­ve­ni­ent que té, però, és que li pot resul­tar difícil d’emple­nar tots els locals comer­ci­als que és capaç de gene­rar, espe­ci­al­ment a les àrees perifèriques de la malla, i això fa que, de mit­jana, l’ocu­pació comer­cial mit­jana pugui ser més baixa que a ciu­tats amb un model comer­cial jeràrquic. Men­tre a Lon­dres l’ocu­pació dels king’s roads frega sovint el 100%, a Bar­ce­lona i Man­hat­tan és nor­mal tro­bar ocu­pa­ci­ons entre el 80 i el 90%.

El valor de cada model.

A grans trets, podem dir que el model jeràrquic té una tendència a con­cen­trar el valor en una àrea cen­tral molt reduïda. Els actius comer­ci­als valen més com més a prop són del cen­tre. Això fa que el salt de valor entre el cen­tre i la perifèria pugui arri­bar a ser real­ment gran, gene­rant el que en estadística es coneix com una “corba de poder” o “power law”.

Al model dis­tribuït el salt de qua­li­tat és menor. Si bé la perifèria de la malla té menys valor comer­cial que el cen­tre, a dins de la malla urbana és pos­si­ble tro­bar força més oferta dins d’un rang de qua­li­tat i preu sem­blants.

Per tant, podem dir que el model dis­tribuït genera més esce­na­ris d’opor­tu­ni­tat que el jeràrquic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.