Un dels motius pels quals les eleccions espanyoles han despertat interès internacional és que el gran favorit, el PP, havia anunciat que pactaria amb Vox si guanyava. I això hauria consolidat la tendència alarmant de l’extrema dreta, a Europa, d’arribar al poder de bracet amb la dreta que forma part del PP europeu. L’ajustat resultat deixa la partida oberta.

La tardor passada, quan Giorgia Meloni va guanyar amb comoditat les generals italianes, va enviar un missatge al seu soci espanyol, Santiago Abascal. Va dir que desitjava que seguís els mateixos passos cap a l’èxit que ella amb Germans d’Itàlia (Gd’I). És a dir: arribar al poder gràcies a l’aliança amb la dreta. Per fer-ho, però, cal tenir paciència. Els passos són: primer, fer de crossa; collar el soci cap a mà dreta, i, al final, quan tots els marcs socials són favorables, cruspir-se’l.

El 13 de juliol, Meloni, la “cara racional” que l’extrema dreta necessitava per conquerir Europa, segons Steve Bannon, va aparèixer en vídeo en un acte de Vox per “reiterar el gran lligam que uneix Gd’I i Vox”. I va ser clara. “Confio que Vox tingui un lloc important en el proper govern. Ha arribat el temps dels patriotes. A Itàlia, Finlàndia, Suècia, Polònia i la República Txeca, els patriotes hem demostrat que podem governar”, va dir, citant els països europeus on la dreta ha rebaixat el cordó sanitari contra l’extrema dreta i li ha obert les portes del poder. També va fer proclames per posar fi “al lobby LGTBI i a l’ultraecologisme”.

Però Abascal no ha tingut la paciència ni la persistència de Meloni. Després d’aconseguir arribar a governs regionals a Espanya, al País Valencià, de condicionar el govern balear, i d’un clima mediàtic favorable que donava per feta una victòria espaterrant del bloc dretà en les eleccions espanyoles, Vox, estarrufat, s’ha confiat massa. S’ha oblidat de dissimular la ideologia franquista que el nodreix, i això podria haver espantat una part de l’electorat. Amb tot, és el tercer partit. I si el PP, víctima d’una recta final de campanya desastrosa d’un neulit Alberto Núñez Feijóo, hagués obtingut un grapat de vots més, ara estarien formant govern. I podrien fer-ho en les properes eleccions.

Itàlia ha estat pionera d’aquesta estratègia de la nova extrema dreta que ara pren força arreu. L’artífex de l’operació de blanquejament va ser Silvio Berlusconi. El 1994 va arribar al poder gràcies a dues crosses que esdevindrien els seus socis al govern estatal i als regionals d’aleshores ençà: la Lliga Nord i la neofeixista Aliança Nacional –que més tard confluiria en Gd’I–. Meloni no apareix del no-res. Va ser ministra de Berlusconi el 2008 i des de llavors ha estat sempre a prop del poder. Amb total naturalitat, malgrat els seus desacomplexats lligams i els del partit amb el feixisme.

Bona part dels mitjans espanyols donaven per fet que Pedro Sánchez s’estavellaria en les espanyoles. El socialista se n’ha lliurat amb una òptima campanya, enfocada a presentar-se com un líder modern i progressista, que parla el llenguatge dels joves, defensor dels drets civils amenaçats per l’extrema dreta i per una dreta que s’hi allita. Una campanya que ha tingut el preuat suport d’un entusiasta José Luis Rodríguez Zapatero, i que ha posat amb èxit sota l’estora els morts a la tanca de Melilla, l’espionatge a moviments socials catalans, la repressió a antifeixistes i independentistes, i que també ha amagat temporalment figures tan poc esquerranoses com ben del PSOE com ara Fernando Grande-Marlaska.

La mobilització per frenar el feixisme ha tingut èxit també gràcies als primers moviments que ha fet Vox quan ha tocat poder, ja que ha demostrat que sí que és un perill per a la democràcia. I, amb tot, els resultats del bloc PSOE-Sumar no són suficients per governar. Necessiten els independentistes i nacionalistes catalans i bascos. La mal anomenada “excepció ibèrica”, en el cas d’Espanya, són les nacions sense estat que en formen part. Perquè, sense els vots de Catalunya i del País Basc, l’Estat espanyol ja estaria governat per la dreta i l’extrema dreta. I ho saben prou bé uns i altres.

Els partits independentistes catalans han perdut prop de 700.000 vots i la meitat dels diputats. Tant per l’abstencionisme, habitual en les espanyoles i accentuat en aquest cas per una part d’independentistes decebuts, com pel vot dual. És a dir, votar un partit d’obediència catalana al Parlament i un d’estatal en les eleccions espanyoles. I en aquestes, en què s’ha fet una crida unànime a aturar el feixisme, molts catalans han considerat que seria més útil reforçar el PSC o Sumar.

Deduir que l’extrema dreta a Espanya s’ha desinflat per la pèrdua de vots a Vox és naïf. L’extrema dreta espanyola té arrels profundes, estructurals, i Vox n’és només una pota. Està ben assentada en els pilars de l’Estat. Vox ha servit per fer la feina bruta del procés i per dretanitzar-ho tot. També la resta de partits. Per això, molts dels que van ajudar Vox a créixer han decidit que ja els serveix un PP mayororejista que trumpeja, que assumeix discursos de l’extrema dreta. I també més digerible i dirigible que Vox, que s’estava descontrolant.

Ara mateix, Vox és un animal ferit, però és un projecte en el qual s’han invertit massa diners i que ha aconseguit suports internacionals massa suculents per deixar-lo caure. Els de Vox han volgut córrer massa. Aquells que els donen per enterrats, tant a ells com, sobretot, a allò que representen, també.