Quan una estrena a l’escenari de la Fabià Puigserver del Teatre Lliure ve precedida per algú que exhibeix un cartell per buscar alguna entrada que pugui quedar sense ocupar aquella sessió, tot sembla indicar que la funció és de cinc estrelles. El teatre no viu prou, desgraciadament, aquesta sensació de Champions. Que el resultat d’INK sigui tan poca cosa (tot i l’espectacularitat d’algunes imatges) recorda un tediós partit d’empat a 1, sense gaire èpica, tirant d’especulacions estètiques. Llueix des d’una certa desesperació però ha perdut la frescor de la sorpresa.

Cesc Casadesús va presentar a Barcelona Papaioannou en el seu primer Grec (The great tamer, 2017). Va rebre una ovació al Mercat de les Flors. La segona visita, el 2021 (després de pandèmia), Transverse Orientation, ja va demostrar símptomes de quedar-se en una estètica dels cossos però amb un limitat univers narratiu. Les descripcions, si tenen ànima al darrere, també són valides a l’escena, però ja va fer aixecar la cella a més d’un seguidor. Ara és la constatació pel seu encant estètic, amb un joc màgic amb l’aigua i les capes de plàstic, que, com si fossin escates d’un rèptil afloren petites fuites sorprenents, cert. I el plàstic que cobreix tota la càmera negra multiplica milers de llums concèntriques. Una nova humanitat es convoca en aquest INK, en què el vell lluita amb el jove per sobreviure incapaç d’entendre que la subsistència humana demana l’evolució de l’espècie. De fet, el que necessita Papaioannou és fer un cop de timó a la seva estètica i virar cap a enfocar aspectes que poden emocionar els espectadors, sigui des de la bellesa o des de la lletjor, però que imprimeixen uns girs i un gest que vagin més enllà d’una narrativa fantàstica. Albert Sánchez Piñol a La pell freda, en realitat, fa tot un tractat sociològic que podria ser llum per a aquesta obra.

Avui, quan el que més preocupa d’un espectacle és la despesa d’aigua, és quan ens trobem que hi ha molt poc a agafar-se emocionalment. INK sembla fer un cant postapocalíptic, una mena de transformació de la humanitat que ha retornat a l’aigua marina per sobreviure. Un pop és el seu company imprescindible per poder néixer i subsistir abans que no s’abandoni l’element líquid. El creador grec sembla atrapat en la seva pròpia imatgeria. La tinta s’ha remollit, està escorreguda com el rímel als ulls de qui ha plorat però que no exposa els motius.