Música

Crònica

Cap Roig Festival

Sir Rod també estima Barbie

La seva característica veu trencada va lluir més amb el reguitzell de balades i temes de component amorós

Sir Rod Stewart, una altra vella llegenda del pop i el rock que resisteix a retirar-se als seus 78 anys, va ser el convidat a encendre la metxa divendres del Cap Roig Festival que, fins al 19 d’agost, ha programat vint-i-dos concerts més. Més o menys el nombre de cançons que ahir va interpretar el cantant britànic a un ritme enèrgic i amb la solvència que només tenen llegendes musicals com ell malgrat el desgast evident.

Sense complir amb la cèlebre puntualitat anglesa –de fet, ell és escocès–, i mitja hora més tard del previst, Sir Rod Stewart va fer l’entrada triomfal a l’escenari al so de les gaites (pregravades) davant un públic entregat, per desplegar un show al més pur estil Rod The Mod. És a dir, amb la seva cabellera llarga, decolorada i punxeguda; un moviment lleuger de malucs i un repartiment de jaquetes que ja voldria Xavier Sala i Martín. I és clar, fent repàs als seus greatest hits –incloses moltes versions–, secundat per una troupe de músics mixta, de la qual destacaven –i molt– sis coristes que també tocaven el violí, l’arpa i el tambor. Aquí és segurament on grinyola la proposta, un espectacle certament demodé –per no dir algun altre qualificatiu més crític– on sis clons de Barbie juguen a fer de comparses, amb algun rol protagonista de tant en tant en cançons concretes, segurament amb un volgut sarcasme al mite de seductor i fanfarró del Ken en qüestió, popular per temes com Da ya think I’m sexy, que va cantar al final del concert amb el públic dempeus.

El concert, que va durar una hora i mitja i amb l’alleujament que l’esperit Benny Hill només va fer acte de presència en moments puntuals, va arrencar amb l’Addicted to love de Robert Palmer, seguit de You wear it well i Ooh La La de la seva etapa amb The Faces, aquella banda que va muntar a finals del setanta amb Ron Wood. Un primer tram en què també van sonar Some guys have all the luck, Tonight I’m yours i Forever young, amb reminiscències d’aires de folk cèltic. Però la seva característica veu trencada va lluir més amb el reguitzell de balades i temes de component amorós amb què Stewart ha robat el cor a tants fans, com Talk about it, First cut i Maggie May. Llàstima que un Stay with me més propi de Showgirls va posar un parèntesi abans no versionés l’evocadora Dowtown train de Tom Waits.

Va desaparèixer d’escena per fer canvi de vestimenta amb I’m every woman de Whitney Houston i Lady Marmalade de Labelle, versionades per les coristes. I també se’l va trobar a faltar amb l’homenatge que sol fer a Tina Turner i Christine McVie de Fleetwood Mac, com sí que va fer a l’enyorat Jeff Beck, amb qui va compartir escenaris fa molts anys i a qui va dedicar una íntima interpretació de People get ready. Asseguts davant de l’escenar amb bona part de la formació que l’acompanya, va fer gala de la seva veu esquinçada entonant People get ready, You’re in my heart, Tonight’s the night i Have I told you lately. Finalment cantaria Baby Jane, preguntaria si encara és sexi i xutaria pilotes de futbol a la grada per acomiadar-se amb Sailing vestit amb una gorra de capità de vaixell d’un Titanic que encara flota i té per recórrer algunes milles més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.