Amb uns aguts impossibles i una energia indomable, Mika va tornar a conquerir Cap Roig. Ja ho va fer l’estiu passat, en la seva primera intervenció al festival. En aquella ocasió, l’actuació va estar marcada per una afonia, efecte de la covid que havia tingut tot just tres dies abans del concert, però que hauria passat quasi desapercebuda si no ho hagués confessat al públic en els minuts finals. La manca de veu la va compensar de manera extraordinària. Aquest diumenge repetia actuació al mateix escenari. I tampoc va decebre. Poc importava que el plantejament fos pràcticament calcat del de l’any passat. No destacava el què, sinó el com. L’actitud. I, en això, Mika és el número 1. Pura entrega. Felicitat encomanadissa.

Des del minut zero es va posar el públic a la butxaca. Sol al piano. En un català no direm que perfecte però molt acceptable, narra la història d’una treballadora de la nit que veu cada matinada al costat d’una gasolinera. Una nit la dona desapareix. Mai més la torna a veure. Però li inspira una cançó d’amor. Un record que es converteix en cançó. I a partir d’aquí, arrenca Love today, amb aguts inabastables, amb indumentària de brillantina verda i balls encomanadissos que fan aixecar el públic de les cadires a la primera de canvi. I a partir d’aquí l’huracà Mika és imparable. Sigui en el registre que sigui. Desbocat amb temes dance com Relax, Lollipop, YoYo, Big girl, Grace Kelly o Golden. Ballant i fent ballar. Divertint-se i fent divertir. Una comunió total. Però també tocant la fibra amb la seva versió més intimista com Overrated o l’espectacular Underwater enfilat a dalt d’una cadira enmig del públic, que acaba fent els cors, en un dels moments més especials de la nit.

D’un format a un altre sense respir, Mika ofereix durant dues hores un espectacle increïble, un cant inesgotable a estimar com vulguis i a qui vulguis, a viure i a deixar viure. Mika s’alegrava que fos Cap Roig el primer festival de l’Estat en què repetia. Es va acomiadar dient que on n’hi ha dos n’hi ha tres. Tant de bo!