La història econòmica està marcada per diversos episodis de crisi financera que han afectat profundament les estructures socials i econòmiques d’una societat. Les crisis del 1929 i el 2008 són exemples notoris d’això, ja que van tenir un impacte devastador a escala global. En l’actualitat, observem un fenomen semblant amb l’emergència de la classe mitjana low cost, que es troba en una situació de manca de capacitat d’estalvi i nivells de vida insostenibles.

Dos d’aquests esdeveniments, la crisi de 1929 i la crisi de 2008, van deixar profundes cicatrius en l’economia global i ens van recordar la importància d’aprendre dels errors del passat. A mesura que ens endinsem en l’any 2023, ens enfrontem a la possibilitat d’una gran crisi de deute que ens obliga a reflexionar sobre les similituds i les lliçons que podem extreure d’aquests esdeveniments històrics.

La crisi de 1929, també coneguda com el “Dimarts Negre”, va ser un cataclisme financer que va enfonsar el món en una profunda depressió econòmica. El col·lapse de la borsa de valors de Wall Street va desencadenar una reacció en cadena que va portar a la fallida de nombrosos bancs i empreses, deixant a milions de persones sense feina i provocant un declivi en el comerç internacional. La manca de regulació financera i l’excés d’especulació com la gran majoria d’aquestes crisis van ser factors fonamentals en la gestació d’aquesta crisi.

El 2008, el món va ser testimoni d’una altra crisi financera devastadora, coneguda com la crisi de les hipoteques subprime. La bombolla immobiliària va esclatar als Estats Units i es va propagar ràpidament per tot el món, generant una crisi creditícia i una recessió econòmica global. La manca de supervisió i regulació adequada en el sector financer va permetre pràctiques irresponsables, com la concessió de préstecs hipotecaris d’alt risc i la creació de productes financers complexos i opacs.

Tant la crisi del 1929 com la del 2008 van ser detonants de canvis significatius en l’economia global i van tenir un impacte profund en les estructures socials. En ambdós casos, les classes mitjanes van ser les més afectades, ja que van perdre els seus estalvis i la seva estabilitat financera. Aquesta situació va desencadenar una sèrie de conseqüències negatives, com l’increment del deute personal, l’augment de l’atur i la disminució del poder adquisitiu.

Avui dia, s’ha incrementat una nova la classe mitjana i que s’ha desenvolupat com a resultat d’un context socioeconòmic específic. Aquesta classe és caracteritzada per un nivell de vida aparentment elevat, però basat en l’ús de crèdits, préstecs i l’absència d’estalvi. A diferència de les classes mitjanes tradicionals, aquest segment de la població es troba en una situació de vulnerabilitat financera, ja que no té capacitat d’estalvi i s’ha acostumat a mantenir un estil de vida que no és sostenible a llarg termini.

Davant d’aquest escenari, de perfil socioeconòmic que em desperta tant interès com preocupació: tenim la classe mitjana low cost (els reconeixereu... tots tenim algun conegut).

Aquests individus, que viuen com a classe mitjana però manquen de la capacitat d’estalviar per afrontar imprevistos, s’enfronten a una sèrie de reptes financers i es troben en una posició vulnerable davant d’una potencial crisi de deute.

La classe mitjana low cost, sovint coneguda com la ‘nova generació de la classe mitjana resilient’, està composta per individus i famílies que, a primera vista, semblen gaudir d’un nivell de vida similar al de la classe mitjana tradicional. No obstant això, la seva principal diferència rau en la seva incapacitat per acumular estalvis significatius que els permetin afrontar emergències financeres o períodes d’incertesa econòmica.

Aquesta situació es deu a diversos factors, entre els quals destaquen els baixos salaris, la precarització laboral i els alts costos de vida. Hi ha diversos factors que expliquen per què aquesta classe mitjana low cost no té capacitat d’estalvi i manté nivells de vida insostenibles. En primer lloc, la pressió social i la cultura del consum han promogut la idea de “viure el moment” i buscar la gratificació immediata, en detriment de l’estalvi per al futur. A més, l’accés fàcil al crèdit i els préstecs ha creat una il·lusió de prosperitat que oculta la realitat de l’endeutament excessiu.

Davant d’una més que previsible crisi econòmica o una recessió futura, la classe mitjana low cost hauria d’enfrontar-se a una sèrie de reptes encara més grans. Donat el seu limitat marge de maniobra financera, es veurien exposats a una major pressió i estrès econòmic. La falta d’estalvis significatius i la dependència de crèdits i préstecs per cobrir les seves necessitats bàsiques els deixaria exposats a altes taxes d’interès i a la possibilitat de caure en una espiral de deutes insostenibles.

Un sistema basat en l’endeutament massiu i la manca d’estalvi no és sostenible a llarg termini. Si aquesta situació continua sense canvis significatius, s’incrementa el risc de col·lapse econòmic i de sobreendeutament que podria conduir a una crisi de deute similar a les anteriors.